diumenge, 30 d’octubre de 2011

Piedad



Para Rosa, en su cumpleaños
Querida Francesca,

Por Senesino, me entero de tu ingreso en un asilo para indigentes de Bolonia, y que pagas tu sustento fabricando botones. Puede que te consuele saber, aunque tú no eres tonta, que tanto él como yo estamos llenos de achaques, y que Londres dio por fin un puntapié a la ópera. La ópera italiana, claro. La única y verdadera ópera, que yo sepa. Y la ha sustituido por esas cancioncillas que tanto gustan por aquí, ópera-balada le dicen, donde se revuelcan en su melodías vulgares como los cerdos en sus heces. Así son los ingleses, insulares hasta el fin.

La charla fue larga. Senesino y yo recordamos viejos tiempos. Y los dos reímos como niños cuando escenificó para mí aquella vez que a punto estuve de asesinarte lanzándote por la ventana del teatro, si no callabas. Recuerdas? Cómo pudiste decirme que no cantarías lo que había compuesto para ti, y sin apenas conocerme!! Ah, la prima dona è la prima dona, gritabas como único argumento irrebatible mientras agitabas al tiempo tus pequeños pies y tus blancas manos intentando zafarte de mis brazos.

Tomamos varias tazas del insufrible té inglés -no hay forma de beber buen café en Londres, cómo añoro el que paladeaba en tu patria!- y algunas copas, nunca demasiadas, de un magnífico oporto que algún buen amigo dejó por aquí. Y brindamos a tu salud. Le pedí a Francesco -siempre creí que no era casual vuestra homonimia, y menos en el estreno de Giulio Cesare, hay un más allá que de cuando en cuando acierta- le pedí, te decía, y sé que sólo a mí me lo concede, que cantara algunas viejas arias. Hubo un poco de todo. Nuestros admirados Scarlatti, Vivaldi, el eterno joven y llorado Pergolesi -muerto hace ya veinte años, ¿lo puedes creer?.

Y, claro, alguna de las mías; bueno, de las nuestras, de nosotros tres. Cualquiera diría que fuimos eligiendo como al azar, pero no. Yo, desde el clave; él, desde su atalaya de dos metros. "Nunca había visto un hombre de planta baja, entresuelo y primer piso" -dijiste la primera vez que os conocisteis. Y los dos jugábamos a evitar lo inevitable. Sabíamos que tu aria, cuál si no, acabaría reuniéndonos en una cita imposible. Pero aplazábamos ese doloroso placer por respeto a la oculta admiración que siempre te profesamos. ¿Sabes que Senesino lloró lágrimas blancas -el polvo de arroz, qué te voy a contar- como un niño de coro, el día del estreno? ¿A que nunca te lo dijo? Ah, cómo sois los cantantes. Aduladores compulsivos, ególatras toscos y ruiseñores rotos por la envidia.

Se pietà de mi non senti… Y entonces le pedí me hiciera el favor de conseguir tus señas, las de tu asilo boloñés. La piedad, no creas, la siento por nosotros tres. No puedes molestarte. Necesitaba escribir esto que ahora anoto con más emoción que convencimiento. Pues pienso que hubiera sido magnífico haberme enamorado de ti. Te lo digo en serio, no sonrías, que te conozco. Porque sí lo estuve, enamorado, de tu maravillosa Voce d'angelo. Pero qué complejos son los sentimientos y los deseos humanos, Francesca, y qué primitivos los torpes usos impuestos por la tradición.

Fue oír los primeros compases del canto y la nostalgia hizo temblar mis manos, pese al oporto, y también tembló el aún asombroso fiato de Senesino. Nos miramos, y hubiéramos dado parte del poco tiempo que nos queda -hablo en serio, nacidos el mismo año, tengo el presentimiento que ambos nos despediremos también a la vez, y pronto- pues aún así, hubiéramos dado, como te digo, algunos de los últimos sorbos del raro oporto de nuestra existencia por poder abrazar, como a un viejo amigo, aquella voz que hace más de treinta años nos hizo uno de los pocos regalos que un músico recibe como un beso materno, como un pecho generoso que nutre esta incomprensible esperanza que los sonidos transmiten de forma tan absurda e inconsciente. Un néctar que tú has derrochado delante de tantos oídos pretenciosos, de tantos oídos que creían saber lo que era oro porque otros se lo habían dicho, porque otros así lo habían decidido por ellos.

