diumenge, 20 de novembre de 2011

Tarat d'or


A iniciativa de relats conjunts

Tardor

Tard d'or.
T'ha ardor.
Ta ardor.
Tar dors.
Tard i or.

-Veig que us heu pres una petita llicencia…
-Oh!, majestat, sa excel·lència sempre tan sagaç, tan perspicaç…

Era el poeta de cambra. Ningú no sabia ben bé què és el que hi feia amb les paraules, i d'on havia vingut. I ningú no gosava dir-li al rei la nul·la vàlua de les seues poesies, famoses d'amagat com el Cançoner de les Tisores. Però la passió del rei per les seues ximpleries era tal que tots -fins i tot la reina- miraven de costat quan ens anunciaven el proper recital. Per tant, allí ens teniu, tota la seua Cort fent-li cara d'un profund interès pels seus versos de mutilats de guerra, tal i com els denominava el pintor de cambra, un dels que més reien d'amagat d'aquella perplexitat poètica.

Novembre

No fembres. 
Nou fembres.
Nou membres.

I el pintor va esclatar. La rialla li eixia per les orelles. S'agafava la panxa. Volia parar i no sabia com. Els qui eren al seu costat li agafaven pels braços, dient-li sense paraules que callés, que la vida li anava en joc. Però aquell esclat no el parava ni déu nostre senyor. Començava a posar-s'hi roig, blau, gairebé negre… I la va palmar. No sembres, deia el poeta mentre la boca se li quedava gelada a poc a poc tant i com el pintor moria. No sembres vents o colliràs tempestes, vaig pensar jo.

El pintor va quedar estès al fred sòl de Palau. De res va servir deslligar-li el coll del gipó. De res, el pitxer d'aigua que li amollaren. El mestre Arcimboldo ens deixà un 20 de Nosempre  -perdoneu l'acudit, no ho he pogut evitar- de 1592, tot i que la història per tal de disfressar la seua hilarant mort la traslladés al 11 del juliol de 1593, dia de San Benet, abat, patró de les regles monàstiques i els Papes in Ger, poble de la Cerdanya espanyola, bressol de dictadors i màfies.

Als pocs dies vàrem tenir que buidar les seues estances, ja que era imminent l'arribada del seu successor. De les seus teles, una ens va deixar totalment esmaperduts. Al darrere li havia posat el seu títol, Retrat d'un poeta retallador. Consultats els savis, ningú no va poder donar una explicació convincent. Jo, ho vaig copsar a la primera. I m'imaginava al mestre pintor mentre afegia els fruits i les verdures, les hortalisses i els cereals com qui amb un bon parell de tisores va retallant d'ací i d'allà per mirar de fer-hi la pintura del poeta reial.

L.C.

8 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Realment original, divertit i amè! Lapsus calami fent honor al teu nom! m'ha agradat el teu relat!

montse ha dit...

Bon relat, amb un rere fons històric i amb una retallada actual.

Rafel ha dit...

Bona versió històrica del rerefons d'aquesta obra.
Semblaven un fet per l'altre.

Lapsus calami ha dit...

Elfree, gràcies. M'alegra que t'agrade el que faig quan no vaig al damunt d'una bici. Un petó.

Montse, sempre tan perspicaç. Gràcies.


Rafel, benvingut. Oi que sí? Ànimes bessones. Gràcies per passar.

XeXu ha dit...

A hores d'ara no sé qui tenia més mala llet, si el pintor o el poeta reial...

Lapsus calami ha dit...

Xexu, jo també tinc dubtes.:) Ara, de segur que tots estem d'acord en saber qui és el tarat.

Concha ha dit...

molt bó el post,les paraules juguen en la historia,irònic i també bell difícil conjuntar-ho tot em sembla molt complicat.Es rodó.enhorabona.beset.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. L'Arcimboldo inspira. Un bes.