El lloc de la música

Feia calor, i la mare va dir-me d'anar a acomiadar al nen. Mai no havia estat a la rebotiga de la tenda on disposaren la vetla. Hi entràrem per la porta del darrere. I em va donar la sensació de que érem lladres. Al carrer, el vent portava el flaire pudent de les llavoretes dels plàtans d'ombra escampant-se amb el record de l'inrevés argentí de les fulles sobre la ciutat. Feia calor, i va ser la primera vegada que vaig veure un mort.

El fill dels Grossman havia mort, i la causa, deien, era natural, mort natural. Però què de natural pot tindre la mort d'un nen, d'aquell que amb prou feines ha començat a viure? Me'n vaig fer la idea que si la mort era tan natural, estaria dins meu, com la vida, a parts iguals, i amb la mateixa força amb que els sons m'arravataven de la realitat. Potser la música era una forma de morir en vida, un assaig permanent de la darrera nit, de l'etern descans.

La mare del nen havia estat apartada a un racó obscur de l'estança. Al mig, el petit taüt blanc descansava sobre uns sacs blanquinosos de farina i absorbien la totalitat de l'esquinçada llum del magatzem. La mare del Grossman, l'avia del nen, a la dreta del túmul; a l'esquerra, la cadira buida on devia seure l'amo de la tenda, que ara no hi era. I als voltants, uns pocs seients improvisats sobre caixes i fardells. Fes-li un petó a la senyora Grossman -va dir-me la mare. I ella, l'avia del nen, va alçar el vel negre que li queia sobre el rostre. La seua pell era més blanca encara que la farina, tal i com si s'hagués maquillat amb la calç viva amb que soterren els morts. I les galtes feien olor a bava seca, a llavoretes de plàtan rondinejant suaument sobre l'aire càlid de la mort natural.

Ara, digues-li adéu al petit Grossman. La mare em va alçar. Li havien lligat al voltant del cap una llaçada. Li vaig fer un petó al front. I em vaig quedar ben parat en adonar-me del que veia que no veia. No comprenia qual podia ser la raó. I vaig sentir aquella inquietud punyent, opressiva, aquella por intransferible amb la que angoixava les nits de la mare, incapaç com jo era de conciliar la son amenaçada. I ara m'ofegava pensar el nombre infinit de nits que aquella imatge del que no havia vist al rostre del nen vindria a buscar-me, a demanar-me raons, a passar-m'hi comptes per estar viu mentre ell lamentava tot allò que mai no podria conèixer, veure, sobretot veure.

No conscient del tot sobre la importància del que s'havia de respectar, tot i no haver-ho dit ningú, però ben ensinistrat en l'absència de decisions pròpies, vaig adonar-me de la inconseqüència d'acostar-me al racó fosc on la mare del nen semblava adormida sobre el seu propi cos. Per què ho han fet? -li vaig preguntar. Però abans de que poguera respondre'm, la meua mare va estirar-me del braç, i desprès d'un parell de reverències vàrem eixir al carrer.

La calor persistia, tot i que la nit havia substituït el ball omnipresent de la sement de primavera. A l'ofec espiritual s'afegia, ara, un pes físic al pit, una certa dificultat a l'hora de respirar. Vaig començar a bleixar. Què tens?... No sé, mare, m'ofegue. Em costa respirar… Això són els nervis o la primavera, no et passarà res… Potser m'ha arribat la mort natural, mare… No digues ximpleries, fes el favor. Desprès no podràs dormir, i la tindrem… Mare, si em mor no me'n fareu el mateix que al nen dels Grossman, oi?... Te'n farem? Què vols dir?... ¿No em llevareu els ulls, veritat?... Què dius, ningú no l'ha llevat els ulls al nen… Sí, perquè, tot i conservar les parpelles, aquestes eren totalment enfonsades a les seues òrbites buides… No, i ara, és que els nens morts només tenen ulls per a mirar a déu… I aquella confessió em va trasbalsar profundament. ¿Com m'ho faria a partir d'ara per a demanar-li a l'altíssim que em deixés els ulls, que no me'ls furtés entrant per la porta del darrere si la mort natural prenia definitivament en mi el lloc de la música?