Francesca, la vida no hace regalos. O acaba pasándonos factura. Siento, ahora te lo puedo decir abiertamente, piedad por ti, por Francesco, por mí mismo. Hasta qué punto cantabas con tus labios, con tu garganta puesta en un tiempo que aún no se había materializado? No lo sé. Nadie lo sabe. Y tú tampoco, pero el recuerdo de cómo anunciaste lo que ahora vivimos da paz a nuestros tormentos -como muy bien me hizo comprender Senesino. Dime que el nuestro, el vago recuerdo que guardas de nosotros, da paz a los tuyos. Si no, para qué vale la pena vivir? Tuyo, afectísimo,

G.F.H.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ruby, my dear


Jo l'esperava amagat al darrere de la cortina. La finestra donava als carrerons per on ella venia a visitar la meua germana Marion. Anys enrere havien enderrocat l'edifici del front, i la Ruby ho aprofitava per tal de no pegar-li la volta al bloc de cases. Tot i el temps transcorregut, les runes i les deixalles acumulades feien dificultós el pas per aquest tros que jo hagués desitjat fos de la mida d'un camp de beisbol. La delicadesa de les seues passes trontollava per culpa de la irregularitat del pis. Jo estava enamorat, veritablement enamorat, d'aquesta noia que es reia de si mateixa cada vegada que ensopegava entre les inestables pedres que el camí li oferia. L'acceleració dels peus evitant la caiguda, les pauses mentre pensava on havia trepitjat el darrer dia que havia vingut de visita.

El seu somriure era més ample i blanc que el millor dels acords que jo hagués pogut imaginar damunt d'un piano. I la simpatia de les seues galtes hagués pogut doblegar el cor d'on brolla l'odi de l'home blanc. L'elegància amb que tornava a redreçar els arrissats cabells que ara li queien sobre els ulls preocupats. La quotidianitat amb que es prenia aquesta mena d'obligació compartida amb l'entorn. Només per amistat ho feia, pensava jo. Només per un compromís no dit. O potser la meua presència li suposava quelcom valor afegit. Però no, ella ve d'un lloc on aquestes coses no compten. Jo pensava, com pot preocupar-s'hi un parell d'ulls de deessa pels entrebancs dels homes?

Li hauria d'haver dit tot el que l'estimava, però la meua experiència des que als cinc anys vaig declarar-li el meu amor insubornable a la Mary, em va deixar amb un pam de nassos. No, millor li faria una balada. Sí, és menys compromès que mirar-li l'extraordinari parell de llavis on caurien agenollats els meus desitjos més senzills. Perquè el que sento per ella és tan senzill com la paraula amor, i tan complex de dir com el camí que ella pren per arribar a parlar amb la meua germana.

I un dia em vaig fer l'ànim. La meua música era enllestida. Volia ser una mena de rèplica d'aquelles meravelloses dificultats que ella superava dia rere dia per mirar de parlar amb la Marion. Aquell ritme de graons que a poc a poc l'acostaven a casa meua. Així, vaig parar l'orella a la porta de l'habitació on parlaven agitadament les dues amigues. I amb cert desconcert em vaig assabentar que la Marion era la missatgera d'un amor que m'ignorava.

Th.M.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Stirb in mir...


Des que me'n vaig fer càrrec del Collegium, la necessitat de peces instrumentals augmentà considerablement. A més, com que jo tenia que fer de solista al clavicèmbal i director, ja que la resta eren gairebé tots estudiants, i no disposava de massa temps per a compondre, vaig decidir de transcriure alguns dels meus concerts de violí al teclat. El model d'aquells concerts, no cal dir-ho, havia estat il prete rosso, aquell músic encisador, que no per casualitat tenia en el violí el seu còmplice més íntim. Possiblement, l'únic músic dels que conec que em va donar un sentiment de felicitat inexplicable només sentir les primeres notes de qualsevol de les seues obres instrumentals. Un sentiment net, primigeni, d'un món abans el món, ulls infantils per a mai no entendre la quimera humana.

