dimarts, 4 de setembre del 2012

El sortilegi de la tendresa


¿Heu tingut por a les nits? ¿No? Jo sí. Els nens que han conegut el terror del llum al passadís o el buit de l'escala, tot i haver resat tres parenostres o haver-ne pegat tres cops d'ull sota el llit, ja saben per sempre el que és la vida, la mort casual a les cantonades, el camí de casa duent-te a l'equívoc enlloc o la raó de la desraó. Aquella cosa que fa senyar-te tres vegades amb el signe de la creu que és tres, tapar-te fins el nas amb el llençol raspós de midó fins i tot les nits xafogoses d'estiu, encongit, amb els genolls gairebé al pit, i fer-ne el sortilegi de les teues paraules mai no dites, tan rituals, però, que frenar-les a la gola significava un so mut, de boca tancada, de ritme obsessiu que anorreava la son mentre esperaves assolir-la, i que anys desprès trobaria escrit a certes partitures amb la indicació "boca tancada, uuummmm". Quina cosa. A la fi, potser si t'estàs quiet, em deia, però molt quiet, aquesta por no sabrà que no dorms, que la vigiles, que la vetlles com en Quixot les seues armes d'un temps de paper i donzelles, i passarà de llarg, com passen les hores i els éssers més estimats.


Malgrat la paràlisi de la paor, lliscava per un costat del llit, i no havia posat els peus al pis, que ja hi era al dormitori dels pares tot i travessar l'espai infinit del mal que no es veu però fa l'olor a moble vell dels morts. Entrava anunciant el meu terror amb la boca petita: tinc por. I esperava. Ho repetia com a molt dues vegades. Tinc por, mare, tinc por. La mare dormia. El pare somniava. Jo la mirava, al seu costat, el seu cutis de magnòlia adormida, i esperava. I quan el silenci era més profund a la nit de l'alcova que més incògnites em produïa, la mare obria els seus ulls sorpresos preguntant-me amb certa retòrica seriosa: què fas ací? Tinc por.

I era el consol dels déus, la millor música que mai no n'he conegut: la veu de la mare, malgrat tot. Tornàvem cap a la meua habitació. No feia falta que em cantés. Mai no em va cantar, la mare. Va, dorm. No, no me'n vaig. Em sec a la cadira. Va, tanca els ulls. I ja n'estava tot ben dit i beneit. Què importava el gitano malcarat que no em va treure l'ull del damunt al carreró on jugàvem? ¿O les bestioles que s'havien amagat de segur al matalàs de llana farcida de cucs i corcons? ¿O el no-res del no-res que acabaria clavant-me els seus ulls de foc en només obrir les meues parpelles insomnes? Ella hi era, i em parlava. M'estirava al llit, afluixava les cames, llevava el llençol i la nit càlida entrava al meu pit. La mare vetllava.

I varen passar els anys. D'aquell temps guarde l'habilitat de saber-ne estar quiet, molt quiet, veient el que no mire. Esperant que passe l'odi. La mare va fer-se gran. Tenia por a les nits si no li besàvem el front i la galta de magnòlia, si no li ajustàvem ben bé la flassada al coll. I encongia tant les seues cames que ni adormida les hi podíem estirar. A poc a poc va anar esperant-me a les nits amb els ulls entremaliats i delerosos que jo la mirava dormir de nen. Potser volia que jo li digués, sorprès, però sense retòrica ni serietat: què fem ací. No sé. I llavors es va dormir. A la fi, vaig aconseguir estirar-la al llit. Li vaig afluixar la flassada. La nit freda entrà al seu pit. El fill la vetllava, bressolat pels efectes retroactius d'un sortilegi.

M.R.

6 comentaris:

Concha ha dit...

sense paraules...preciós,ja m'has fet plorar amb aquests records, uns graciosos i els finals dolorosos,beset i enhorabona meravellós el post!!!

Lapsus calami ha dit...

Ho sento, Concha. Però setembre és setembre. Un bes.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Quanta, quanta tendresa!

Lapsus calami ha dit...

Millor que la guerra, oi? Gràcies.

Olga Xirinacs ha dit...

Potser per això els tenues passos de la infanta difunta encara recorren els passadissos i vigilen el dorment. Atmosfera monacal, ectoplàsmica.
Em va agradar saber que el títol de la pavana va ser triat per la seva sonoritat sil·làbica, no pas per altra cosa. L'atzar fa poesia tendra amb les teves paraules, Lapsus.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Olga. Ravel sempre és una magnífica font d'inspiració.