dissabte, 28 de juliol de 2012

Ich grolle nicht


Cuando amas, si reflexionas sobre este amor, tienes que partir de algo más elevado, más importante que la felicidad o la infelicidad, el pecado o la virtud, en su sentido general, o es mejor no reflexionar nada (A.P. Chejov)

Feia un mes, si més no, que esperava alguna paraula, una breu nota, algun senyal. Ella em va demanar la meua edició dels Lyrisches Intermezzo de Heine. I jo ho vaig prendre com a un apropament, com a una petició de cosa més íntima. Un primer pas. Però ja feia tres mesos que no donava senyals de vida.

No era el que es diu una dona bonica. De fet, el seu rostre ja havia experimentat la comèdia de la vida. Però l'encís de tot el que havia hagut de renunciar era encara al seu esguard. Va enviudar prou jove. Tenia una figura delicada. I ara, quan ella entrava a la maduresa, jo era un jove amb certa experiència. D'això, vaig pensar que era meua la responsabilitat de fer el segon pas.

Benvolguda Emma, perdone que li apresse. M'agradaria fer un cicle de lieder sobre els Lyrisches. Si a hores d'ara ja els ha llegit i gaudit, potser que em podria passar per casa seua? No vaig insistir-li a la nota que la meua comesa fos només recuperar el llibre; de fet, era el que menys m'importava. Però trobar-nos a casa seua, a soles, em produïa un efecte devastador des del punt de vista de les passions més soterrades.

Va passar una setmana. Jo no sabia què pensar. ¿Donava llargues a la cita per mirar de no posar-se en evidència? ¿Potser no li havia arribat la nota? ¿Devia renunciar al meu Heine? ¿Seria oportú un segon requeriment? ¿Potser s'havia ofès per la meua impaciència? ¿O ho havia fet per la meua llarga espera, tres mesos i dues setmanes?, el que indicaria que la meua passió no era tan insofrible, és clar. Sí, potser havia trigat massa a impacientar-me. I ella se n'adonava del que jo realment volia. Alguna cosa que no s'acoblava amb naturalitat al que ella perseguia.

Benvolgut Robert, vostè és qui deu perdonar-me. Sóc un desastre. He llegit les Lyrisches amb una constància gairebé malaltissa. Amb dedicació obsessiva. No els havia acabat per enèsima vegada, i ja tornava a començar-los. Quantes vegades me n'he recordat de vostè. D'una banda, em sabia molt greu demorar més i més la restitució d'aquest poemari al seu propietari, vostè. D'altra, però, ja no sabia a qui pertanyia el meu cor: ¿a Heine, per escriure aquests poemes irresistibles a qualsevol prevenció decorosa? ¿A vostè, per induir-me tal passió de lectura? ¿O als records sentimentals, tan esvaïts ja com són per culpa seua, i que fins ara només ells el dominaven? Demà mateix pot passar per casa i serà seu definitivament.

Dues frases començaren a donar voltes al meu cap: tan esvaïts ja com són per culpa seua -de qui, del llibre o de mi mateix?- i, serà seu definitivament -qui, el llibre o el seu propi cor?. Ah, com d'insegures són les passions. Una nit d'insomni m'esperava, però era ben poca cosa per als fruits de l'endemà.

I a l'endemà els fets varen precipitar-se. Només arribar, em va rebre la seua casera. Senyor Schumann, la senyora demana la dispense. Però de sobte s'ha presentat un vell amic, i ara no el pot atendre. Ací té el seu llibre i una nota. Vaja en déu. Em vaig quedar glaçat, tot i que estàvem "Im wunderschönen Monat Mai", al meravellós mes de maig, com deia el Heine. Vaig baixar els quatre graons de l'entrada totalment decebut i desolat. Vaig llegir la nota.

No n'és cert que amb el pas del temps qualsevol amor desaparega. No, l'amor vertader no desapareix, sinó que apareix amb el pas del temps. No de sobte, sinó a poc a poc comprens la felicitat de l'apropament a l'ésser estimat.(1) Robert, potser si troba el veritable amor arribe a comprendre'm algun dia. ¿Podrà perdonar-me?. Au revoir. Emma.

Parat al bell mig del camí de grava vaig girar-me sense pensar-m'ho. A la finestra del pis superior una cortina bressolava l'adéu. "Ich grolle nicht, und wenn das Herz auch bricht!": no guarde rancor, ni quan el meu cor se'm trenca, com deia el poeta.

R.S.

