Mais non...

Potser aquella noia havia fet seu, tot seu, el costum de que ningú no li parlés d'amor. No és que fos lletja. No és que fos esquerpa. No és que fos d'una bellesa inapel·lable. El fet és que passava inadvertida. Massa inadvertida pels ulls vulgars. Massa misteriosa o tancada pels esperits mandrosos. Massa lleugera pels que confonen l'amor amb la passió. Massa tendra pels que equivoquen la definició del bes. Potser aquella noia mai no seria Manon, és cert. Potser aquella noia havia nascut per l'anonimat més absolut. Fins i tot quan vaig conèixer el seu nom em va semblar totalment inapropiat. Massa nom per a tan poca dona. I tanmateix…

Un dia va arribar amb unes petites arracades. Unes petites perles als seus lòbuls. La suau lluïssor d'un frec de nacre. I el llum del seu rostre es va encendre. I la seua habitual absència del món va convertir-se en l'esperó del meu amor inadvertit. I va arribar el dia que un mocador massa forçat, per imprevist, un mocador d'attrezzo, encarcarat, va lligar el seu coll. Vaig patir aquella cosa, aquell sentiment, que barreja a parts iguals la commiseració i el desig. O que fa créixer l'amor a força d'engolir pietat. Pobra. Però va ser aquella cosa. Quanta tendresa indefensa, vaig pensar.

Era petita. Prima. Diríem que els atributs femenins, en ella, només eren un suposat. Ni tan sols els seus ulls, o els seus llavis, portaven el més mínim senyal de la delicadesa que assoleix la manca de sensualitat. Del refinament que la fugida de la voluptuositat acostuma a deixar com a record d'una intimitat que no hagués estat sinó imaginada. I tanmateix…

S'havia acostumat als cruels ulls de la indiferència. La seua melancolia havia renunciat a continuar escrutant el paorós sentit de la desafecció. D'anys i panys en que ningú no la buscava entre el gruix de la gentada. De que hom no la convidés al ball. Però arribà el dia que el seu vestit de "ningú no se'n recordarà mai d'ella" va passar al de "ningú mai no l'oblidarà". I un elegant jove d'inapropiada esveltesa i bona planta començà a esperar-la a l'eixida de missa. Massa home, vaig pensar, per a tan poca dona. I massa dolor per al meu cor desafecte, per al meu amor trencat pel costum de la seua indiferència.

G.P.