G.M.

Minuet i rierol

Havíem coincidit en un cafè -aquest nous locals, mig taverna, pastisseria i saló de lectura- de Leipzig. Era una d'aquelles poquíssimes vesprades que podia prendre'm una petita estona, entre l'assaig de l'escolania i les lliçons de catecisme, per a assaborir un bon cafè, fumar-m'hi la meua benvolguda pipa de lector mentre fullejava el diari, i oblidar-me dels rectors municipals i de la seua ben contrastada incompetència. Però aquell fanfarró que acabava de entrar, no hi havia ningun dubte, provenia d'Itàlia, i no només per les seues primeres paraules.

Cari amici, us hem llegat la nostra música i vosaltres la malbarateu en fugues i cantates imperdonables on la melodia llueix per la seua absència. Perdoneu, li vaig dir, però el mestre Haendel és, hores d'ara, el millor compositor viu d'òpera italiana… Vostè ho ha dit, senyor, d'òpera italiana. Tot aquell que no ens imita és abocat al fracàs… Potser té raó, però no em negarà que en Purcell o Rameau han fet alguna cosa de valor com a operistes, sense seguir el model italià… Però el seu públic és massa local, a la resta del món no l'interessa gens ni mica les seues cantilenes…

Bé, la conversa amb l'italià començava a ser una mena de batalla perduda. Semblava escoltar, però la realitat és que tot eren desviacions del tema principal que jo li proposava: el talent no en té, sortosament, lloc de naixement, pàtria adjudicada. Tot el contrari del que ell pensava. Al capdavall, i prou fart de la seua petulància, li vaig etzibar, al més pur estil de cretí cosmopolita i seguint-li el joc, que tot i el que m'agradava la música italiana, li trobava una falta de profunditat més que eloqüent, la qual cosa era demostrativa d'una generalitzada banalització de l'art italià. Cosa en la que no creia, per suposat, però que li proposava només que com a desafiament. L'italià va prendre-s'ho molt malament, ben a la valenta, tal i com jo esperava. Fins i tot començà a tartamudejar.

Això no n'és cert, encertà a dir desprès de molts tomballons, de tant i com enfurismat estava. ¿I què em diu dels Oratoris d'en Carissimi o del gran Alessandro Scarlatti? ¿I el dolce Antonio o el superb i malaurat Pergolesi?... Esperava aquesta argumentació plena d'autoritats incontestables, a la que jo hagués afegit alguns altres menys coneguts però igualment extraordinaris músics. Però vaig reblar el desafiament: la religiositat d'aquests grans mestres és pura opereta, teatre. Això sí que ho fan ben bé els italians, el teatre. A més, el millor compositor d'Oratoris torna a ser un alemany, en Haendel, sens dubte.

Va començar a tossir mig ofegant-se. Déu meu, potser m'havia passat punxant-li on més mal li feia. Les seues galtes començaven a enrogir perillosament, el seu pit s'agitava demanant-li afluixés la llaçada del coll. Vaig demanar-li al Hans una gerra d'aigua. Va fer-ne uns glopets i va millorar. De sobte, girant el cap violentament i dirigint el seu esguard al racó del fons cridà: això és un clavecí?... Sí, li va respondre en Hans. Puc?, afegí. I tant, li confirmaren a duo els dos.

Què li sembla el minuet?... Una bonica dansa, ben elegant i aristocràtica, li vaig dir… Creu possible parlar amb déu a través d'una dansa tan cortesana, tan superficial, tan banal?... Home, ho trobe difícil, la veritat siga dita… I començà a tocar aquella peça en sol menor que ell creia era un minuet. Té raó, li vaig reconèixer. Tindré que retractar-me. I com li diuen al seu autor?... Giovanni Bastiano Ruscelli, va dir. Caram, mai ho havia sentit. Ruscelli, Ruscelli… Sí, vol dir rierol… Ara ho entenc tot, vaig concloure. Bona vesprada, els nens i el catecisme m'esperen. I quan anava a sortir per la porta el Hans em va increpar: però no pot deixar-ho així, mestre Bach, diga-li la veritat… Deixa-ho córrer, Hans, només és un rierol d'un tal Bach.