La llum del sud, mestre Bach, la llum del sud -em va dir el lacrima bianca, aleshores un dels castrati més aplaudits a les òperes italianes. Però la música, li vaig respondre, és alguna cosa més transcendent que un matí esplendent… No m'ha entès, Herr Bach, la llum del sud té la profunditat d'un misteri revelat, lux splendens supra formatum, que diu el seu amo… Ja sé per on va, Santo Tomás, és clar. Però com és que sempre que l'escolte o l'interprete al teclat em dóna aquesta sensació com si fos de primera vegada?...  Perquè la música ha de ser oblit, i l'oblit il·lusió, com diu la cançó…

No sé si mai he pogut copsar aquestes lapidàries afirmacions tan desacostumades al meu entorn. No sé si mai aconseguiré alguna música abans de la música. Però ho intente cada volta que la meua ploma esquitxa el paper i la seua ànima negra comença a bastir una escala infinita, una escletxa fosca que no em permet dir les coses pel seu nom, dir les coses amb la simplicitat del ser, i no més. Com deu fer en Vivaldi amb el seu violí, fent vibrar l'Univers sencer contra les quatre cordes de la seua ànima irrepetible. Potser aquesta va ser la causa de la seua anònima mort a París, en la misèria, oblidat de tots, oblidat pel món que només a la seua música trobarà aquesta mena d'il·lusió compartida.

Oblidat, per causa de la seua música d'oblit i retrobament, de vida. I comprenc que la meua música és de memòria i mort. I que aquell fracàs de Siciliana -una Siciliana ha de portar dins del dol el lleu somriure d'un bes perdut, em va riure el lacrima- que forma part del meu concert en Mi, la vaig transformar, al seu honor, a l'assabentar-me de la seua mort oblidada, en l'ària de llavis durs i desesperats que realment era.

Moren en mi,
El món i tot el teu amor


J.S.B.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Lacrima bianca


A qui se li acut escriure una siciliana tan desoladora? -em va dir. Ja li està bé una dolça tristesa, però aquest caire fúnebre no el comprenc. És com si la bellesa insuportable d'uns ulls acabés per convertir-los en un parell d'escletxes... L'altre dia vaig tenir un somni -volia aclarir-li. Un malson de nines nues i vestits trencats. I vaig fer memòria de lacrima bianca. La resta va ser copiar la música que tenia al cap.

Seria l'abril o maig de 1770. Només arribar a Roma, amb el meu pare, em varen dur a sentir el famós Miserere d'Allegri. Aquella composició que era custodiada pel cor de la Capella Sixtina com si fos una relíquia del nostre senyor. La seua publicació n'estava prohibida, la qual cosa els assegurava que enlloc podria gaudir-se d'aquella música. I la pena per copiar la partitura era l'excomunió. En arribar a la posada la vaig transcriure gairebé completa. I el Papa no em va excomunicar.

A lacrima bianca el vaig conèixer el dia que el pare va presentar la meua transcripció al Mestre de la Capella Papal, un sacerdot que en adonar-se que la copia podia ser correcta va manar que li dugueren a corre cuita la partitura original. I li la va portar el lacrima bianca. Un home grandot, amb pit de pollastre i cames esmerlides, grossa papada i estret d'espatlles. Era un castrati, antic escolà de la capella, feia temps de veu angelical, malbaratada al igual que la seua fortuna com a cantant d'òpera, i que havia estat acollit a la seua casa de tota la vida, l'església. I ara, sense veu que oferir, els hi feia d'arxiver. Em mirava de cua d'ull, com desconfiant del que veia.

El mestre va revisar curosament la meua copia, i no parava de fer-nos tot tipus de compliments. Com és possible?, i tan sols una audició. Aquest passatge, Herr Mozart -li feia veure al meu pare- on les veus es creuen, com és possible, i ni una errada? Done gràcies a Déu nostre senyor d'haver-me fet aquest regal. Conèixer al que de segur serà uns dels músics més celebrats de la història. Però el temps passava, i els compliments se li acabaven al pobre home, estàvem esperant al Papa, i es feia pregar, és clar. I lacrima va parlar.

