dimecres, 12 d’octubre de 2011

Ganymed


Diuen que està a les acaballes. Em sap greu, molt greu. Pobre Beethoven, al cap i a la fi, gairebé no n'ha gaudit de la vida. La sordesa, el matrimoni de llinatge que mai no va poder aconseguir, els seus trastorns digestius des que era ben jove... El trobaré a faltar, sens dubte, als meus passeigs pel Prater. Mai no vaig gosar abordar-lo, dirigir-li la paraula, preguntar-li directament què li havia semblat el meu últim quartet, aquell que algú va deixar-li sobre l'arpa del piano i que potser ell va obrir en un moment de mandra. O no.

Haver-me presentat. Mestre, sóc el Schubert, el Franz Schubert, aquest músic que fa cançons menyspreades pel gran Goethe, que potser té raó. Aquest que sembla un talent malbaratat per la frivolitat. Aquest que no n'ha pogut estrenar gairebé res important com una simfonia o una òpera, sinó aquestes cançonetes que interpreta per als seus amics. Sí, el trobaré a faltar, i la seua música també, no cal dir-ho.

De fet, la solitud de la tarda ha estat reforçada per la seua absència, i la del Ganymed. Ganymed, tu tampoc n'has vingut. I la tristesa m'ha traspassat amb el vent gèlid dels pensaments desolats, de les absències sospitades sota el teló de la gentada convencional. I és que certes coses no es poden dir sinó amb la boca petita. Ganymed, alguna cosa em diu que no trigaré massa en seguir al mestre. I no m'estic posant melodramàtic, com tu diries. Com tu mateix vares dir l'altre dia quan interpretava per a tu el temps lent de la sonata. No t'assabentes de res o no vols assabentar-te. Allí ho vaig posar tot. El meu dol i l'esperança que tu en suposes. I t'ho vaig dir de sota veu, amb l'ànim quiet, amb la suposada ànima tranquil·la del que tot ho ha llançat a perdre.

No sé si podràs creure'm, tampoc ho espere de tu. Tant s'hi val. Però m'agradaria dir-te que mentre tocava al piano la meua declaració -o el meu testament, vés a saber- vaig sentir-me avergonyit. Decebut de mi mateix. Tota la bellesa de la meua música n'és un pàl·lid reflex de tu mateix, dels teus ulls profunds i dels teus llavis de dibuix insostenible de fulles seques al vaivé d'aquesta tarda autumnal. Però sentia, i ja em perdonaràs, com si li llancés el pomell de margarides del meu cor als porcs.

F.S.

2 comentaris:

Concha ha dit...

molt bó el post ,emotiu i com sempre diu coses que jo desconec,molt bó.beset.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Docns m'alegre. Un bes.