dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ruby, my dear


Jo l'esperava amagat al darrere de la cortina. La finestra donava als carrerons per on ella venia a visitar la meua germana Marion. Anys enrere havien enderrocat l'edifici del front, i la Ruby ho aprofitava per tal de no pegar-li la volta al bloc de cases. Tot i el temps transcorregut, les runes i les deixalles acumulades feien dificultós el pas per aquest tros que jo hagués desitjat fos de la mida d'un camp de beisbol. La delicadesa de les seues passes trontollava per culpa de la irregularitat del pis. Jo estava enamorat, veritablement enamorat, d'aquesta noia que es reia de si mateixa cada vegada que ensopegava entre les inestables pedres que el camí li oferia. L'acceleració dels peus evitant la caiguda, les pauses mentre pensava on havia trepitjat el darrer dia que havia vingut de visita.

El seu somriure era més ample i blanc que el millor dels acords que jo hagués pogut imaginar damunt d'un piano. I la simpatia de les seues galtes hagués pogut doblegar el cor d'on brolla l'odi de l'home blanc. L'elegància amb que tornava a redreçar els arrissats cabells que ara li queien sobre els ulls preocupats. La quotidianitat amb que es prenia aquesta mena d'obligació compartida amb l'entorn. Només per amistat ho feia, pensava jo. Només per un compromís no dit. O potser la meua presència li suposava quelcom valor afegit. Però no, ella ve d'un lloc on aquestes coses no compten. Jo pensava, com pot preocupar-s'hi un parell d'ulls de deessa pels entrebancs dels homes?

Li hauria d'haver dit tot el que l'estimava, però la meua experiència des que als cinc anys vaig declarar-li el meu amor insubornable a la Mary, em va deixar amb un pam de nassos. No, millor li faria una balada. Sí, és menys compromès que mirar-li l'extraordinari parell de llavis on caurien agenollats els meus desitjos més senzills. Perquè el que sento per ella és tan senzill com la paraula amor, i tan complex de dir com el camí que ella pren per arribar a parlar amb la meua germana.

I un dia em vaig fer l'ànim. La meua música era enllestida. Volia ser una mena de rèplica d'aquelles meravelloses dificultats que ella superava dia rere dia per mirar de parlar amb la Marion. Aquell ritme de graons que a poc a poc l'acostaven a casa meua. Així, vaig parar l'orella a la porta de l'habitació on parlaven agitadament les dues amigues. I amb cert desconcert em vaig assabentar que la Marion era la missatgera d'un amor que m'ignorava.

Th.M.

2 comentaris:

Concha ha dit...

amor,desamor que gran tema per parlar ,per fer poesia,per fer tot...molt bonic el post i la musica de Monk.beset.

Lapsus calami ha dit...

Monk és una de les meues debilitats. Música en estat pur. Un bes.