dimecres, 13 de març de 2013

Sentimental


Nada somos; lo que buscamos lo es todo 
(F. Hölderlin)

El miratge de la misèria. Ho havia llegit aquell noi del piano a les cartes del Van Gogh. I m'ho va dir. I em va agradar. Ho deia, el Vincent, del seu amic Paul. Paul Gauguin. Els projectes mercantils del qual eren un miratge als ulls de l'holandès. El miratge de la misèria. Potser l'art no és sinó el miratge de les nostres particulars misèries. Una il·lusòria manera de superar-les. I saber el seu nom, Maria, m'agreujava el problema. Perquè la meua obsessió amorosa depenia, i molt, del nom d'aquell miratge. Poder dir Maria en veu alta. O, si més no, xiuxiuejar-m'ho a mi mateix abans del somni. I tindria l'efecte d'un glop d'alcohol. Però, caram: és que era preciosa. Almenys als meus somnis, que és on l'havia conegut. Sí, i començava a sospitar que els meus ulls no n'eren gens vulgars. I no n'estava massa orgullós d'això. Perquè un somni mai no ha de ser tan explícit. Només hagués volgut recuperar els meus delictes, la meua època en que podia perdre la vida sense cap mena de remordiments. Poder-la acompanyar a l'eixida del que fos: un treball, un carrer, una estació... i que ens hauria imposat un destí comú. I no esperar, per tant, que la meua primesa galopant em retornés aquella joventut dels amors perduts. Perquè davant un vertader bes d'amor tots som orfes d'alguna saviesa. I li diria t'estime només al seu amor, per si de cas, no a la seua persona. Havia estat capaç, ara en sóc conscient, d'enamorar-me d'una ombra. I patia.

No m'agradava pas la idea de retornar a La Faucille. I molt menys desprès del que havia viscut. Perquè de camí cap a casa la recordaria passant com si no res pel davant de la tanca del jardí de casa meua aquells dies en que vaig advertir la seua existència. Perquè girava el seu rostre com si jo no estigués esperant-la, com si no dugués tot el matí o la vesprada a l'espera d'aquell fugaç gir del seu coll blanc, d'aquell seu esguard fosc, d'aquell seu no-res dibuixat sense voler, d'aquella línia escorada de la seua galta, d'aquell seu pòmul somrient. I el seu cos diminut que no podia sinó obeir les passes compassades del meu cor. El seu cos d'una delicadesa morta, com una natura morta apressada al llenç pels olis d'aquelles pintures que mai no va posar-s'hi al damunt dels llavis, els ulls, els pòmuls, el somriure. Ella era una pell innocent. Ella era tan innocent com un sentiment. Ella tenia la vessant inconfessable de les cançons sentimentals. Potser em diria hola. Potser jo li contestaria el mateix, convençut com era del seu adéu punyent. M'hagués agradat plorar. Sí, perquè m'hagués alleujat deixar que l'aigua de plor s'endugués, barranc avall, aquells sentiments de cristalls trencats, aquelles esquerpes puncions a les que el reiterat hola des de l'altra banda de la tanca del jardí m'obligaria. Perquè em produiria a la ferida sentimental de la meua pell el record del que havia gaudit en altres temps, en altres llocs plens d'olors i carícies, gràcies als talls sagnants de tantes pells obertes al meu abisme. I ara era jo qui s'abocava irremissiblement a aquest suïcidi tou. Perquè jo l'hauria dut del somni a la vida, i ella m'hauria dut de la vida al miratge. I jo ja no seria sinó la seua imatge.

Ch.B.

2 comentaris:

Concha ha dit...

" Potser l'art no és sinó el miratge de les nostres particulars misèries. Una il·lusòria manera de superar-les".Cert...jo també ho crec.precios el post,enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Doncs estem d'acord. :) Un bes.