divendres, 22 de febrer del 2013

Llambordes


La pluja habitual del París més habitual transformava les llambordes del carrer en una mena d'espill quadriculat. O ben bé, en l'ull compost d'un coleòpter sobre el qual ressonaven els tacons dels meus botins. He de reconèixer que en Kafka m'ha fet mirar les coses amb uns altres ulls. "¿Te n'adones, Gustav? -em va dir. ¿T'imagines? ¿Un dia et despertes i veus el teu cos com si fos el d'un escarabat? I el veus al través d'una espècie d'hexàgons, com si fos la bresca d'un niu d'abelles. Però no n'és la teua aparença reial. No. En veritat, tu no ets una panereta. Només ets la forma en que la resta del món, i de la teua família més pròxima, et veu. Per a ells no ets sinó un fastigós escarabat. Tot i que mengen gràcies a tu. Tot i que viuen gràcies al teu esforç, al teu sacrifici. Perquè tu ets el seu manteniment. I aquesta n'és la part tràgica de l'esdeveniment. I la còmica, sens dubte. Perquè al capdavall, te n'acabes transformant, fins i tot per a tu mateix, en allò que els demès pensen de tu mateix. I em pregunte, doncs, per què l'esforç d'estimar? D'estimar el món, la vida. D'estimar tots aquells a qui deuríem d'estimar no només per principis morals i ètics, sinó també genètics."

Trepitge les llambordes de París i em recorde de tu, Franz. Del teu pare. Del que vas dir del teu pare. La teua carta al pare. I m'explique algunes coses sobre les meues melancolies més profundes. Aquelles que només depenen dels desamors més íntims. El dolor de viure i ser-ne conscient. I pense si no és que no som sinó un parell de tràgics. De patètics ploramiques. De febles esperits femenins d'una categoria que només pot donar-se entre els homes. De fugitius capturats a les interlínies d'una prosa o d'una melodia. Faig memòria d'aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre rata amb aspiracions de prima donna. I m'hi identifique. Per què ningú no es pren seriosament allò que diem amb tota la teatralitat de les veritats més sensibles i vertaderes? Per què ningú no em creu si dic que no m'agrada ser, que preferiria només estar?

Sent les passes sobre les llambordes parisenques. Aquesta ciutat que m'obliga a somniar. Aquesta ciutat submergida als grisos de tall melancòlic, tal i com Venècia ho fa a les seues verdoses i negres aigües. I m'oblide de tu. De la teua mare. Del que mai no li vas dir. Del que mai no li vas escriure. I em sorprenc del sobtat i lleu aleteig d'una papallona groga d'alegria. L'amor de viure. I pense si no és que no som sinó un parell de còmics. D'ètics primmirats. De forts esperits masculins que només poden donar-se entre les mares. De presoners alliberats a les paraules d'un vers o els sons d'una cançó. Gairebé tinc oblidat aquell teu conte, Josefina, la cantora. Aquella pobre dona amb aspiracions de prima rata. Però la pluja de París va convertint aquest passeig sobre les llambordes mullades i lliscoses d'una ciutat mai trepitjada en un veritable suïcidi gris. Ah!, els teus ulls multitudinaris.

G.M.

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

A tota gran ciutat hi ha l'espai dels grisos malencònics, freds i inhòspits.
Per això l'artista els recorda i escriu versos o música, per conjurar-los.

Concha ha dit...

Precios !!! beset

Lapsus calami ha dit...

Exactament, Olga. Ben cert el que dius. Art i religió van de la mà. Gràcies per passar.

Concha, merci, preciosa. Un bes.