A vegades pense que la bellesa d'aquesta ciutat, d'aquest petit tros a l'abast dels meus ulls, només depèn dels besllums, de les coloracions equívoques entre el dia i la nit, i de les pinzellades impressionistes que els lluminosos i la tristesa urbana escampen per les voreres mullades del capvespre. De fet, a ciutat no trobe la bellesa de les formes, les harmonies d'estructures conciliades. Tot s'acaba reduint a les comptades possibilitats que la llum té de saludar-nos. De dir-nos: encara estic viva, ajudeu-me.
Plou a la ciutat del que cadascú sap el nom que li pertoca. Però només cau una polvorització de sec perfum d'aigua que ofega, però, les esperances d'un daltabaix torrencial. Obro les finestres a l'aire turmentós. M'agrada que la pluja, massa lleu però, esquitxe la sobretaula d'hora canviada. La llum de la nit nova entra a casa pel got amerat, mig ple de cervesa, mig buit de set, per l'ampolla mig oblidada, mig insultant de besllums gairebé blaus, gairebé morts. M'agradaria plorar. Drenar tanta melancolia amb llàgrimes. Però no puc.
Perquè n'hi han tristeses enganxoses. Tristeses més pegalloses que la brea, que les mentides que ens diem per poder seguir respirant. Tristeses amb memòria, amb més records que els ulls d'un gos abandonat. Tristeses del dia desprès. De quan vaig adonar-me que mai no podria viure sense ella. Sense aquesta prolongació del cant. Una mena de conciliació entre l'esòfag i els budells, entre el que diem i el que sentim, amb només tres botons, i de lluents reflexos quasi blaus. El dia que el meu pare va dur-me la trompeta vaig comprendre el que significava el començament de les coses, l'amor. I el desencís de la plenitud que no retorna, del malbaratament de temps que és la vida, la malversació de vida que és el temps. D'una lucidesa que vaig viure amb la intensitat dels perdedors. Flirtejar amb el desastre és una obscenitat. Només al foc rau el blau de la flama.
M'agrada el dematí de les coses. La passió insubornable. L'engany conscient que suposa creure en quelcom que semble de sentit més sòlid que la quimera. L'esperança d'una felicitat mantinguda. Creure't que podràs abraçar el pare, besar la mare, perquè avui has fet allò que mai no vareu fer tots plegats, tot i desitjar-lo. Només era l'instant del començament, el quasi blau de la flama, l'ànima de la música, la indeclinable necessitat de morir per a ser, aprofitar la bellesa dels altres per a parlar de tu mateix. Transformar la vida en alguna cosa que no hi arriba, però gairebé sembla un record. Quasi blau, quasi tu, quasi jo.
Ch.B.
4 comentaris:
Escoltava la peça mentre llegia el teu text i he sentit tot el que tu hi dius. Coneixes bé l'ànima de la música.
Pel meu aniversari, un amic em va regalar el llibre d'Alex Ross, en traducció castellana, "El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música", que deus conèixer. Hi he trobat Chet Baker, però dedica més espai a Terry Riley. Idea per a un nou post?
Sí, Mariàngela, conec el llibre. Bé, els historiadors, ja se sap, tenen més preocupació per contar el "què" s'ha fet, en lloc de "com" s'ha fet. I mira que en tenim de gravacions avui en dia dels propis protagonistes, i no només partitures. Potser no ha passat el temps suficient per establir uns criteris de valoració, o bé bona part dels historiadors no tenen prou valentia per començar a "tallar colls". :) No sé si el que escriuria escoltant in C del Riley m'agradaria llegir-lo desprès, la veritat. :) Com sempre, ets molt generosa. Però Chet inspira a les pedres. No precisament pel que feia, sinó per com ho feia, és clar.
preciós el post m'encanta i el Chet Baker...també m'encanta!!!enhorabona i beset.
Concha, era un regal dels déus com a músic; com a persona, potser del dimoni. Un bes.
Publica un comentari a l'entrada