dissabte, 30 de març del 2013

Septem verba


Aquesta mena d'abatiment indefinible em desespera. Aquest estat d'ànim al que tan difícil m'és trobar-li paraules precises, i la percepció del qual giravolta com un caleidoscopi d'incertes tonalitats sentimentals. Ben cert, ja ho sé, que no sóc sinó un músic, però poder atrapar l'angoixa creixent al dintre d'uns pocs mots, anomenar-la amb una mica d'exactitud, alleujaria la tristesa que al capdavall em procura. Perquè el consol de la música és tan fugisser... No cerque la felicitat, no crec en ella, i ja sé el que això suposa. Deixar de patir, de sentir, és deixar de ser. No, vull paraules, les paraules que anomenen el sofriment, que m'ajuden a modificar-lo, a modelar-lo, a fer-lo meu, a que no visca en mi com un cos aliè que ha arribat per a destruir-me, sinó com allò que realment és: part de mi mateix, una part ineludible de la meua condició contradictòria i humana, del meu desconsol.

Aquestes llargues estones en que un dolor gairebé físic, assetjador del pit, de l'estomac, els budells, el cor, uneix al seu efecte devastador la indeterminació de l'anonimat. Instant infinit de punyents moments on moure lleument l'esguard, els dits, els llavis, suposa reobrir la ferida més sagnant que mai no hagués pogut imaginar. Només la quietud extrema sembla millorar la creixent del desànim. Només morir; sí, morir seria restablir la pau. I ser-ne conscient d'aquell traspàs, somni derivat, el bàlsam que portés un petit tros de cel al temps que tant s'obstina en aturar-se al purgatori de la malenconia.

¿Només de radicals poden ser les vertaderes solucions? ¿Només de finals són les solucions? Quan vaig escriure el testament de Heiligenstadt, hi havia almenys un mot que com una mena de boc expiatori hi concitava aquest avassallador no-res que aleshores m'anorreava, li deien sordesa. Aquella malaltia que em persegueix des de llavors semblava ser la causa; la resta, els efectes. Però a dia d'avui tinc dubtes, greus dubtes de que la desgràcia porte només -o com a peça fonamental- el silenci imposat i malaltís al seu darrere. Tant de bo fos així de senzill. A mi, el que m'agradaria seria poder traduir en un vers, una frase, una expressió, un sortilegi, allò que pogués dosificar-me amb la insistència metòdica d'un medicament, d'una oració, i que amb el seu efecte analgèsic m'ajudés a conviure amb mi mateix. Alguna cosa semblant a la primera frase de la melodia que el piano enuncia al temps lent del meu cinquè concert en mi bemoll desprès un seguit de trins ascendents, i que diu: re-re-do-re-(4t) si-do-si-la-si-fa-mi-re-re-do (3t). Catorze sons agrupats en set temps, com les set últimes paraules de Crist en la creu. Oh!, déu meu, ¿on són aquelles septem verba, on són les paraules? ¿Les autèntiques? Aquelles tan consoladores i definitives i universals com el teu solitari bes d'amor; aquelles tan definitives i particulars com el nom i cognoms del meu personal i compartit dolor de viure.

L.v.B.

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Evident que la solució només pot ser la final, que rubrica les nostres angoixes.
La música ens pot ferir el cos i l'esperit: quan ja no pots tocar ni sentir; quan et ve a la memòria l'instant precís i preciós evocat per melodies que el porten afegit per sempre però de retorn impossible.
Bona i melodiosa Pasqua.

Concha ha dit...

...però poder atrapar l'angoixa creixent al dintre d'uns pocs mots, anomenar-la amb una mica d'exactitud, alleujaria la tristesa que al capdavall em procura.Cert però tan difícil... molt bó el post,no sé si aquesta angoixa es pot definir amb paraules o amb música però en una imatge ens podem apropar crec...beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Olga, moltes gràcies. Molt bona Pasqua per tu també. Una abraçada.

Concha, què difícil el que busquem sense saber què o com. Un bes.