dimarts, 29 de novembre de 2011

Mutter eleison


Potser arribarà el dia en que et penedeixes del que acabes de dir, mio caro Amadeus. Ah!, Pare Martini quantes voltes he fet memòria d'aquesta cruel sentència que em va fer. Sí, sí que arribà el dia, mestre. I tant. Tot i que no ho vaig saber veure. ¿Voleu saber la data amb precisió? 3 del juliol de 1778.

Jo era a París. Ja no els hi feia gràcia la meua habilitat musical. Aquell nen que va commocionar a la cort de Luis XV, ara els hi feia nosa. Tan gran, tan germànic, tan poc galant. Perquè la galanterie és francesa, és clar. Què sabran ells! Gents indolents, cretins. Al capdavall, però, era tan insolentment fàcil que s'empassaren qualsevol dels trucs musicals més feixucs.

La mare portava dies que no acabava de trobar-se. Anàvem tan curts de diners que vaig decidir esperar. El meu pare mai no m'ho perdonaria. A la fi, vaig cridar al metge. Què vol que faça, mestre Mozart?. Massa tard… Vol dir que sóc culpable?... Mai se sap, mestre Mozart. Potser sí, potser no, què vol que li diga?... Va morir. Aquella que als meus poemes infantils jo vaig anomenar Madame Mutter, el seu Wolfi li va fallar.

Als pocs dies, passat el daltabaix de la seua pèrdua, vaig seure'm al teclat. Feia dies que tenia al cap el meu íntim homenatge, el meu agraïment personal a l'autora dels meus dies. Aquella sonata en la menor, volia ser el reflex del dolor, dels fugissers records amorosos, de la felicitat que el seu somriure em donava sempre i de la incertesa dels darrers moments. Però alguna cosa s'escapava entre els meus dits amb la facilitat de la sorra.

Sóc tan inconstant, però, que passaren els mesos, els anys, i no vaig pensar-hi mai més. Fins que ja instal·lat a Viena, al voltant de 1782, el Gottfried (1) em va presentar el mestre Bach. I llavors vaig recordar el Pare Martini. I les meues paraules. Mestre, el contrapunt em fa mandra. Fa olor d'encens i mort. És una música plena de memòria, de llàgrimes vessades per les Maries sota l'ombra allargassada de la creu, del xiprer i el cementeri. El mestre Bach, però, era una altra cosa.

I allí em teniu. Posseït pel dol i la ràbia anys ofegada. Tota la indignació que la meua pobre condició d'home vulnerat aquell estiu parisenc va amagar sota els convencionals pentagrames d'aquella sonata per al piano-forte, sortia com un borboll llagrimós de font incògnita. Ara ja tenia ben clar com s'havia de parlar amb la mort i amb la memòria.

W.A.M.

(1) Gottfried van Swieten

dijous, 24 de novembre de 2011

...des pas sur la neige


Havia parat de nevar. Un petit gruix blanc viu s'acumulava a les voreres. Com que era massa d'hora, vaig decidir fer un tomb pel Bois. Sempre m'ha agradat sentir el cruix de la neu recent sota els peus. Vaig pensar que als llocs més estovats, la neu, com el fang, t'obliguen a dur un ritme sincopat de les passes. Trepitges i enfonses. Caus en temps fort i llisques en la profunditat del sòl tou i humit del temps dèbil. A diferència del fang, però, que sempre deixa en terra de ningú -mai millor dit- la frontera d'aquestes dues fases, la neu senyala el cruix on finalitza la semicorxera que inicia el ritme i el peu traspassa el gel per tocar terra.

Senyor, Senyor, si us plau. Podria dir-me on és la rue de l'Absinthe?... Aquella veu s'havia alçat sobre els acords de les meues passes amb una dolçor daurada, els reflexos ambarins de la qual eren carícies promeses. Tot en ella negava de cop la realitat grisa de la tarda d'aquest dimarts a l'espera del fum blavós i gris dels tertulians de Mallarmé. Duia un petit para-sol de color mel que no lliurava als ulls del besllum suaument molest de la seua particular tarda lluminosa, i la resta del vestit era un recull de flocs grocs, ocres, beig, un polsim d'or envoltant el rostre d'una verge ortodoxa.