¿Potser ens farà el favor d'oferir-nos un xic de les seues habilitats musicals amb qualsevol petita peça al piano-forte que dorm al racó? No cal dir que el meu pare va accedir a l'instant. I dirigint-se al castrati li pregà que em donés un tema sobre el qual jo improvisaria unes variacions. I va encetar una cançó del lloc on va nàixer, una trista melodia siciliana que jo li vaig acompanyar alhora, i que després li vaig variar fins a una dotzena de vegades. Ara el que mirava de cua d'ull era jo.

I mentre tocava les variacions, primer va deixar d'estirar l'esquena. Desprès, reculant, va buscar una cadira on asseure's. Al poc, tot i el volum del pit, recolzà els colzes als genolls. I quan vaig acabar, mentre el mestre de capella i mon pare feien els aplaudiments, ell va vindre cap a mi. S'agenollà, va prendre'm les mans i les besà. Dels seus ulls brollaven delicadament unes petites llàgrimes blanques.

W.A.M.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Ganymed


Diuen que està a les acaballes. Em sap greu, molt greu. Pobre Beethoven, al cap i a la fi, gairebé no n'ha gaudit de la vida. La sordesa, el matrimoni de llinatge que mai no va poder aconseguir, els seus trastorns digestius des que era ben jove... El trobaré a faltar, sens dubte, als meus passeigs pel Prater. Mai no vaig gosar abordar-lo, dirigir-li la paraula, preguntar-li directament què li havia semblat el meu últim quartet, aquell que algú va deixar-li sobre l'arpa del piano i que potser ell va obrir en un moment de mandra. O no.

Haver-me presentat. Mestre, sóc el Schubert, el Franz Schubert, aquest músic que fa cançons menyspreades pel gran Goethe, que potser té raó. Aquest que sembla un talent malbaratat per la frivolitat. Aquest que no n'ha pogut estrenar gairebé res important com una simfonia o una òpera, sinó aquestes cançonetes que interpreta per als seus amics. Sí, el trobaré a faltar, i la seua música també, no cal dir-ho.

De fet, la solitud de la tarda ha estat reforçada per la seua absència, i la del Ganymed. Ganymed, tu tampoc n'has vingut. I la tristesa m'ha traspassat amb el vent gèlid dels pensaments desolats, de les absències sospitades sota el teló de la gentada convencional. I és que certes coses no es poden dir sinó amb la boca petita. Ganymed, alguna cosa em diu que no trigaré massa en seguir al mestre. I no m'estic posant melodramàtic, com tu diries. Com tu mateix vares dir l'altre dia quan interpretava per a tu el temps lent de la sonata. No t'assabentes de res o no vols assabentar-te. Allí ho vaig posar tot. El meu dol i l'esperança que tu en suposes. I t'ho vaig dir de sota veu, amb l'ànim quiet, amb la suposada ànima tranquil·la del que tot ho ha llançat a perdre.

No sé si podràs creure'm, tampoc ho espere de tu. Tant s'hi val. Però m'agradaria dir-te que mentre tocava al piano la meua declaració -o el meu testament, vés a saber- vaig sentir-me avergonyit. Decebut de mi mateix. Tota la bellesa de la meua música n'és un pàl·lid reflex de tu mateix, dels teus ulls profunds i dels teus llavis de dibuix insostenible de fulles seques al vaivé d'aquesta tarda autumnal. Però sentia, i ja em perdonaràs, com si li llancés el pomell de margarides del meu cor als porcs.

F.S.

divendres, 7 d’octubre de 2011

A mitjans de Setembre


A mitjans de Setembre vaig arribar a París. La tardor, com a Varsòvia, era ben palesa, tot i que el calendari deia que encara érem al final de l'estiu. Però els cirerers havien començat a perdre fulla. I per les cantonades s'olorava el flaire sempre profund de la humitat autumnal. El lloguer de vivenda a les zones cèntriques estava, i està, pels núvols, i com que el viatge des de Stutgart havia significat una forta despesa, vaig mirar de prendre un modest apartament a un cinquè pis del 27 del Bulevard Poissonnière. És un petita habitació, amb un mobiliari de caoba i un balcó sobre els bulevards, des del qual es divisa París, de Montmartre al Panteó (1). Gràcies a Paer, vaig aconseguir un permís de residència de tres anys per a "exercir el meu art". Aquestes expressions burocràtiques sempre m'han donat una sensació agredolça de disbarat còmic i grisor. Semblen obsessionats per un vocabulari ple d'eufemismes d'ambició tècnica i objectivitat que la major part dels casos són pura bajanada.

