divendres, 18 de novembre de 2011

La gossa


Em vol més la meua gossa que tu -li va dir, mentre escopia al sòl de fusta. Que ni d'això saps fer. I ella li travessava els somnis amb l'esguard d'un parell d'ulls esmaperduts que mai no es cansaven de preguntar-s'hi què havien malfet sense adonar-se'n. I a mi em duia a la memòria alguns dels posats que el pare li feia a la mare. Ella portava una bossa de mà, el tancament del qual era trencat. I les soles dels seus botins eren fines làmines irregulars. De segur que les seues calces trepitjaven les llambordes sempre humides d'aquest París distant que amb tanta delicadesa tracta els bohemis, els macarrons i les putes.

El meu vals era totalment indiferent a la parròquia. No esperava menys de vosaltres, els hi hagués dit en un gest de valentia mai no vist en mi. Els seus llavis rojos havien estat rectificats més d'un parell de voltes al llarg de la vesprada, però sembla que a ell no l'era suficient. Va, remena el cul -semblava dir llançant-li el fum del seu cigar als ulls.

Només la Suzanne (1) va posar-hi els seus ulls amorosos en mi. I em va semblar un regal de la vida -tot i la cançó del Brel. Em queda el retrat que em va fer, i el record agredolç de l'amor furtiu. I el respecte insubornable d'aquest tipus de sentiment que mai no acabaré de pair totalment. Que sempre em semblarà una cosa estranya. Delicada i inestable com les gotes d'aigua al cristall, però contundent com les tempestes.

Li vaig trobar a faltar l'afiblall del darrere. Però ella havia improvisat un fermall de cordó roig com els seus llavis. Bec, a petits glops, l'absenta. A poc a poc, tot el que veig i el que pense passa a un segon pla. Jo també deixe anar el fum de la cigarreta sobre els meus ulls, i la ceguesa no m'impedeix seguir tocant el piano. Ara me n'adone que té els ulls del color d'aquest verí del que depenen els meus somnis. I en un rampell de lucidesa me n'adone del seu pentinat improvisat després de la darrera sortida a l'atzucac del costat. I aquest petit detall, em trenca el cor, tot i l'absenta, tot i el fum, tot i la música de vals, tot i l'oblit.

Li pegue un cop de puny al teclat. François em mira amb interrogacions des de la barra. Cerimoniosament, em pose dempeus, faig una mirada al voltant. Em dirigisc a la gossa d'ulls verds, esguard captiu i llavis maculats. Li faig la meua millor reverència. Mademoiselle, perdoni'l, no sap el que es fa. I sense esperar resposta alguna comence la meua tercera Gnossienne, la qual cosa sé que no li fa ninguna gràcia al François que em paga perquè ningú no veja els ulls de la veritat.

E.S.


(1) Suzanne Valadon, pintora. Mare d'Utrillo i sembla que amant de Satie.

2 comentaris:

Concha ha dit...

Molt bonic el pos,m'agrada moltisim i la música de Satie perfecta Enhorabona.beset.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Satie és un valor segur. Un bes.