(1) És totalment sorprenent que el començament de la nota de l'Emma fins al lloc assenyalat, siga una transcripció gairebé literal d'un comentari de Txékhov citat per V.A. Posse a les seues Memòries sobre Txékhov

diumenge, 22 de juliol de 2012

D'esperances


Val a dir que tenia les meues esperances. Però no sabria aclarir en què consisteix aquesta cosa que anomenem tindre esperances. ¿On vull anar a parar? No ho sé. Perquè les esperances demanen alguna mínima concreció: tenim esperances d'aconseguir alguna cosa, i, tanmateix, les meues esperances més que infundades eren totalment abstractes. ¿Pot haver-hi d'esperança en abstracte? ¿Una mena d'il·lusió d'arribar al no-res? És ben estrany tot plegat. Fins i tot la felicitat que desprenen aquestes melancolies d'un futur que mai no es farà present, no deixa de sorprendre'm. Jo mateix no reconec com a propi l'entusiasme que em provoquen només de pensar-hi, d'intentar descriure-me-les. I el més desconcertant és que no trobe comparances que hi puga afegir-ne per mirar de, si no concretar-les, el que seria una contradicció al meu cas, almenys aproximar-me a elles, a les esperances que intente contenir dins meu sense adjectivar-les. De fet, la intensitat d'aquest tipus d'esperances pot arribar a la passió. Situació més que paradoxal si pensem en l'absència d'objecte de desig. Perquè si qualsevol objecte físic o atmosfera o situació o el que siga, i que ara no us podeu ni imaginar, busca avenir-se amb elles, identificar-s'hi, automàticament s'esvaeixen. No, no és això, em dic. No és el plaer subtil d'un sentiment fugisser que travessa les petjades d'un passeig a la solitud grisenca dels matins parisencs. Ni el gaudi posposat de llegir el llibre que només fullejo per incrementar el desig de lectura. No, no és això el que no sé com dir. Malgrat tot, no perd l'esperança d'apropar-me a elles, a les esperances. La qual cosa no deixa de tindre la seua part ben irònica. Sí, jo tenia les meues esperances. I no tenien res a veure amb el que pogueren dir de la meua música: cosa abstracta com és, i sensacions indefinides però suggeridores d'evocacions ben matisades. No, no és això. És com si gaudís de l'esperança en estat pur. Mai no contaminada per realitat alguna, fins i tot l'artística. El bes ideal que mai no farem als llavis. La nostàlgia de l'altra banda del destí.

F.Ch.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Música callada


Arribarà el temps primer,
i els dies tornaran a perdre el seu nom.
Arribarà el temps clos,
d'estels que només seran espurnes de pedra i foc.
Arribarà el temps, però,
silent temps d'anònim bes.
I malgrat tot,
diré sense dir-te,
nomenaré sense noms,
signaré sense firma.
D'alguna forma que no sé,
faré memòria sense records:
parlaré dels teus llavis sota la tendra pluja,
tot i no saber que era dia dijous
i Venus es reflectia als teus ulls.

F.M.

dilluns, 9 de juliol de 2012

April in Paris


La primera vegada que vaig trepitjar París nevava amb la disciplina blanca i freda aplicació d'un conte de Nadal. La flor del cirerer havia tret el seu nas cautelós, i les noies, tant atentes al calendari i les flors, havien escurçat les faldilles i caminaven dolçament sobre les llambordes, curosament de pressa, però, fugint la inclemència impròpia d'un mes que duu al seu nom la porta oberta -Aprire- si més no, de la Primavera. Estranger a terra meua, vaig sentir aquesta glaçada acollida com una innecessària sobre-actuació per al que sap de sempre la dificultat de dir-ne casa o país al lloc on farà i desfarà les hores del que anomenem vida.

Em va vindre al cap aquella melodia d'en Mompou: Jeux sur la plage, la primera peça d'Scènes d'enfants. La raó del fet se m'escapa. Hi va ser així. Aquesta platja, però, era blanca i humida, i la sorra una catifa de flocs que mai no bastirien rellotge algú, tot i que transfiguraven els sons de Frederic en un impossible diàleg entre la realitat i el desig, entre el vent i la vibració. Era Abril a París, i de neu estant. El temps sucumbia sota el gruix de la pluja nevada per una avinguda de fill pròdig, i l'espai em resultava esquerp i entranyable alhora, una contradicció que he paït des que vaig tindre consciència de la melancolia.

Em va resultar sorprenent el fet de la sincronia. La neu, el vent propici, la realitat cendrosa vibrant per tot arreu. Aquella compassada pertinença, gairebé estàtica, suaument endreçada pels fanals dels carrers, representava un món autosuficient, tancat als agressors nouvinguts, difícil d'advertir-hi les seues incertes escletxes. Un rellotge, la maquinària del qual ningú no podria millorar ni desballestar. Observar la seua perfecció era part inalienable del charme de la vida parisenca. I és que enlloc he gaudit harmonia tan natural i metòdica alhora entre formes i fets, entre indrets i estructures.  La impassible perfecció de l'illa. Només des d'aquesta realitat tan idealment homogènia era capaç d'acceptar la lògica de l'ordre invers de la neu primaveral.

