Stirb in mir...

Des que me'n vaig fer càrrec del Collegium, la necessitat de peces instrumentals augmentà considerablement. A més, com que jo tenia que fer de solista al clavicèmbal i director, ja que la resta eren gairebé tots estudiants, i no disposava de massa temps per a compondre, vaig decidir de transcriure alguns dels meus concerts de violí al teclat. El model d'aquells concerts, no cal dir-ho, havia estat il prete rosso, aquell músic encisador, que no per casualitat tenia en el violí el seu còmplice més íntim. Possiblement, l'únic músic dels que conec que em va donar un sentiment de felicitat inexplicable només sentir les primeres notes de qualsevol de les seues obres instrumentals. Un sentiment net, primigeni, d'un món abans el món, ulls infantils per a mai no entendre la quimera humana.

La llum del sud, mestre Bach, la llum del sud -em va dir el lacrima bianca, aleshores un dels castrati més aplaudits a les òperes italianes. Però la música, li vaig respondre, és alguna cosa més transcendent que un matí esplendent… No m'ha entès, Herr Bach, la llum del sud té la profunditat d'un misteri revelat, lux splendens supra formatum, que diu el seu amo… Ja sé per on va, Santo Tomás, és clar. Però com és que sempre que l'escolte o l'interprete al teclat em dóna aquesta sensació com si fos de primera vegada?...  Perquè la música ha de ser oblit, i l'oblit il·lusió, com diu la cançó…

No sé si mai he pogut copsar aquestes lapidàries afirmacions tan desacostumades al meu entorn. No sé si mai aconseguiré alguna música abans de la música. Però ho intente cada volta que la meua ploma esquitxa el paper i la seua ànima negra comença a bastir una escala infinita, una escletxa fosca que no em permet dir les coses pel seu nom, dir les coses amb la simplicitat del ser, i no més. Com deu fer en Vivaldi amb el seu violí, fent vibrar l'Univers sencer contra les quatre cordes de la seua ànima irrepetible. Potser aquesta va ser la causa de la seua anònima mort a París, en la misèria, oblidat de tots, oblidat pel món que només a la seua música trobarà aquesta mena d'il·lusió compartida.

Oblidat, per causa de la seua música d'oblit i retrobament, de vida. I comprenc que la meua música és de memòria i mort. I que aquell fracàs de Siciliana -una Siciliana ha de portar dins del dol el lleu somriure d'un bes perdut, em va riure el lacrima- que forma part del meu concert en Mi, la vaig transformar, al seu honor, a l'assabentar-me de la seua mort oblidada, en l'ària de llavis durs i desesperats que realment era.

Moren en mi,
El món i tot el teu amor

J.S.B.