No sabria dir-li, senyoreta. I ja em sap greu d'un carrer tan, tan… Tan inquietant?... Millor suggestiu, no li sembla?...  Ben bé no ho sé, mai no he estat… Sí, és clar. Ni jo. Al carrer, volia dir… Ho he entès. Sembla vostè molt modern… Per què ho diu?... S'hi imagina a Couperin o Rameau parant l'orella a la neu?... Com ho sap que jo?... Ah!, tot ho vol saber vostè, monsieur Debussy. I del meu carrer, rien de rien… Té tota la raó. Ens coneixem? Doncs perdone la meua estupidesa, mademoiselle...  Chantal, Mélossienne Chantal…

Tot i la breu conversa, havien fet plegats un bon tros del passeig del Bois. Fins i tot diria que alguna cosa havia suspès la relació habitual d'espai temps. Acabaria fent tard als dimarts de Mallarmé, i el gran factòtum posaria cara de pomes agres. No sabia com acomiadar-me sense semblar groller, més tenint en compte la meua incompetència pel que em demanava i per reconèixer aquella senyoreta càlida sobre la neu ardent. Potser el més cortès seria acompanyar-la fins la fotuda rue de l'Absinthe, i demà de matí excusar-me per escrit davant l'Stéphane amb qualsevol refredat o indisposició d'última hora. Precisament avui, que de segur diria que sí al Preludi sobre el seu poema. Doncs, ho sento -li diria- i seria descortès amb aquesta noia. L'art és per damunt de les banalitats i interessos personals d'un carrer enlloc.

Segur, monsieur Debussy?... Com diu?... Però ja no hi era. Vaig giravoltar com un gira-sol desorientat en la gris penombra d'aquesta tarda plena de neu trencada. A l'altra banda del carrer adjacent, el portal de l'Stéphane. I davant de mi des pas sur la neige que mai ningú no podria dir d'on havien sortit.

C.D.
De Jonathan Segade

diumenge, 20 de novembre de 2011

Tarat d'or


A iniciativa de relats conjunts

Tardor

Tard d'or.
T'ha ardor.
Ta ardor.
Tar dors.
Tard i or.

-Veig que us heu pres una petita llicencia…
-Oh!, majestat, sa excel·lència sempre tan sagaç, tan perspicaç…

Era el poeta de cambra. Ningú no sabia ben bé què és el que hi feia amb les paraules, i d'on havia vingut. I ningú no gosava dir-li al rei la nul·la vàlua de les seues poesies, famoses d'amagat com el Cançoner de les Tisores. Però la passió del rei per les seues ximpleries era tal que tots -fins i tot la reina- miraven de costat quan ens anunciaven el proper recital. Per tant, allí ens teniu, tota la seua Cort fent-li cara d'un profund interès pels seus versos de mutilats de guerra, tal i com els denominava el pintor de cambra, un dels que més reien d'amagat d'aquella perplexitat poètica.

Novembre

No fembres. 
Nou fembres.
Nou membres.

I el pintor va esclatar. La rialla li eixia per les orelles. S'agafava la panxa. Volia parar i no sabia com. Els qui eren al seu costat li agafaven pels braços, dient-li sense paraules que callés, que la vida li anava en joc. Però aquell esclat no el parava ni déu nostre senyor. Començava a posar-s'hi roig, blau, gairebé negre… I la va palmar. No sembres, deia el poeta mentre la boca se li quedava gelada a poc a poc tant i com el pintor moria. No sembres vents o colliràs tempestes, vaig pensar jo.

El pintor va quedar estès al fred sòl de Palau. De res va servir deslligar-li el coll del gipó. De res, el pitxer d'aigua que li amollaren. El mestre Arcimboldo ens deixà un 20 de Nosempre  -perdoneu l'acudit, no ho he pogut evitar- de 1592, tot i que la història per tal de disfressar la seua hilarant mort la traslladés al 11 del juliol de 1593, dia de San Benet, abat, patró de les regles monàstiques i els Papes in Ger, poble de la Cerdanya espanyola, bressol de dictadors i màfies.

Als pocs dies vàrem tenir que buidar les seues estances, ja que era imminent l'arribada del seu successor. De les seus teles, una ens va deixar totalment esmaperduts. Al darrere li havia posat el seu títol, Retrat d'un poeta retallador. Consultats els savis, ningú no va poder donar una explicació convincent. Jo, ho vaig copsar a la primera. I m'imaginava al mestre pintor mentre afegia els fruits i les verdures, les hortalisses i els cereals com qui amb un bon parell de tisores va retallant d'ací i d'allà per mirar de fer-hi la pintura del poeta reial.