Vaig conèixer personalment, gairebé a l'endemà de la meua arribada, alguns dels millors músics i pianistes actuals. I la més important, la primera, sens dubte, Òpera del món, la de París. L'estímul que suposava per "al meu art" és difícil descriure'l només amb paraules.  Sortosament, alguns ja havien sentit parlar de mi, la qual cosa em va sorprendre de debò, i va ser molt útil per a estalviar-me tantes i tantes explicacions que mai no han estat del meu gust.

Els meus compatriotes em varen rebre amb els braços oberts, amb molt d'afecte, ho reconec, però vull triar-hi només uns quants com a coneguts desitjables, i fins i tot amics; tocant als altres, són una caterva d'imbècils. M'estimo Polònia com el que més, però no acabe de comprendre el tarannà polonès, mai no ho he sentit com a propi. No sóc dels que sempre van saltironejant i són xerraires, fins i tot quan no tenen ni un xavo; i més enllà dels problemes policials que varen decidir sobtadament la meua sortida o fugida, he d'admetre que el meu país m'ofegava, el seu caràcter indolent, supersticiós, susceptible i desconfiat, propi de mentalitats tancades en segles d'esclavatge i religiositat ofesa.

París n'és tan distinta. Ha estat trepitjada per tantes formes de veure el món, que mai no em podrà decebre. És una ciutat sorollosa i plena de fang. Plou massa sovint, com a Varsòvia, i tanmateix fa només quatre dies, com qui diu, que han començat a pavimentar alguns carrers importants. Val a dir, però, que amb la solidesa que ho estant fent, aquestes llambordes resistiran molt més que la música del Cherubini, de segur. Gaudisc passejant la ciutat. Rue de l'Absinthe avall fins on el meu enlluernament em duu. És una mena de paradís, i en aqueix paradís hom desapareix i n'és molt còmode: ningú no s'assabenta de la teua vida. 

F.Ch.

(1) Al llarg del present dietari, Frederic Chopin pren el costum de transcriure frases pròpies, que hem pogut reconèixer dins el conjunt del seu epistolari particular. El que no resulta gens fàcil, donada l'absència de dates, és decidir on varen aparèixer per primera volta, si al dietari o a les cartes dirigides als pares, germana o amics en general. Hem decidit transcriure-les  amb tipografia itàlica.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

2/10/11

Ja vaig, Henriette...

Majestuosa, meravellosa, com si del darrer ball que voldríem fer abans de deixar aquest món es tractés. Així va creuar el carrer l'Henriette. Diria, fins i tot, que va ser la primera volta a la meua vida que comprenia el que significava caminar: un conjunt de moviments elevats des de la seua hipnòtica coordinació a la categoria de ritus, de celebració màgica. Era la quintaessencia del que significa caminar. Res a veure en la patètica cadència, en l'astorament tràgic d'una noia a la passarel·la. Podríem pensar que la terra se sotmetia als peus de l'Henriette, i que l'avançament es produïa només perquè ella deixava rodar el món cada volta que els alçava. Més que caminar amb el seu esforç, era l'Henriette la que permetia lliscar la terra sobre el seu eix. Un planeta que esdevenia satèl·lit sota els seus peus.

Al arribar davant el banc de l'entrada del xalet del doctor Grey, l'Henriette se'l va mirar com a un punt i final, una meta pactada. Amb la suavitat d'un floc de seda, girà sobre la verticalitat del seu cos i donà el sentit màxim al banc de pedra que instantàneament adquiria el valor sempre dubtós dels pedestals. Asseguda, i amb la mirada fixa a l'horitzó contradictori de la façana d'enfront, ens va fer comprendre que era allí per aclarir el que va succeir amb la noia del riu, per descansar la seua consciència: la confessió imposada pel protocol d'una comunió o d'un sacrifici.

