dilluns, 18 de març de 2013

Mar rodó


La tarda s'abocava al seu destí de llums ultramuntanes. Però la vocació dels meus records volia fer-les ultramarines. Aquell besllum zenital, ardent de roig trencat sobre un verd desolador, esvaït, amb la tristesa d'un nen perdut, que jo escolto en la memòria amb els remors dolços de l'aigua xiuxiuejant sobre les pedres d'una caleta que ha vist els millors petons d'amor, em parla de mi. Perquè les passions damunt la sorra són dobles passions: la de la platja estant i la del mirall del mar.

El mar té alguna cosa que ens allibera els desitjos dels déus pagans que sempre seran al nostre endins. I és així que jo veig en la distància del temps les imatges transfigurades d'aquells boscos de negre pinetell com a espurnes d'argent sota la lluna que coronava l'onatge negre de la nit. Aquella carícia de les ones sobre l'esquena vellutada de la donzella. Aquella cançó de dansa abraçada. Aquella meua infantesa que vull fer d'olor a salnitre i brea, de vaixells de vela llatina adormits a la sorra de la platja o ballant la cançó abraçada de xip-xap ben amarrats al moll dels pescadors que mai no vaig conèixer.

I aquell poble de costera avall, blanc com els pecats dels nens, i de carrers empedrats pels pirates marsellesos del rei de França, ve a buscar-me des del seu oblit i quimera. I ara hi veig, com si fos un nen mariner, aquella taberna de glops nocturns i ones d'alcohol on el capvespre s'esmicolava entre els sorolls ultramarins d'un recer més vertader que les arcades del Pont Nou o el monestir de Sant Pere. I el temporal de llevant que transformava el poble en un barranc de muntanya esquerpa i capritxosa, en una riera que en arribar a la vall algú deuria haver anomenat Mar rodó.

L'horabaixa s'aboca al seu destí de fanals de llàgrima daurada. Els carrers de París són empedrats dels somnis de la mar Egea, dels versos parnassians de l'Olimp i dels pinzells ultramuntans de Mart. Però l'evocació nostàlgica d'un nen encara perdut entre la mesquinesa dels homes escolta el ressò agre d'un temps i un crepuscle sense mar que vaig perdre per sempre.

I.A.

4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

La majoria de peces marineres d'Albéniz em produeixen una nostàlgia infinita: de color de sol perdut en platges de Sorolla; d'illes exòtiques al sol d'espècies; d'infantesa amb records explicats per la mare. En fi, atavismes que han fet pòsit a la meva ànima i potser vénen d'antiges besàvies que van viure a Cuba.

Lapsus calami ha dit...

Pense el mateix, Olga. I aquesta evocació no pot ser de Camprodon, si no més aviat de Mar rodó. Una abraçada.

Concha ha dit...

molt bonic preciós i nostálgic...beset!!!

Lapsus calami ha dit...

La música d'en Isaac Albéniz sí que n'és de preciosa i nostàlgica. Només hi ha que escoltar-la i escriure al dictat. Un bes.