L.C.

divendres, 18 de novembre de 2011

La gossa


Em vol més la meua gossa que tu -li va dir, mentre escopia al sòl de fusta. Que ni d'això saps fer. I ella li travessava els somnis amb l'esguard d'un parell d'ulls esmaperduts que mai no es cansaven de preguntar-s'hi què havien malfet sense adonar-se'n. I a mi em duia a la memòria alguns dels posats que el pare li feia a la mare. Ella portava una bossa de mà, el tancament del qual era trencat. I les soles dels seus botins eren fines làmines irregulars. De segur que les seues calces trepitjaven les llambordes sempre humides d'aquest París distant que amb tanta delicadesa tracta els bohemis, els macarrons i les putes.

El meu vals era totalment indiferent a la parròquia. No esperava menys de vosaltres, els hi hagués dit en un gest de valentia mai no vist en mi. Els seus llavis rojos havien estat rectificats més d'un parell de voltes al llarg de la vesprada, però sembla que a ell no l'era suficient. Va, remena el cul -semblava dir llançant-li el fum del seu cigar als ulls.

Només la Suzanne (1) va posar-hi els seus ulls amorosos en mi. I em va semblar un regal de la vida -tot i la cançó del Brel. Em queda el retrat que em va fer, i el record agredolç de l'amor furtiu. I el respecte insubornable d'aquest tipus de sentiment que mai no acabaré de pair totalment. Que sempre em semblarà una cosa estranya. Delicada i inestable com les gotes d'aigua al cristall, però contundent com les tempestes.

Li vaig trobar a faltar l'afiblall del darrere. Però ella havia improvisat un fermall de cordó roig com els seus llavis. Bec, a petits glops, l'absenta. A poc a poc, tot el que veig i el que pense passa a un segon pla. Jo també deixe anar el fum de la cigarreta sobre els meus ulls, i la ceguesa no m'impedeix seguir tocant el piano. Ara me n'adone que té els ulls del color d'aquest verí del que depenen els meus somnis. I en un rampell de lucidesa me n'adone del seu pentinat improvisat després de la darrera sortida a l'atzucac del costat. I aquest petit detall, em trenca el cor, tot i l'absenta, tot i el fum, tot i la música de vals, tot i l'oblit.

Li pegue un cop de puny al teclat. François em mira amb interrogacions des de la barra. Cerimoniosament, em pose dempeus, faig una mirada al voltant. Em dirigisc a la gossa d'ulls verds, esguard captiu i llavis maculats. Li faig la meua millor reverència. Mademoiselle, perdoni'l, no sap el que es fa. I sense esperar resposta alguna comence la meua tercera Gnossienne, la qual cosa sé que no li fa ninguna gràcia al François que em paga perquè ningú no veja els ulls de la veritat.

E.S.


(1) Suzanne Valadon, pintora. Mare d'Utrillo i sembla que amant de Satie.

divendres, 11 de novembre de 2011

El vaixell


Em varen dir -parlen una llengua molt semblant al francès, i els entenc prou bé- que d'haver-hi arribat uns dies abans haguera pogut assistir a una festa on l'equinocci pagà de primavera es barreja amb les creences religioses en la nit de Sant Josep.(1) Diuen, que les fogueres són improvisades. Que al crit d'"una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep" la xicalla arreplega deixalles per a cremar a la plaça o a l'encreuament dels carrers, i que els majors hi posen ninots de drap que representen al veí malfiat o al capitost cretí i autoritari per a que el foc purificador faça la seua feina catàrtica.

Sense haver-ho previst em vaig trobar endinsat en un entorn confós que ràpidament vaig identificar amb les meues fragmentàries lectures de la mitologia grecollatina, i de la meua estimada Odissea. La mediterrània, com si diguérem, em va capbussar en un desassossec que potser per primera vegada a la meua vida començà a inquietar-me. Jo, que he ballat el vals amb Mephisto, no sabia com enfrontar-me a uns déus que, tot i estar segur de la seua existència, creia firmament havien estat ensinistrats pel Crist natzarè.

