diumenge, 20 de gener de 2013

Podria dir


Podria dir que la seua pell blanca no feia justícia a la seua ànima impol·luta. Podria dir que els seus cabells de flama arrissada netejaven el seu esguard de les impureses típiques del temps, de la vida que passa malgrat nosaltres. Podria dir que tenia els ulls negres, tan negres com la punta d'aquella llapissera amb que dibuixava núvols blancs de cotó més blanc que els propis núvols blancs. I uns pòmuls que dulcificaven el tall melancòlic del seu rostre. Ni jo mateix entenc què vull dir ni on vull anar a parar. Però els seus llavis tenien l'estranya bellesa d'una melodia d'impossible skyline (1), si d'una cançó d'amor en parlem. Com és que uns llavis poden tindre l'encís pertorbador d'un parell d'intervals de sèptimes seguides? Com és possible tanta innocència si parlem d'amor? Les cançons d'amor són al límit de l'egoisme. Parlen de nosaltres i dels requeriments distrets de la nostra infantesa. I la seua veu m'ho va dir sense adonar-se del matí somrient que pintava al bell mig de la nit. I li vaig donar un bes de comiat a la galta esquerra. Un bes que volia ser una confessió. Un bes que somniava amb el seu front i la distància de sèptima que el separava dels seus llavis. Un bes que hagués volgut tan explícit com aquesta melodia sentimental, com l'abraçada que va quedar suspesa al llum emboirat de la plaça. Podria dir tot açò, i no aconseguiria apropar-me ni un mil·límetre a la seua diminuta figura fugint de mi per les voreres anònimes d'un adéu sobtat. Podria dir-li tot el que me l'estime i alhora pregar-li que ho oblide, que oblide tot el que li acabe de dir, que les paraules pensen per sí mateixes i que per res del món voldria que donés crèdit a la vergonya dels meus ulls de nen enamorat. Podria dir sense dir, si més no, que és el que millor sabem fer els músics.

G.G.

(1) Literalment, línia del cel. Com què és una expressió molt coneguda, hem preferit que el lector la interprete al seu gust.

4 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

No se'n fa pas prou amb un bes a la distància de sèptima dels llavis, quan s'està enamorat, bé que se sent a la cançó!

Lapsus calami ha dit...

Totalment d'acord, Mariàngela, és la història que la música sembla contar, no?. Una abraçada.

Concha ha dit...

precios i també la cançó enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. A manar, :) Un bes.