dissabte, 1 d’octubre de 2011

1/10/11


Pel que ens hem trobat rere la porta amb el rètol de rebotiga escrit a l'inrevés, potser estem davant l'abrupte final de la present història. Hem obert la seua fulla de metall molt a poc a poc, procurant no fer el més mínim soroll. L'estança era gran, una mena de local comercial obscur i ple a vessar de tota mena d'objectes. Només al seu rerefons s'advertia el besllum lànguid de l'horabaixa filtrant-se a través d'un finestral. Sembla el finestral del cobert del riu -ha dit de sota veu el comissari. De primer antuvi m'ha portat a la memòria els dipòsits que als teatres conserven, arraconades, les andròmines oblidades de tants i tants somnis perduts. Hem deixat els espills al comprendre el punt final de l'escapada, de la cursa cap el no-res que havíem encetat feia unes quantes hores, i hem entès sense dir-nos-ho que havíem accedit per la porta del darrere a l'escenari final.

Passen, senyors, passen. Passen i vegen l'espectacle més antic del món, la pantomima més cruel i repetida. El fill ha de matar el pare. El club dels parricides, si em permeten. Arriben amb un poc de retard... No he reconegut la veu que ens venia de l'altra part de la nau animant-nos al crim i que s'ocultava al bell mig d'un munt d'estris i deixalles. Però el Maigret no s'ha fet esperar. És el Grey, el doctor Díaz Grey. Doctor on és?... A l'altra banda dels espills. Vagen en compte o es faran mal si ensopeguen i canvien de lloc tota aquesta ferralla… No sense dificultats i sempre guiats pel bon sentit del Dersú hem arribat, a la fi, a una mena d'habitacle on una taula era flanquejada als seus dos costats més amples pel doctor i un home vell amb una cigarreta als llavis i el got de whisky a la taula, que de forma massa cerimoniosa se'ns ha presentat com a O'Nety, l'amo de la tenda. I el comissari ha obert els seus ulls esmaperduts.

Això no n'és del tot exacte, O'Nety -li ha respost el doctor Grey. Tu no en tens més drets sobre aquestes antiguitats que els altres, pel que he entès… El to greu i autoritari del doctor Grey denotava que la conversa havia estat llarga i corretjosa. Alguna cosa tindran a dir l'Allan Poet, la Lowsmith, l'Oscar Wild, el Nomenon, el Charles Chaplout, i fins i tot el capità Artinou -ha afegit el doctor… Doctor, no patisca, li regale la botiga sencera, si és el que li preocupa, aquesta mena d'esquelet d'històries, com les quadernes despullades d'un vaixell que ningú mai no construirà, com aquells que feia amb el fum d'El Astillero el Jeremias Petrus ¿se'n recorda, Grey?, no fa tant d'això… Què vol dir, O'Nety?...

Però la discussió ha estat trencada per la campaneta de la porta. Un jove amb l'expressió violenta de la por al seu dintre ha entrat preguntant agitadament per aquell qui el demana una i altra volta a través del telèfon… Tom, què fas ací?, li ha dit el doctor, alhora que dirigint-se al comissari l'indicava que l'apressés. El jove ha girat cua amb la intenció de fugir, i de sobte un tret del Dersú, tot just al mig de la campaneta, ha fet que s'ho repensés. Emmanillat i assegut, ha dit anomenar-se Dorian…

Tant s'hi val, noi -ha dit l'O'Nety- Dorian o Tom, Wild o Lowsmith, a hores d'ara tots sabem que estàs grillat i que te n'has carregat al pobre marieta dels billars i a l'onanista del riu, el xicot de l'Henriette. I els dos treballaven per al VSI, és a dir, el Veritas Speculum Institutiones, o Ensenyaments sobre la veritat especular que és una benefactora institució que fa els somnis realitat, l'altra banda de l'espill a la carta, i que tu, conduit pel que no sap fer-ho, el Lapsus Calami, com la resta de tots vosaltres, heu llançat a perdre. El Verdoux, liquidant, innecessariament, a dues de les nostres millors clientes, una a París i l'altra a Grenoble. I assabentant-se del daltabaix pels espills, que són els únics que mostren la veritat dels fets. A hores d'ara lluita encarnitzadament amb sí mateix, ja que l'organització li fa pagar la seua debilitat, deixant-se anar pel que Lapsus Calami li ha fet fer, amb el sacrifici de l'Henriette -la seua germana, a qui vostès dos coneixen de llarg- a canvi de la seua dona, per trair-nos, no Maigret?... Però vostè no era a la tenda el dia que vaig venir -li he dit jo… No, el va rebre el Chaplout, és un còmic extraordinari, volíem apressar a l'Henriette abans de que parlés massa, però pel que sembla arribàrem tard...

Ja em perdonarà, senyor, però qui és el Lapsus Calami, -ha preguntat el Dersú… Això voldríem esbrinar nosaltres. Mou tots els fils des de fa un parell de mesos, i li tenim moltes ganes. Ell va ser el que posà les fotos i la recepta al vestit de la noia del riu. Ell, el que va fer-li fotos a l'home despullat dels billars i les hi va encolomar al sonat del Tom. Ell, i només ell, pot tindre alguna cosa a veure amb el fotut ciclista que sap com era la cara de la xica que va morir al cobert, i a la que ell va fer escriure les nostres sigles, VSI, amb el pintallavis al banc de la casa del doctor com a una oculta acusació… Què vol dir, que el persegueixen?... És clar, comissari. Nosaltres som els creadors dels somnis, dels personatges, de les històries, i ell se n'aprofita, fa la seua, i això es paga. Ja estem al seu darrere, però mentre posseïsca el maleït manuscrit de dietaris poc podrem fer, però acabarem atrapant-lo… I el Dersú ens ha fet avís. Vinguen, vinguen, la dona de negre ha començat a creuar el carrer.

A.D.

2 comentaris:

Concha ha dit...

molt bó el post amb sorpresa inclosa...quí és en realitat Lapsus Calami,perqué maneja els fils,perque té els dietaris perque els llig i els tergiversa?...veurem...beset.

Lapsus calami ha dit...

Qui sóc?... Difícil de dir... Un bes.