J.S.B.

(416) 922-9573

Fa uns dies em va ocórrer una cosa força sorprenent, torbadora, si més no, i que de segur mai no em podré explicar. Tot just em quedaven uns fulls per acabar de llegir un recull epistolari del malaurat -mort prematurament als 50 anys d'un vessament cerebral- pianista canadenc Glenn Gould en edició de John P. L. Roberts i Ghyslaine Guertin per a Global rhythm editors, i traduït al castellà per Ferran Esteve. A mi m'estava resultant particularment interessant i plaent la seua lectura donada l'estimació i admiració que sento per un músic tan notable com en Gould, la personalitat del qual em produeix molta empatia, tot i no compartir-hi la totalitat de les seues opinions.

Veureu. A la pàgina 203, encapçalant-la, s'hi troba una breu missiva dirigida al cineasta George Roy Hill -el d'El Colp- datada el 27 de setembre de 1971. Li parla d'Escorxador cinc, una pel·lícula basada en la novel·la d'un tal Kurt Vonnegut, a la que Glenn Gould hi va col·laborar fent-li la banda sonora. Com que li manifesta els seus dubtes sobre les músiques més adients, en Glenn li dóna el seu telèfon personal per parlar-ne el més aviat possible, tot i que li apunta l'alternativa de trobar-se a Toronto en conversa privada.

I què vaig fer jo? Doncs trucar-li. Sí, ja sé, quina ximpleria, no? Però allí eren els dígits, què voleu, la imaginació és dèbil, molt més feble que la carn, sens dubtes. Vaig tindre en compte la diferència horària. Almenys no li donaria un bon ensurt al desprevingut canadenc o canadenca que actualment tingués aquest número, si és que algú ho feia servir encara, és clar. Com que aquesta diferència és de sis hores vaig intentar aquesta trucada d'ultratomba cap a dos quarts de sis de la vesprada… I el telèfon va sonar. Sí, a l'altra banda de l'Atlàntic. Ningú, però, el va despenjar. Bé, semblava que ningú no era a casa. Vaig fer una ganyota de fingit desgrat, un mig somriure, i ho vaig deixar córrer.

Eren al voltant de les vuit del matí següent quan el meu telèfon va sonar. Em vaig espantar. Horari de notícies dolentes. Algú és mort. O un accident greu o… mai no em deixaran tranquil els de jazztel, ono, o qui siga que déu els tinga a la seua glòria, però que em deixen en pau. Siiií?... Hola, sóc Glenn Gould, i he vist el seu telèfon a l'arxiu de trucades. Que volia alguna cosa de mi?... Eh!, com diu?... Que sóc el Glenn Gould i que vosté… Sí, sí, ja l'he entès, perdoni'm, comprenc el seu enuig, però em sembla que està portant la broma massa lluny, no? Potser estiga més que fart que la gent li faça trucadetes, però deuria haver evitat que ningú posés el seu telèfon a l'epistolari del Gould i no prendre's la cosa tan a la valenta. Quin hora tenen a Toronto, les dues de la matinada?... Sí, sóc noctàmbul. Tot el món ho sap. No sé de què s'estranya. El que no comprenc és que si no volia parlar en mi, qual va ser la raó de la seua telefonada?... Mire, em sap greu. Li demane disculpes novament, si és el que busca. Perdoni'm. No tornarà a passar -vaig afegir amb certa cruesa.

