dilluns, 28 de gener de 2013

El bocí


Primer va ser la suavitat de l'aire. Aquell frec del vent com un bes inesperat. Sense llavis. Els cabells fugint-li cap el seu clatell. I els seus ulls protegint l'esguard amb l'ajuda de les parpelles. Tot va ser una. L'amor ens descobreix la màgica individualitat d'unes expressions que creiem més vulgars, d'uns gestos que hauríem dit sabuts, impersonals. Com d'especial pot resultar el rostre admirat al vent sobtat i entremaliat del capvespre. Aquella impertinència aèria em va fer tan feliç. Era descobrir alguna intimitat recòndita, d'aquelles que només, de descuit, les franqueses haurien pogut mostrar-me. Ara podria imaginar-m'hi com era d'autèntic el seu somriure només insinuat, el lleu frunzir del seu front, el moviment lateral del rostre que fuig i alhora manté la mirada, la seua mà preocupada… Havia traspassat, sense esperar-m'ho, la línia mai no dita, la frontera callada que només reconeix el salconduit d'una esperança. Què és l'amor sinó un bocí d'esperança?

El vent havia posseït l'arbreda. Tanmateix érem al recer d'unes finestres ben tancades, les dels nostres pensaments dibuixant paraules amb declaracions silencioses. O això volia creure jo. Unes passes més enllà, l'arboreda va cessar. I el vent. Aquelles branques ens havien fet l'honor d'un passadís que s'abocava al temple del crepuscle. I al seu altar, la lluna. La blancúria de la qual amagava els delicats arguments d'unes promeses que l'albada esborraria inadvertidament. Perquè la lluna hi és al matí esplendent. I només la ceguesa groga del sol pot confondre-la amb el blau d'un cel miratge. I només quedarà el record de la seua carícia. Aquella que va fregar de bellesa blanca la pell dels nostres ulls. Havíem traspassat l'incert marge sense adonar-nos-en. Perquè l'art té tota l'esperança d'un bocí d'amor i lluna al dematí.

R.S.

4 comentaris:

Concha ha dit...

com sempre molt bonic i molt líric ,la part final m'encanta Enhorabona i beset,el vaig a compartir a Facebook.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha, per compartir-ho. Un bes, sense compartir, tot per tu.

Olga Xirinacs ha dit...

Romanticisme en estat pur: de llac, de mar, de cementiri, de bosc, oh lluna fantasmal i sempre freda.

Lapsus calami ha dit...

I tant, Olga, que el Robert era força romàntic. Una abraçada.