dissabte, 9 de març de 2013

Trois variations


Les flors hi eren.

Les flors eren de plàstic. Em molestava aquella rigidesa empolsinada, no pas el seu esperit inodor. Dels seus colors, només el blanc i el desmaiat. El pitxer, una ampolla seca de cristall color cristall que fregaríem l'endemà de l'amor, tot i la seua manca de color, esperant trobar-hi el geni verd  d'Aladí. La taula, un compromís de mans incertes, no fos cas que la por hi tragués el seu nas. I la persiana, el secret de la paret muda. No quedava sinó posar-li un rerefons de mapa mundi i colors canviats, i el detall que mai no oblidaré: aquell llibre cap per avall. I els dos vàrem seure'ns al tron de doña reina. Juro pel que més m'estime, que ni la meua germana ni jo érem en blanc i negre.

Les flors eren de goma. M'agradava aquella seua olor a cautxú, no pas el seu tocar de melancòlica absència. La seua pell aspra d'amor forçat. Pell d'un humit vellut profanat. El pitxer, ple a vessar dels plors que mai no oblidaríem a l'endemà del bes. La taula, el secret d'unes cames creuades, no fos cas que ens pillaren les mentides. I la persiana va dur-la aquell fotògraf tan modern. No quedava sinó colorar el mapa gris del nostre món, i el detall d'un dubte que va fugir ben aviat. I els dos vàrem ocupar la cadira de la doña reina. Juro pel que més us estimeu, que el llaç de ma germana no era verd ampolla.

Les flors eren de metall. No suportava el frec de les tiges contra el cristall. Dels seus colors res tinc a dir: no hi eren. El pitxer, un pot d'herbicida que feia servir al llimoner d'un patí que mai no va llegir Machado. La taula, el banc d'un forense: la letra con sangre entra. I la persiana, un acudit que ningú no acabava d'entendre. No quedava sinó la darrera versió plana d'un món redó, i el detall d'una precisió que no deuria d'haver fet i que encara m'espanta haver-li fet: está al revés. Tot i els dos culs, encara ens sobrava seient. La sillita de la reina que nunca se peina, un día se peinó… Juro pel que més s'estimés la doña, que els nostres ulls no n'eren de vidre.

L.C.

4 comentaris:

Concha ha dit...

que bonica foto records de plàstic records àcids i la nostra infantesa i el col · legi i ella i el llimoner i la meva vergonya per no saber pregar el teu por gairebé tot terrible el pitjor La senyora ... preciós el post i entranyable la foto.beset

Lapsus calami ha dit...

Sí, quins temps de colors artificials. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

Un tant críptica la narració, però s'endevina, i és que a vegades els records no es deixen desvetllar.

Lapsus calami ha dit...

Certs records, Olga, sempre seran font de neguit, d'això la seua difícil explicació.