Senyor Calami -em va respondre- el que no m'ha entès és vostè. No som dos desconeguts. No fa tant li vaig enviar una carta on, tot i reconèixer el seu esforç, li confessava que aquestes històries que escriu sobre músics no em resulten gens interessants. Aquesta literatura fantàstica o apòcrifa, com vulga dir-li, té poc a veure amb la veritable substància de la música. Per cert, la carta de la que li parle és al recull, és la darrera, com és que no l'ha vist?... Vaig deixar l'auricular. Al dormitori vaig obrir el llibre pel final. Cert, allí era. Al senyor Lapsus Calami, i a continuació la meua adreça. Vaig tornar de seguida al menjador, ja la llegiria amb deteniment desprès.

Sr. Gould, no sé què dir-li. Senyor Gould, senyor Gould, que no em sent?… La línia s'havia tallat. Ràpidament vaig buscar el número i el vaig marcar. Només el silenci em va respondre. Sense adonar-me del que feia vaig dir de sota veu: gràcies, l'estime. I vaig penjar. Potser a l'epistolari del Gould tots acabem trobant-ne alguna carta personal, fins i tot íntima, tal i com passa quan escoltem les seues interpretacions musicals.

L.C.

Només volia

Només volia escriure una bella i expressiva romanza d'òpera, però sembla que alguna cosa se me'n va anar de les mans. Sóc a Cannes, a l'hotel Majestic, on habitualment em recloc per a compondre. Uns altres ho fan als monestirs, o a la seua pròpia casa, però jo trobe molt més interessants els hotels. Treballes a la teua habitació i quan no saps per on tirar o estàs ben cansat baixes al bar de l'hotel i entre whisky i ginebra fas un compàs d'espera d'aquells que són d'allò més que necessaris, els compassos que deixen el teu esguard lliure per mirar el món amb un seguit d'observacions puntuals que només en aquests bars, on la intemperància de l'amor és fa més obvia, són possibles.

Només volia escriure una melodia amb cert encant, que donés alguna continuïtat a l'Allegro malinconico del primer temps de la sonata de flauta, però a l'observar aquell rostre de nen gran fregat pel besllum de la platja vaig sentir una preocupació aliena. Una inquietud compartida. Potser eren els seus ulls massa oberts, expectants de qui sap què. O els seus dents de neu, incapaços de retreure's rere els llavis ben dibuixats, gairebé de donzella. O els desnerits dits que no sabien ben bé què fer amb el paquetet de cartes lligades amb una previsible cinta rosa de seda.

Només volia escriure una cantilena bonica, però aquell somriure entremaliat del jove al fons de la sala, la jaqueta del qual era massa gran per al seu cos adolescent, i la seua corbata pitjor nugada, varen esvair d'un cop totes les meues banalitats. Sempre he tingut una sensibilitat desperta per a percebre aquestes tragèdies quotidianes, aquestes coses que marquen l'ànima amb el pes del temps. Alguna cosa se'ns escapa que mai no tornarà.

I llavors varen entrar. Un matrimoni de París i els seus dos fills, xic i xica. El model perfecte, diríem. Varen prendre taula prop de mi, un parell més enllà. Demanaren al cambrer. Ella, vi blanc; ell, ginebra. Els nens dos gots de llet. Ella va encendre una cigarreta, ell reviscolà la seua pipa. Els nens miraven els fums confosos dels pares. Però el jove havia iniciat, al seu torn, el camí que no en té de retorn. En arribar a la seua taula i amb una reverència prou afectada li va oferir el paquetet de cartes a la dona. Potser li agradarà llegir-les, madame -vaig sentir. Ell, que estava d'esquenes al jove, reaccionà amb certa tardança i només quan ella li demanava explicacions amb els ulls. Què fas ací? -va dir ofegat pel fum del tabac, alçant-se violentament i fent caure la seua cadira. Però el jove, encara amb el somriure glaçat, tal i com si fos l'inici d'un plor, ja havia pres el camí de la fugida.

Tots tres eren de París, ara ho veia clar. Però el que no podia comprendre era la necessitat d'escenificar a l'altre costat del país, i només per a mi, aquest passatge de com l'amargura de l'amor traït és converteix en una dolça desolació de sons.

F.P.

L'acord

Nada somos. Lo que buscamos lo es todo.