I el daltabaix va produir-se a l'endemà. Només arribar a l'Arcàdia, que ací l'anomenen Devesa del Saler. Aquest bosc adobat pel salnitre, amarat d'escuma i ones és una de les representacions més vívides que hom pot tindre de la llar dels déus. El camí que el travessa, paral·lel a la línia de costa, el vaig sentir com la frontera impossible entre dues mars, entre dos móns, la mediterrània real ja dita i la mar irreal i dolça d'intercanvi, aquella que brolla dels fons abissals d'una terra d'ullals, d'al·luvions, d'incerts senders pantanosos al recer d'un llac que a poc a poc ens anava saludant tal i com la boira s'escampava al seu damunt tot i la callada lluita per mantenir-se. Diuen que l'Albufera -així s'anomena el llac- arribava gairebé a les portes de la ciutat, i que només l'obstinació i la fam dels homes ha estat precisa per a afeblir-lo i minvar-lo soterrant les aigües sota el fang dels camps de conreu.

El dia no acabava d'aclarir-se. La grisor lluminosa de les aigües contrastava amb el moviment d'una mar dolça picada i encercada, però; les voreres de la qual em varen semblar les fronteres dels indrets superiors del Paradís i de l'Avern. Sí, el Dant, el meu estimat Dant es corporificava davant dels meus ulls incrèduls. Els meus amfitrions em varen dir si volia visitar l'illa, El Palmar, que aquest llac màgic amaga al seu dintre com si la gran balena l'hagués engolit als orígens equívocs del món. Anem-hi, doncs, a rescatar a Jonas -els hi vaig dir.

Les barques que fan servir al llac -albuferencs, els hi diuen- em recordaren les góndoles de Venècia. Estretes, allargades, elegants, esguards compartits sobre un món compartit. Don Giovanni, Casanova posseint-me des dels seus somriures sardònics. Em varen instal·lar en una d'elles per a mi sol, amb el barquer. Mestre Liszt -em va dir el Pérez Gascón- aquest viatge paga la pena que el faça vostè tot sol. El trobarà una experiència única, monsieur. I el clímax de la tragèdia va esclatar quasi sense tensió prèvia. I només un gest el va desencadenar.

El barquer començà a perxar. El vent, fins ara molest però suportable, anava creixent en una intensitat depressora de qualsevol possibilitat de gaudi. Jo intentava, però, ignorar-lo, dient-me que anava a l'encontre de les nimfes de blanca pell sota les palmes de l'illa somniada. I l'aigua dolça del llac començà a esguitar sobre les meues mans aferrades als costats del vaixell, de la barca afilada com la fulla d'un ganivet o d'una dalla. I en aquell instant tumultuós, el barquer es va girar. Em va mirar amb un esguard de pedra, va obrir una boca negra i desdentada al temps que amb l'índex esquerre l'assenyalava.

Caront, ets el meu Caront -em vaig dir, aterrit. Què sàvia és la mort. Com m'ha dut sense adonar-me. ¿Em demanes l'òbol, barquer malfiat? No el duc encara sota la llengua, però si vols m'ho pose ben endins, com l'illa que mai no trepitjaré. Ara el trac de la bossa. Mira, aquest val?, o millor aquest altre? Tu diràs, que jo mai no n'he fet aquest viatge. Tant de bo pogués fer de tu un ninot de drap i cremar-te al damunt d'aquestes aigües cendroses. Els meus ulls ennegriren, vaig perdre el sentit i vaig morir-me.

Comencí a sentir una veu que em cridava pel meu nom. ¿Sant Pere? ¿Belzebú? Monsieur Liszt, monsieur Liszt, es troba bé? Què li ha passat? S'ha indisposat?... I vaig ressuscitar, com el Crist natzarè. Els hi vaig fer cinc cèntims del Caront, que per cert havia tocat el dos, però ells varen riure d'amagat intentant aclarir-me que aquell pobre home només volia saber si menjaríem al Palmar una paella, que pel que es veu és tota una tradició per aquestes contrades. Però jo no els hi vaig creure. Són uns mentiders. Que ja n'he vist la necessitat que tenen de cremar tanta impostura com hi ha per ací.

