divendres, 11 de novembre de 2011

El vaixell


Em varen dir -parlen una llengua molt semblant al francès, i els entenc prou bé- que d'haver-hi arribat uns dies abans haguera pogut assistir a una festa on l'equinocci pagà de primavera es barreja amb les creences religioses en la nit de Sant Josep.(1) Diuen, que les fogueres són improvisades. Que al crit d'"una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep" la xicalla arreplega deixalles per a cremar a la plaça o a l'encreuament dels carrers, i que els majors hi posen ninots de drap que representen al veí malfiat o al capitost cretí i autoritari per a que el foc purificador faça la seua feina catàrtica.

Sense haver-ho previst em vaig trobar endinsat en un entorn confós que ràpidament vaig identificar amb les meues fragmentàries lectures de la mitologia grecollatina, i de la meua estimada Odissea. La mediterrània, com si diguérem, em va capbussar en un desassossec que potser per primera vegada a la meua vida començà a inquietar-me. Jo, que he ballat el vals amb Mephisto, no sabia com enfrontar-me a uns déus que, tot i estar segur de la seua existència, creia firmament havien estat ensinistrats pel Crist natzarè.

I el daltabaix va produir-se a l'endemà. Només arribar a l'Arcàdia, que ací l'anomenen Devesa del Saler. Aquest bosc adobat pel salnitre, amarat d'escuma i ones és una de les representacions més vívides que hom pot tindre de la llar dels déus. El camí que el travessa, paral·lel a la línia de costa, el vaig sentir com la frontera impossible entre dues mars, entre dos móns, la mediterrània real ja dita i la mar irreal i dolça d'intercanvi, aquella que brolla dels fons abissals d'una terra d'ullals, d'al·luvions, d'incerts senders pantanosos al recer d'un llac que a poc a poc ens anava saludant tal i com la boira s'escampava al seu damunt tot i la callada lluita per mantenir-se. Diuen que l'Albufera -així s'anomena el llac- arribava gairebé a les portes de la ciutat, i que només l'obstinació i la fam dels homes ha estat precisa per a afeblir-lo i minvar-lo soterrant les aigües sota el fang dels camps de conreu.

El dia no acabava d'aclarir-se. La grisor lluminosa de les aigües contrastava amb el moviment d'una mar dolça picada i encercada, però; les voreres de la qual em varen semblar les fronteres dels indrets superiors del Paradís i de l'Avern. Sí, el Dant, el meu estimat Dant es corporificava davant dels meus ulls incrèduls. Els meus amfitrions em varen dir si volia visitar l'illa, El Palmar, que aquest llac màgic amaga al seu dintre com si la gran balena l'hagués engolit als orígens equívocs del món. Anem-hi, doncs, a rescatar a Jonas -els hi vaig dir.

Les barques que fan servir al llac -albuferencs, els hi diuen- em recordaren les góndoles de Venècia. Estretes, allargades, elegants, esguards compartits sobre un món compartit. Don Giovanni, Casanova posseint-me des dels seus somriures sardònics. Em varen instal·lar en una d'elles per a mi sol, amb el barquer. Mestre Liszt -em va dir el Pérez Gascón- aquest viatge paga la pena que el faça vostè tot sol. El trobarà una experiència única, monsieur. I el clímax de la tragèdia va esclatar quasi sense tensió prèvia. I només un gest el va desencadenar.

El barquer començà a perxar. El vent, fins ara molest però suportable, anava creixent en una intensitat depressora de qualsevol possibilitat de gaudi. Jo intentava, però, ignorar-lo, dient-me que anava a l'encontre de les nimfes de blanca pell sota les palmes de l'illa somniada. I l'aigua dolça del llac començà a esguitar sobre les meues mans aferrades als costats del vaixell, de la barca afilada com la fulla d'un ganivet o d'una dalla. I en aquell instant tumultuós, el barquer es va girar. Em va mirar amb un esguard de pedra, va obrir una boca negra i desdentada al temps que amb l'índex esquerre l'assenyalava.

Caront, ets el meu Caront -em vaig dir, aterrit. Què sàvia és la mort. Com m'ha dut sense adonar-me. ¿Em demanes l'òbol, barquer malfiat? No el duc encara sota la llengua, però si vols m'ho pose ben endins, com l'illa que mai no trepitjaré. Ara el trac de la bossa. Mira, aquest val?, o millor aquest altre? Tu diràs, que jo mai no n'he fet aquest viatge. Tant de bo pogués fer de tu un ninot de drap i cremar-te al damunt d'aquestes aigües cendroses. Els meus ulls ennegriren, vaig perdre el sentit i vaig morir-me.

Comencí a sentir una veu que em cridava pel meu nom. ¿Sant Pere? ¿Belzebú? Monsieur Liszt, monsieur Liszt, es troba bé? Què li ha passat? S'ha indisposat?... I vaig ressuscitar, com el Crist natzarè. Els hi vaig fer cinc cèntims del Caront, que per cert havia tocat el dos, però ells varen riure d'amagat intentant aclarir-me que aquell pobre home només volia saber si menjaríem al Palmar una paella, que pel que es veu és tota una tradició per aquestes contrades. Però jo no els hi vaig creure. Són uns mentiders. Que ja n'he vist la necessitat que tenen de cremar tanta impostura com hi ha per ací.

I a la nit, ja en la dispesa on m'albergava, cantonada a la plaça de l'Arquebisbe, vaig compondre d'un rampell la primera de les meues dues Góndoles fúnebres. Una peça irreal sobre una harmonia estranya de aclaparadores terceres majors i quintes augmentades, d'una música que mai no reposa però mor. Una pàgina tan miraculosa com la meua resurrecció. Un cant que té la facultat de sanar els malalts.(2)

(1) F. Liszt va visitar València, de camí cap a Barcelona, del 23 de març al 3 d'abril de 1845. Va oferir-ne tres concerts públics els dies 27, 29 i 31 de març.
(2) El que diu Franz Liszt és totalment cert. Sembla ser que un homenot valencià, totalment boig per la seua música, feia temps que era enllitat víctima del que avui diríem una depressió. Al assabentar-se de la visita del famós pianista i compositor, la família va moure cel i terra perquè en Liszt accedís a una mena de concert privat. Desprès del que li va passar a l'illa d'El Palmar, no ho va dubtar. Pel que diu el dietari, és quasi segur que interpretà aquesta peça tan poc coneguda, i de la que va fer una segona versió més convencional -i menys miraculosa- per a la seua estrena veneciana. Aquell home va restablir-se instantàneament. Aquests són els fets recavats de les cròniques i contrastats amb el dietari, cadascú que faça la seua valoració.

F.L.

2 comentaris:

Concha ha dit...

No sabía que Listz vino a valencia,que historia más interesante,increíble,parece que ya eramos más o menos como ahora .muy bueno.beset.

Lapsus calami ha dit...

Sí, la cosa viene de bien atrás, sin duda. Liszt era todo un personaje. Un beso.