(F. Hölderlin, Hyperion) 

Un acord de sèptima disminuïda és una mena de salconduit que et permet dissoldre les fronteres, les duanes, els rius que separen els homes i les dones. Pots fer-lo anar allà on desitges; la resolució, però, és cosa teua, i n'has de buscar-la el més aviat possible o mai no trobaràs la pau que esperaves. A vegades, però, aquest tipus de ponts a l'inrevés del món venen a per tu des de ves a saber on, i aniquilen tota esperança al teu minvat pòsit de previsible futur. Allò que ensumaves hauria d'haver passat queda totalment suspès, indefectiblement ajornat sine die, sense temps, sense espai. I tot plegat reduït al dictamen només enunciat, no, sentenciat, pel petit gest d'una mà que endreça els fulls que algú ha deixat descuidats damunt la taula. No era el que ella havia de fer, el que ella estava destinada a fer, i d'això el seu encís insubornable. Som el que no som.

Érem allí. Celebràvem l'aniversari d'aquell homenot el nom del qual ja l'he perdut per sempre a l'oblit. Jo havia estat invitat com a mera comparsa. Només perquè Clara, la filla talentosa del vell Wieck, la famosa nena prodigi del piano, s'havia entestat en tocar una de les meues peces, Les Papillons. I jo deuria saludar humildement mentre l'aplaudiment a la Clara durés. I allí estaven, al seu torn, els fulls. Unes boniques quartilles de color suaument verd amb marges imitant unes fines varetes d'ametller daurades i rematades per l'escut d'armes en escaquer del cognom oblidat, i on els invitats signaven les seues felicitacions i bons desitjos per a l'amfitrió. Hi havien dos muntonets. A una banda, els disposats a rebre les lloances: a l'altra, amb una delicada pinça de nacre amb folre interior de seda blau obscur, que els hi feia de suport, aquelles targes que ja havien estat utilitzades per paraules tan buides com ben dibuixades. Però la seua alineació era, evidentment, de circumstàncies.

I heus ací que Clara no va quedar al marge d'aquelles circumstàncies. Quan el seu pare acabà la dedicatòria, ella mateixa va afegir al cantó baix esquerre unes paraules de salutació. En acabar, va obrir la pinça i alhora que introduïa la seua pròpia felicitació va alinear perfectament la resta que allí era. I aquest gest inesperat no era sinó un portentós acord de sèptima disminuïda, la solució del qual encara no sabia què direcció prendria. No sabria dir-ne com és que m'arribà aquell so de sons que m'obria una porta inquietant a quin abisme. Qual el seu lloc d'origen, qual la seua veritable destinació. Però allí estava per a desfermar-me una passió de la que jo encara no havia estat conscient. Un sentiment que barrejava l'admiració per la seua delicadesa descuidada, una generositat que a punt va estar de fer-me plorar -el que no és gens normal, ho reconec- i un amor que s'amagava al rerefons dels meus posats més pretensiosos, d'una maduresa i experiència que mai no tindré sinó com a músic. I potser tampoc.

Vaig dubtar. Era la primera vegada que em torbava dirigir els meus ulls directament als de la Clara, tot i que ella va somriure'm plena d'innocència en adonar-se que havia estat l'únic testimoni de la seua entremaliadura endreçadora. Aquella complicitat totalment charmant va comprometre l'antiga relació de germà gran que jo havia cregut fins aquell moment com l'única possible. I aquesta mena de captivitat dolça que canvia per sempre mai els fets que tu donaves per consolidats i els éssers que els constituïen, potser té la màgia distingida i feroç de l'amor, però també la incertesa dels odis que un cor tan confós per la vida com el meu pot arribar a generar. Jo només sóc la meua música, no sóc res més; poca cosa tinc a perdre més enllà del que mai no arribaré a compondre. Ella, sí en té a perdre, i molt. Potser acabe penedint-se amb la fúria mai confessa d'una gossa enrabiada i ferida tot i no saber ben bé el perquè d'aquests sentiments foscos i volubles com l'acord que tot ho va iniciar.

R.S.