El dia que no voldria ser jo

Ja em queda poc. Ho sé. Ho sento. A les acaballes, Ludwig, has arribat a les acaballes... I com que no podré sentir les meues pròpies exèquies, sord com n'estic, que no importa la mort si la oïda funciona, doncs he decidit compondre el que m'agradaria gaudir només un poc abans d'entrar al paradís o a l'infern. Sant Pere o Belzebú. Tant s'hi val. Oir amb l'oïda interna és un sofriment comparable a les aspiracions sensuals de l'ànima enamorada. Mai l'ànima no besarà els llavis sinó de la mort. O ben bé al deler d'eternitat de la carn enllaçada amb la carn estimada. Mai el bes no evitarà la saliva del desig.

Però mentre l'escric, lliscant la ploma sobre el paper i els sons, l'escolte perfectament. Aquestes veus que s'entrecreuen, que s'enllacen, que respiren allà on la resta semblen prendre's un respir ofegades com són per les paraules. Aquesta música que mira de rebutjar els grans moments, els cerimonials, els homes que creuen d'importància fer dels altres una mena de titelles de les seues pensades errònies, de les seues decisions preses amb la por d'un raonament d'abast ridícul i mesquí. D'aquests homes que algú els hi va dir, quan eren petits, que guiarien la resta de l'aventura humana. Aquesta dolçor punyent dita música és l'única cosa que m'interessa.

Conversa premeditada i, tanmateix, profunda. Quatre veus que es coneixen tot i no haver-s'hi sentit encara les seues paraules agermanades. Primer ho diu una, però fins que no ho han dit totes quatre res no té sentit. De fet, la solitud de la primera veu es converteix en amable fraternitat a la quarta entrada. Una mena de Pau als homes de bona voluntat, o així ho espere. Veus independents que caminen acoblades per les passes isòcrones dels dols compartits -com els cors del meu estimat Haendel- de l'orfe destí que uns pares adoptats i capritxosos, els déus creats, ens ofereixen com la més gran de les ofrenes, la vida que ningú mai no ha demanat viure. Conversa d'amic i comiat de germà. Parents de sons, de somnis, que no de sang.

I és que n'hi han coses tan íntimes que les paraules no hi arriben. Sentiments de fulla morta arrossegada pel vent. D'una llengua de llum incerta al vaivé de les branques que deixen anar les fulles mortes. Dels arbres solitaris del Prater que aixopluguen els enamorats en un racó quiet envoltat dels procel·losos mars dels odis brollant, i les sabates dels quals juguen amb les fulles trencades de la Tardor. I el fil conductor d'aquesta escena només pot dibuixar-ho la música. La línia continua que a través dels senyals deixats a terra per les petjades, se'n fa ressò del meu enterrament. Vet aquí les dues rodes de la carrossa que tots segueixen, i al davant les altres dues que segueixen als cavalls, la cua dels quals porta bossa pels excrements. Quatre línies a terra, més la línia imaginaria del meu fèretre al bell mig del camí, darrer pentagrama dels meus últims pensaments. Dia de difunts.

L.v.B.