La primera vegada que vaig trepitjar París la foscor d'un somni va travessar el meu pit. La dolçor, però, de fletxes llençades per un Cupido que duu al seu carcaix una llista de carrers en lloc de sagetes, s'apropava verinosament a la melangia tova d'una cançó esmicolada per la precisa i geomètrica estructura dels flocs de neu que em varen rebre a l'abril d'una ciutat nascuda dins un riu i no a la seua riba: April in Paris.


La primera vegada que vaig trepitjar París nevava amb la disciplina freda i blanca aplicació d'un conte de Nadal. La flor del cirerer havia tret el seu nas cautelós, i les noies, tant atentes al calendari i les flors, havien escurçat les faldilles i caminaven dolçament sobre les llambordes, curosament de pressa, però, fugint la inclemència impròpia d'un mes que duu al seu nom la porta oberta -Aprire- si més no, de la Primavera. Estrangera a terra meua, vaig sentir aquesta glaçada acollida com una innecessària advertència per al que sap de sempre la impossibilitat de dir-ne casa o país al lloc on farà i desfarà les hores del que anomena vida.

Em va vindre al cap aquella melodia d'en Vernon Duke sobre un París mai no vist, somiat, si més no. No n'eren els castanys sinó els cirerers en flor els que xiuxiuejaven al passejant que no es deixés embolicar pel sobtat allau de neu, que la primavera no estava aletargada sota la platja de blanca i humida que cobria les ribes del Sena. Era Abril a París, i de neu esplendent. Ah!, melancolia què n'has fet de mi? Mai no trobaré la casa del meu cor. Pedra negra sobre una pedra blanca. Els meus peus, unes passes sur la neige. La primera vegada que vaig trepitjar París era dia dijous com a testimoni de neu, de carrers, de soledat i húmers ofesos. D'això que em resultés tan sorprenent el fet de la cirera.

L.C.

dijous, 5 de juliol de 2012

Conversa telefònica


Els veritables paradisos són els paradisos perduts, em va dir Marcel. No sé com t'ho fas que sempre tens raó, li vaig contestar. M'agrada llegir-te, Marcel, és com si parlés amb Goethe sense avorrir-me. Hi ha, però, qui mai no podrà perdre'l. ¿Vols dir? ¿Tan desafortunada ha estat la seua vida? Potser són massa i tot els que no han viscut sinó entre rampells d'odi. Però aquests paradisos perduts, Lapsus, són inexistents. ¿Artificials? No, inexistents. Mai no els hem conegut, d'això que tant ens els estimem. ¿I no és el mateix? La nostàlgia és record del que mai no hem viscut, el seu origen al marge. ¿Trobem a faltar, doncs, els somnis d'antany? Nao sou nada. Nunca serei nada. Nao posso querer ser nada. À parte isso, tenho en mim todos os sonhos do mundo. Ah!, el poeta. D'alguna forma gaudim retrobant el passat d'allò que no va existir. I heus ací, una mala memòria és la millor porta d'accés al temps perdut. ¿M'estàs dient que tot el que escrius és per retrobar el que mai no has fet, dit, vist, assaborit? Almenys, no directament. Considere l'art, bé, les obres d'art, una arquitectura de somnis. ¿D'aspiracions? No ben bé. No parle de somnis fets realitats futures. No m'interessa l'ambició d'un somni de futur, sinó la concreció d'un somni de passat que fins i tot queda al marge de la nostra cronologia particular. Vista de Delf, un tros de mur groc que he estat perseguint tota la meua vida, des que el vaig veure sota el magnolier de casa meua. ¿Pura il·lusió, doncs? Sí, però no evasió. De fet, al contrari del que suposa l'alienació del seu ús més habitual, l'art és una forma de coneixement, és un aprofundiment en la realitat ¿Una realitat de la que només vegem el que sura en la superfície més vulgar? Si vols dir-lo així. No ets Schopenhauer, però li vas trepitjant els talons, Lapsus. Bé, tots tenim un passat. ¿I com produeix tant de plaer la memòria del que no ha estat part de l'experiència vital? És que ho va ser, de segur. Tant val que ho fos conscient o inconscient, real o imaginari, somniat o vetllat. Aquesta darrera antinòmia m'ha fet gràcia. Per què? No sé, m'he representat a l'Alonso Quijano vetllant les armes que el convertirien en el cavaller En Quixot de la Manxa, amb donzella i tot inclosa, és clar. ¿Vols més somnis de passat, Lapsus? M'aboques, però, a l'abisme, Marcel. Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Ah, el poeta. Però la música, sens dubte, és la que millor atrapa els somnis de passat. ¿Ho dius per la sonata de Vinteuil? Ho dic, només. O teu silêncio é uma nau com todas as velas pandas. Llavors, la bellesa és un somni. Jo diria que l'enyor d'un somni.

L.C.