dimarts, 1 de gener de 2013

Adéus


Puc acceptar que donem els nostres més sentits adéus sota l'atmosfera gris dels records. Puc admetre el plor contingut a la darrera abraçada vigilada de ben a prop pels habituals núvols de ferro dolç que ens bressolen els dies. El cel vergonyós que ens cobreix. L'aire cendrós i penedit que respirem. El bes infreqüent dels germans com a incòmoda proba d'un amor tacat pel carbó que ens escalfa i alimenta. Tot puc comprendre-ho. Perquè el meu germà se'ns va a la guerra. I ja estaria tot dit. El meu benvolgut i estimat germà Johann Jakob, oboè de sa majestat Karl XII, rei de Suècia, ens deixa, i la tristor d'aquestes terres fangoses acompanyaria convenientment la punyent posada en escena. Els germans i els amics deixant anar l'abraçada com una avançada d'altres despreses. I ja estaria tot dit i beneït, si no fos perquè vares reservar, déu meu, aquell sol italià tan estrany per a una data tan senyalada. Com si no hagués altre lloc al món on vessar la llum oceànica que el sol mai no escampa sobre nosaltres. Així, mentre li deia sense dir tot el que el meu cor callava, el meu germà i jo no podíem deixar d'enyorar el nostre admirat Vivaldi, i tot el que hauríem gaudit interpretant, en aquell mateix moment, la música veneciana que aquella llum esplendent, tot i el dolor de la separació, ens demanava amb petits somriures. I la plaça semblava una ciutat buida sobre la qual el mar buscava precipitar-s'hi. Un espai mut sota el silenci d'un sol aclaparador. I perdona'm, déu meu, però tot plegat em va semblar un sarcasme recargolat, la crueltat del qual era immerescuda. Perquè vaig comprendre com és que jugues amb el que nosaltres diem realitat. Com és que vares portar el cel major de la teua Itàlia al cel menor i abrusat que sempre cobrirà els alemanys. Jo sé el que em dic. I també com dues ciutats poden confondre's de lloc estant, tot i que només per un parell de segons, d'eternitats, de sentiments. I com d'agraït podia estar el meu germà, ja per sempre soldat músic de la guàrdia reial, d'aquesta inesperada visita de la lluminosa melodia dels mestres transalpins. Malgrat tot, una inquietud va anar envaint la meua ànima mentre el postilló feia sonar la seua corneta i ell s'allunyava cap a un cel tallat amb el plom de les bales i la neu bruta del nord. Què raó hi havia perquè aquell íntim desig del meu germà, escoltar el sol de Vivaldi, hagués estat concedit capritxosament el matí venecià que ens va reunir a Eisenach tot just el dia de la seua partida?

J.S.B.

6 comentaris:

Concha ha dit...

preciós tot el post i les músiques!!!beset

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. No sé com és que he acabat sentint aquestes dues músiques com a sinònimes. Un bes.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

No sé si allà on floreixen els tarongers feia un dia gris de plom aquest primer dia de l'any 13, aquí l'atmosfera era poc més o menys com la descrius, al so de les dues músiques. Bon nou any!

Lapsus calami ha dit...

Ací s'ha llevat el dia força núvol, però desprès ha escampat a poc a poc i ha lluït un sol italià, mediterrani. Tal i com estem acostumats. Bon any nou, per tu també, Mariàngela. Una abraçada.

Olga Xirinacs ha dit...

A Eisenach, a la pressumpta casa amb hort on va viure J.S.B., ens van organitzar un concert amb instruments de l'època. Jo mirava l'exterior a través dels vidres irregulars i el sentia respirar. ¿Què va ser primer, el sofriment o la glòria interior?

Lapsus calami ha dit...

Olga, quin luxe. Quina enveja. No m'estranya que el sentires respirar. Jo diria que la pau interior que gaudim sense adonar-nos a la infantesa i que enyorem la resta de la nostra vida.