Efectivament, el ciclista va abocar-se a la finestra. I el seu somriure va reconèixer aquella xica que ara feia exactament dos mesos i desset dies va asseure's al banc per primera vegada, i que posà el seu ofès esguard primer al jardí clos del xalet, i desprès, amb la desesperança dels fets consumats, als propis ulls del ciclista. Un bucle ominós que ha estat repetint-se amb la precisió dels rellotges suïssos tots els darrers dies, i que el ciclista va anotar a la seua ànima a l'espera que hom trobés les causes del crim. Demanant-li comptes a tot aquell que gosés sostenir la seua mirada transparent, clara i precisa com un espill.

Aquesta va ser la comanda que el seu xicot li va fer, la condició de l'amor. Has de suplantar una noia que ha encomanat el seu darrer somni. Una pobre xica que va llegir el conte equivocat, potser, el conte del qual vol ser la protagonista principal. I que gràcies a ell, pensa ser notícia un grapat de dies als periòdics. Només et demane això. Tu saps del que et parle. Em vares conèixer en un dels teus somnis d'encàrrec.

Però l'Henriette va anar lligant caps, i s'adonà que el darrer somni de la noia que suplantava als vespres, incloïa el seu propi assassinat. És clar que aquell conte era el conte equivocat. És clar que aquell somni era el seu darrer somni. I només el seu amor aturava la denúncia. Desprès, la gratuïta mort de l'home, la persecució de l'organització, la bogeria del germà… Tot va precipitar-se cap el no-res dels sacrificis. De l'absurda necessitat de passar comptes deixant el deure a zero.

I el ciclista, amb la còmplice presència dels que assistien a l'espectacle des de la botiga d'antiguitats, ha quedat impassible tot i comprendre que el banc de pedra acabaria mostrant la seua veritable condició, la d'altar dels sacrificis. Això espera la dona. Això espera l'Henriette mentre manté l'esguard sobre l'home abocat a la finestra, sabent que el seu final vindrà del magatzem d'art de la vorera d'enfront.

Gràcies al diari d'A.D. sé de l'amenaça del VSI. Potser deixe de banda aquesta història que sembla voler concloure. I potser que així em deixen tranquil. Però per les paraules de l'O'Nety sé que mai no em perdonaran, i tindré que anar amb molt de compte. Però el nombres em diuen que millor girar la cantonada i buscar altres dietaris perduts i menys angoixants. 10 apunts per cadascú d'ells, són 60. Més 4 intervencions pròpies. Total, 64. 6+4=10. 10-10=0. Potser hem passat comptes…

L.C.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

1/10/11


Pel que ens hem trobat rere la porta amb el rètol de rebotiga escrit a l'inrevés, potser estem davant l'abrupte final de la present història. Hem obert la seua fulla de metall molt a poc a poc, procurant no fer el més mínim soroll. L'estança era gran, una mena de local comercial obscur i ple a vessar de tota mena d'objectes. Només al seu rerefons s'advertia el besllum lànguid de l'horabaixa filtrant-se a través d'un finestral. Sembla el finestral del cobert del riu -ha dit de sota veu el comissari. De primer antuvi m'ha portat a la memòria els dipòsits que als teatres conserven, arraconades, les andròmines oblidades de tants i tants somnis perduts. Hem deixat els espills al comprendre el punt final de l'escapada, de la cursa cap el no-res que havíem encetat feia unes quantes hores, i hem entès sense dir-nos-ho que havíem accedit per la porta del darrere a l'escenari final.

Passen, senyors, passen. Passen i vegen l'espectacle més antic del món, la pantomima més cruel i repetida. El fill ha de matar el pare. El club dels parricides, si em permeten. Arriben amb un poc de retard... No he reconegut la veu que ens venia de l'altra part de la nau animant-nos al crim i que s'ocultava al bell mig d'un munt d'estris i deixalles. Però el Maigret no s'ha fet esperar. És el Grey, el doctor Díaz Grey. Doctor on és?... A l'altra banda dels espills. Vagen en compte o es faran mal si ensopeguen i canvien de lloc tota aquesta ferralla… No sense dificultats i sempre guiats pel bon sentit del Dersú hem arribat, a la fi, a una mena d'habitacle on una taula era flanquejada als seus dos costats més amples pel doctor i un home vell amb una cigarreta als llavis i el got de whisky a la taula, que de forma massa cerimoniosa se'ns ha presentat com a O'Nety, l'amo de la tenda. I el comissari ha obert els seus ulls esmaperduts.

