diumenge, 3 de febrer de 2013

Les flors


Els llençols eren immaculats. Fins i tot hauríem dit que el seu color blanc tacaria els nostres dits d'una farina vessada impròpiament damunt el llit, una farina que mai no faria pa, una farina trista. Era un blanc trencat sobre la penombra creixent del capvespre verd. A la cambra, tot i la petita obertura de la finestra, dominava ja aquell flaire agredolç tan familiar. La flassada havia estat amorosament disposada, i damunt la petita tauleta de nit hi havia un pomellet de violetes, l'aigua del qual era encara cristal·lina. Li havien retallat la cinta que ara queia enganxada a la humitat del vidre, però sense la seua habitual etiqueta. Les ulleres esperaven damunt el tapet de punt l'esguard d'aquells ulls que semblaven dormir. La roba íntima havia estat disposada amb molta cura sobre la cadira metàl·lica. Al seient, les bragues. Penjat, d'un a l'altre costat del respatller, i mirant cap a nosaltres, el sostenidor. Cobrint les dues peces, com si fos un detall pudorós, les sinagües. L'absència de sabates ens va fer sospitar bona part del que havia passat. Al bany hi eren les seues babutxes d'anar per casa, el rellotge, l'anell de compromís i aquell collaret trencat. Al menjador tot era en ordre, aparentment. Els nois varen començar el registre. Jo vaig tornar al dormitori. El pomell de violetes em recordava la intimitat profanada. L'aigua era massa neta, vaig pensar. Feia més temps que ella portava estesa al llit, segur. Qui havia ofert aquelles flors pòstumes? Els nois varen entrar tallant els meus pensaments. Hi havien trobat un àlbum de fotos. A les darreres pàgines semblava havien llevat algunes. Dóna el llum, fes el favor, Philippe. La penombra del carrer es va fer molt més intensa, més llunyana. I la tristesa groga de l'habitació més profunda i insuportable. Passàrem al menjador. Només donar el llum de la tauleta que era al costat de les prestatgeries dels àlbums, el giradiscs va començar a sonar. I jo ho vaig comprendre tot. Ara sabia què significava el mig somriure cendrós de la xica que dormia per sempre a l'altre costat del món.

J.M.

4 comentaris:

Concha ha dit...

tornes a les intrigues amb molt lirisme? aquesta m'ha agradat molt!!!beset

Lapsus calami ha dit...

Ja veus, Concha, l'etern retorn. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

L'estampa de la desolació. Freda soledat de la música aplicada.

Lapsus calami ha dit...

Sí, sembla que la xica va preparar-ho tot amb certa aplicació.