dijous, 16 d’agost del 2012

La saviesa del magnolier


está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.
(Sonatina, R. Darío)

Ell no ho sap. Encara no ho sap, i potser mai no ho sabrà del tot. És baix l'arbre, el seu arbre. El magnolier que els déus varen plantar abans del dia abans. En aquell temps, les Hespèrides passaven l'estiu a l'occident del món. El seu jardí començava al meandre -avui sec- que rodejava el suau pujol dels homes, i s'allargava fins la mar incerta dels poemes i els vaixells perduts d'orient. Baobabs i araucàries flanquejaven l'Avinguda. Trepadores infinites del Babel abandonat i flors d'amor penjaven els seus pètals de mort fins l'ombria de saborosos fruits i traïdorencs vins i deesses. Palmeres gegantines i discrets magnoliers, tolerants aixoplucs de venidores febleses, regalaven la protecció de cepells i baladres esponerosos al retrobament balsàmic del futur no desitjat.

Ell no ho sap, però. És massa petit i prim, de poca carn. Fi esquelet de nina al canell. Pot estar a la gatzoneta -tot i no ser una nimfa- les hores perdudes. Furga, amb el palet, la terra humida del jardí. La fulla encartonada del magnolier és arreu encatifant-li els records. Potser la mare li deixe el pinxo de recollir fulla morta. Serà l'enèsima sessió d'esgrima. Ara no. Ara és a terra, de cames, espantat. Espantat pel revés de la falguera i els seus ulls de peix mort. Arranca una. Posa els dits polze i índex baix del tot i tira amb força cap amunt. Les fulletes van quedant-li als dits fent flor de margalida verda. Mira la flor i no la desfulla. Llança els pètals de l'amor nouvingut i conserva la vareta. Trenca un parell de trèvols i els mastega fins a les fulles de la baralla. Un parell més. Li agrada la seua aspror avinagrada. Li grinyolen els dents. L'esparreguera borda té espines de rosa i fulles de regal amb cel·lofana. Les boletes negres de la llavor van directes a la butxaca dels perdigons i el canut. I la sang del dit, als llavis d'un conte de princeses. Tanca els ulls i el somieig li obri el món. Canta l'au del Paradís i la resta d'ocells deleren retenir els sons.


La llavor roja del pinyó de la magnòlia ni la toques. Però ell li passa el dit per la lluenta i tibant pell carmesí. Olora el pinyol de nerviós flaire repel·lent. Té por. Tot comença. Li dóna un parell de colps amb la pedra de punta. Veu el moll de l'os. L'escampadissa nerviosa i àcida l'impregna. Llança el trencat i verinós robí al rerefons del mur enjardinat i els ulls verds del gat negre li fan ociosa admonició. Té raó la mare. És un verí, el pinyol, de nen mort al fullam d'un conte, al marge d'un camí, al fons herbaci de la sèquia fonda del costat, i un home s'allunya a les fosques amb les homicides mans amagades a les butxaques plenes de caramels. Veu les cales. Toca aquell dit groc del lliri envoltat de només un pètal blanc amb guarnició de verds ganivets tous reflectits a l'aigua, i el seu li queda tot de polsim de papallona. Els geranis li avorreixen. Aquestes fulles que volen ser flor i aquesta flor sense el misteri laberíntic de la rosa i el clavell. Enganyosa planta, que en pomells i floreres enlluerna, però en la intimitat decep l'amor apressat. Ni tant sols pots xuclar-li el nèctar, tan deliciós al gessamí o la celinda -la xeringuilla, aquesta mena de mestissa filla de gesmiler  i tarongina.

Els pètals de la magnòlia s'oxiden de coure, lleument deshidratats ja exhalen l'agror del que la nit passada va ser narcòtic perfum i impune assassí de nenes. En caure, només conserven la ivoriana aparença una breu estona. I si toques la seua pell, li quedarà estampada la petja dactilar com si fores un lladre. Tenen alguna cosa de piano antic i lliçó de música esvaïda. Tenen alguna cosa de la carnositat dels cucs que viuen sota terra, la morbositat dels cossos anellats en moviment.

A hores d'ara, el nen duu els genolls plens de brutícia. S'escup als dits i els hi refrega allà on més empastifat li sembla. S'ha tacat lleument els pantalonets curts i la camisa blanca, sempre blanca, com un càstig d'impossible immaculada. És dempeus. Al seu costat, el cactus que el pare va plantar el mateix dia que ell va nàixer. Compara les alçades fugint-li les punxes. Fa temps que l'esquerp vegetal li guanya, però ell no perd l'esperança. S'estira al graó de pedra. Potser dorm amb els ulls oberts, com les belles princeses adormides al bosc. La fronda del magnolier és el cel protector del seu esguard. Potser espera el bes que el desperte al jardí que occident va perdre. Potser algun dia vindrà la princesa valenta, i lleve la magnòlia desmaiada al got, aquella que li pren la vida. La teranyina que l'envolta qual fulla de lliri d'aigua i ha fet d'ell una minúscula gatzoneta.

Ara pensa si aquella noia potser tindrà els seus ulls. I té por, però dorm. Li arriba el perfum vivificador de la marialluïsa. Però no sap despertar. La flor amazònica de la magnòlia el posseeix. Algun dia llegirà, com un retorn de cucs oblidats, aquell llibre d'Alain-Fournier que ara desconeix. I sabrà de la saviesa del magnolier. Molt desprès, però, de que els homes abaixen del pujol i, a poc a poc, però amb avidesa, parcel·len el Paradís. El nen viu la metàfora; la realitat s'imposarà, però, amb llàgrimes de cocodril. Ell, és clar, no ho sap, ho ignora.

C.D.

El meu cel protector

4 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Quants anys té el cactus? No els toquem els pètals de la magnòlia. Quina bogeria de flors, que diria la Rodoreda, en aquest post, C.D.!

Lapsus calami ha dit...

Deu tindre els mateixos que jo :)) i coincideix amb el començament de la revolució d'un país que un gran escriptor va anomenar Paradiso. Altra coincidència. De fet, el meu pare, crec va plantar el cactus pensant més en aquella vegetació que en mi. Bé, és el que vull pensar. :)) És que C.D. tenia un xic de boig, però una música charmant, n'est-ce pas?

Concha ha dit...

ja m'has fet plorar, és preciós, tinc al meu cap tots aquests records i sentiments ... bé ... enhorabona i beset.

Lapsus calami ha dit...

Ara em sap greu, xé! Un bes grandot. :)