Això no n'és del tot exacte, O'Nety -li ha respost el doctor Grey. Tu no en tens més drets sobre aquestes antiguitats que els altres, pel que he entès… El to greu i autoritari del doctor Grey denotava que la conversa havia estat llarga i corretjosa. Alguna cosa tindran a dir l'Allan Poet, la Lowsmith, l'Oscar Wild, el Nomenon, el Charles Chaplout, i fins i tot el capità Artinou -ha afegit el doctor… Doctor, no patisca, li regale la botiga sencera, si és el que li preocupa, aquesta mena d'esquelet d'històries, com les quadernes despullades d'un vaixell que ningú mai no construirà, com aquells que feia amb el fum d'El Astillero el Jeremias Petrus ¿se'n recorda, Grey?, no fa tant d'això… Què vol dir, O'Nety?...

Però la discussió ha estat trencada per la campaneta de la porta. Un jove amb l'expressió violenta de la por al seu dintre ha entrat preguntant agitadament per aquell qui el demana una i altra volta a través del telèfon… Tom, què fas ací?, li ha dit el doctor, alhora que dirigint-se al comissari l'indicava que l'apressés. El jove ha girat cua amb la intenció de fugir, i de sobte un tret del Dersú, tot just al mig de la campaneta, ha fet que s'ho repensés. Emmanillat i assegut, ha dit anomenar-se Dorian…

Tant s'hi val, noi -ha dit l'O'Nety- Dorian o Tom, Wild o Lowsmith, a hores d'ara tots sabem que estàs grillat i que te n'has carregat al pobre marieta dels billars i a l'onanista del riu, el xicot de l'Henriette. I els dos treballaven per al VSI, és a dir, el Veritas Speculum Institutiones, o Ensenyaments sobre la veritat especular que és una benefactora institució que fa els somnis realitat, l'altra banda de l'espill a la carta, i que tu, conduit pel que no sap fer-ho, el Lapsus Calami, com la resta de tots vosaltres, heu llançat a perdre. El Verdoux, liquidant, innecessariament, a dues de les nostres millors clientes, una a París i l'altra a Grenoble. I assabentant-se del daltabaix pels espills, que són els únics que mostren la veritat dels fets. A hores d'ara lluita encarnitzadament amb sí mateix, ja que l'organització li fa pagar la seua debilitat, deixant-se anar pel que Lapsus Calami li ha fet fer, amb el sacrifici de l'Henriette -la seua germana, a qui vostès dos coneixen de llarg- a canvi de la seua dona, per trair-nos, no Maigret?... Però vostè no era a la tenda el dia que vaig venir -li he dit jo… No, el va rebre el Chaplout, és un còmic extraordinari, volíem apressar a l'Henriette abans de que parlés massa, però pel que sembla arribàrem tard...

Ja em perdonarà, senyor, però qui és el Lapsus Calami, -ha preguntat el Dersú… Això voldríem esbrinar nosaltres. Mou tots els fils des de fa un parell de mesos, i li tenim moltes ganes. Ell va ser el que posà les fotos i la recepta al vestit de la noia del riu. Ell, el que va fer-li fotos a l'home despullat dels billars i les hi va encolomar al sonat del Tom. Ell, i només ell, pot tindre alguna cosa a veure amb el fotut ciclista que sap com era la cara de la xica que va morir al cobert, i a la que ell va fer escriure les nostres sigles, VSI, amb el pintallavis al banc de la casa del doctor com a una oculta acusació… Què vol dir, que el persegueixen?... És clar, comissari. Nosaltres som els creadors dels somnis, dels personatges, de les històries, i ell se n'aprofita, fa la seua, i això es paga. Ja estem al seu darrere, però mentre posseïsca el maleït manuscrit de dietaris poc podrem fer, però acabarem atrapant-lo… I el Dersú ens ha fet avís. Vinguen, vinguen, la dona de negre ha començat a creuar el carrer.

A.D.