Lacrima bianca

A qui se li acut escriure una siciliana tan desoladora? -em va dir. Ja li està bé una dolça tristesa, però aquest caire fúnebre no el comprenc. És com si la bellesa insuportable d'uns ulls acabés per convertir-los en un parell d'escletxes... L'altre dia vaig tenir un somni -volia aclarir-li. Un malson de nines nues i vestits trencats. I vaig fer memòria de lacrima bianca. La resta va ser copiar la música que tenia al cap.

Seria l'abril o maig de 1770. Només arribar a Roma, amb el meu pare, em varen dur a sentir el famós Miserere d'Allegri. Aquella composició que era custodiada pel cor de la Capella Sixtina com si fos una relíquia del nostre senyor. La seua publicació n'estava prohibida, la qual cosa els assegurava que enlloc podria gaudir-se d'aquella música. I la pena per copiar la partitura era l'excomunió. En arribar a la posada la vaig transcriure gairebé completa. I el Papa no em va excomunicar.

A lacrima bianca el vaig conèixer el dia que el pare va presentar la meua transcripció al Mestre de la Capella Papal, un sacerdot que en adonar-se que la copia podia ser correcta va manar que li dugueren a corre cuita la partitura original. I li la va portar el lacrima bianca. Un home grandot, amb pit de pollastre i cames esmerlides, grossa papada i estret d'espatlles. Era un castrati, antic escolà de la capella, feia temps de veu angelical, malbaratada al igual que la seua fortuna com a cantant d'òpera, i que havia estat acollit a la seua casa de tota la vida, l'església. I ara, sense veu que oferir, els hi feia d'arxiver. Em mirava de cua d'ull, com desconfiant del que veia.

El mestre va revisar curosament la meua copia, i no parava de fer-nos tot tipus de compliments. Com és possible?, i tan sols una audició. Aquest passatge, Herr Mozart -li feia veure al meu pare- on les veus es creuen, com és possible, i ni una errada? Done gràcies a Déu nostre senyor d'haver-me fet aquest regal. Conèixer al que de segur serà uns dels músics més celebrats de la història. Però el temps passava, i els compliments se li acabaven al pobre home, estàvem esperant al Papa, i es feia pregar, és clar. I lacrima va parlar.

¿Potser ens farà el favor d'oferir-nos un xic de les seues habilitats musicals amb qualsevol petita peça al piano-forte que dorm al racó? No cal dir que el meu pare va accedir a l'instant. I dirigint-se al castrati li pregà que em donés un tema sobre el qual jo improvisaria unes variacions. I va encetar una cançó del lloc on va nàixer, una trista melodia siciliana que jo li vaig acompanyar alhora, i que després li vaig variar fins a una dotzena de vegades. Ara el que mirava de cua d'ull era jo.

I mentre tocava les variacions, primer va deixar d'estirar l'esquena. Desprès, reculant, va buscar una cadira on asseure's. Al poc, tot i el volum del pit, recolzà els colzes als genolls. I quan vaig acabar, mentre el mestre de capella i mon pare feien els aplaudiments, ell va vindre cap a mi. S'agenollà, va prendre'm les mans i les besà. Dels seus ulls brollaven delicadament unes petites llàgrimes blanques.

W.A.M.