divendres, 7 d’octubre de 2011

A mitjans de Setembre


A mitjans de Setembre vaig arribar a París. La tardor, com a Varsòvia, era ben palesa, tot i que el calendari deia que encara érem al final de l'estiu. Però els cirerers havien començat a perdre fulla. I per les cantonades s'olorava el flaire sempre profund de la humitat autumnal. El lloguer de vivenda a les zones cèntriques estava, i està, pels núvols, i com que el viatge des de Stutgart havia significat una forta despesa, vaig mirar de prendre un modest apartament a un cinquè pis del 27 del Bulevard Poissonnière. És un petita habitació, amb un mobiliari de caoba i un balcó sobre els bulevards, des del qual es divisa París, de Montmartre al Panteó (1). Gràcies a Paer, vaig aconseguir un permís de residència de tres anys per a "exercir el meu art". Aquestes expressions burocràtiques sempre m'han donat una sensació agredolça de disbarat còmic i grisor. Semblen obsessionats per un vocabulari ple d'eufemismes d'ambició tècnica i objectivitat que la major part dels casos són pura bajanada.

Vaig conèixer personalment, gairebé a l'endemà de la meua arribada, alguns dels millors músics i pianistes actuals. I la més important, la primera, sens dubte, Òpera del món, la de París. L'estímul que suposava per "al meu art" és difícil descriure'l només amb paraules.  Sortosament, alguns ja havien sentit parlar de mi, la qual cosa em va sorprendre de debò, i va ser molt útil per a estalviar-me tantes i tantes explicacions que mai no han estat del meu gust.

Els meus compatriotes em varen rebre amb els braços oberts, amb molt d'afecte, ho reconec, però vull triar-hi només uns quants com a coneguts desitjables, i fins i tot amics; tocant als altres, són una caterva d'imbècils. M'estimo Polònia com el que més, però no acabe de comprendre el tarannà polonès, mai no ho he sentit com a propi. No sóc dels que sempre van saltironejant i són xerraires, fins i tot quan no tenen ni un xavo; i més enllà dels problemes policials que varen decidir sobtadament la meua sortida o fugida, he d'admetre que el meu país m'ofegava, el seu caràcter indolent, supersticiós, susceptible i desconfiat, propi de mentalitats tancades en segles d'esclavatge i religiositat ofesa.

París n'és tan distinta. Ha estat trepitjada per tantes formes de veure el món, que mai no em podrà decebre. És una ciutat sorollosa i plena de fang. Plou massa sovint, com a Varsòvia, i tanmateix fa només quatre dies, com qui diu, que han començat a pavimentar alguns carrers importants. Val a dir, però, que amb la solidesa que ho estant fent, aquestes llambordes resistiran molt més que la música del Cherubini, de segur. Gaudisc passejant la ciutat. Rue de l'Absinthe avall fins on el meu enlluernament em duu. És una mena de paradís, i en aqueix paradís hom desapareix i n'és molt còmode: ningú no s'assabenta de la teua vida. 

F.Ch.

(1) Al llarg del present dietari, Frederic Chopin pren el costum de transcriure frases pròpies, que hem pogut reconèixer dins el conjunt del seu epistolari particular. El que no resulta gens fàcil, donada l'absència de dates, és decidir on varen aparèixer per primera volta, si al dietari o a les cartes dirigides als pares, germana o amics en general. Hem decidit transcriure-les  amb tipografia itàlica.

2 comentaris:

Concha ha dit...

me gusta el post ,¿hacia dónde va a derivar? dietaris de artistas?impresiones? o todo junto? y algo más? beset.

Lapsus calami ha dit...

No lo sé. Dependerá de lo que aparezca en el manuscrito. Sigo sus órdenes. Un beso.