Però

Tinc son, molta son. I records. Reconec aquesta son. No és que vulga adormir-me, no. Tancar els ulls, però, és tot allò que demane. I silenci. Vull oblidar. No saber que sóc. Somniar despert que no sóc. Fins i tot, no saber qui sóc. Beure conyac a les onze del matí no és un bon símptoma, ho reconec. Però és el que hi ha, i no puc penedir-me. L'art em sembla una mentida lúdica. Lúcida. Benvingut siga, però, l'ordre de les lletres. Perquè ningú no em va preguntar si jo volia ser. Ningú no pregunta a qui encara no hi és, és clar. I desprès has de lluitar per ser, per mantenir un cos que no desitges i els seus delictes. Voluntat i representació. Un cos que anomenes teu. Amb nom i cognoms. Ja hi ets escripturat. I te n'adones que l'escriptura mateixa, i només ella, assenyalarà el seu camí, que és el teu. No goses, però, dir-li-ho tu, el camí, o te'n penediràs. No digues el que han de ser les paraules. Són tan sàvies, tan ignorants, que no paga la pena. No digues el que han de ser els sons. Et suïcidaràs. Tots els homes tenen períodes de suïcidi, va dir-me l'O'Nety, l'uruguaià irlandès. Tots els suïcidis, però, tenen períodes humans, vaig pensar. I vaig callar, però. Hi havia tanta tendresa als seus ulls plens de por. Les ulleres desencaixades. Els ulls grossos d'un gos flàccid. Les parpelles desolades d'un nen que no volia ser. El glop infinit del seu delit aigualit. Delicte. Tinc son, molta son. I records, ara me n'adone, però, que mai no oblidaré, tot i la son.

E.S.