I a la nit, ja en la dispesa on m'albergava, cantonada a la plaça de l'Arquebisbe, vaig compondre d'un rampell la primera de les meues dues Góndoles fúnebres. Una peça irreal sobre una harmonia estranya de aclaparadores terceres majors i quintes augmentades, d'una música que mai no reposa però mor. Una pàgina tan miraculosa com la meua resurrecció. Un cant que té la facultat de sanar els malalts.(2)

(1) F. Liszt va visitar València, de camí cap a Barcelona, del 23 de març al 3 d'abril de 1845. Va oferir-ne tres concerts públics els dies 27, 29 i 31 de març.
(2) El que diu Franz Liszt és totalment cert. Sembla ser que un homenot valencià, totalment boig per la seua música, feia temps que era enllitat víctima del que avui diríem una depressió. Al assabentar-se de la visita del famós pianista i compositor, la família va moure cel i terra perquè en Liszt accedís a una mena de concert privat. Desprès del que li va passar a l'illa d'El Palmar, no ho va dubtar. Pel que diu el dietari, és quasi segur que interpretà aquesta peça tan poc coneguda, i de la que va fer una segona versió més convencional -i menys miraculosa- per a la seua estrena veneciana. Aquell home va restablir-se instantàneament. Aquests són els fets recavats de les cròniques i contrastats amb el dietari, cadascú que faça la seua valoració.

F.L.

diumenge, 6 de novembre de 2011

Dans le Bois de Boulogne


Per ninguna cosa del món voldria semblar groller, però la xerrameca d'aquestes noies em recorda d'alguna forma -la seua gestualitat, potser?- a les senyoretes misericordioses (1) que per tot arreu persegueixen als vianants parisencs. O ben bé a les cantants que encara més que les tiroleses, estan desitjant el duo. Tothom admira el sol lluminós de París, i no m'estranya, la veritat, de tant com es fa de pregar.

Doncs també és d'admirar aquesta conversa a tres bandes mantinguda al passeig del Bois, que tot i semblar a varies veus no és sinó una sola melodia compartida, reiterada, repetidora obsessiva dels seus delers obsessius sobre l'últim duel amb ferida oberta o el sobtat viatge de Mme….. al desconegut balneari de ningú sap on certament, i que té com a principal objectiu que la noia puga seguir utilitzant els vestits que un precipitat engrossiment de panxa amenaça malbaratar.

¿Se n'haveu adonat què estossec tan musical tenia l'altre dia M. Chopin?... Si fos més ben plantat potser perdria el poc seny que la seua música deixa viu al meu cap… Això, si la Sand t'ho permet, que el té lligat com a un gosset faldiller… No debades és ella la que porta els pantalons… Vols dir?... Doncs que l'única que fuma puros a chez Chopin és ella… I que ho digués, però jo diria que millor chez Georges, i de tots els tipus… Oh!, què desvergonyida que ets. Em faràs posar vermella… Serà de la rialla, que de l'altre sí que n'has tastat, no?... Odette, per l'amor de déu que ens sentiran. No se't pot fer ninguna confidència… I aquestes paraules grinyolen contra les randes camforades que envolten la seda tirant dels seus pits a l'espera.

La música té la facultat de dir-ne sempre la veritat i no ofendre ningú, o gairebé ningú. M. Chopin, ens té que dedicar un Vals a totes tres... Doncs, heus ací, benvolgudes senyoretes, el nouvingut. Li direm -però han de mantenir-ne el secret- el Vals del Bois de Boulogne, en record de les seues encisadores passejades on la bellesa de les flors i la innocència dels cants dels ocells són l'espill on surten aquestes Triplettes dels Champs Elysées fidelment representades… Oh!, déu meu, M. Chopin, quin home tan delicat és vostè... Dubte que no siga un àngel caigut per culpa del seu amor a la música… Favor que em fan, senyoretes.

I tanmateix m'han fet memòria de la meua arribada a París. Curt de calés, però llarg de passions, consolava de la solitud a la jove casada del quart pis al 27 del Bulevard Poissonnière, i tenia amors furtius a l'escala dels amics amb les seues xicotes poc abans de prendre el te i el porto amb ells. Ah!, el que pot aconseguir un poc de música i unes paraules dites amb delicadesa.

Sí, déu meu. Sí, que giravolten el vals i les converses obscenes empastifades de gelosies, frustracions i aspiracions que només l'engany d'una vanitat d'ofensa no reconeguda pot crear. Tous verins que els meus dits traspuen al teclat, i que elles prenen com un dels millors bàlsams per als seus cors trencats. Alegria que amaga zelosament totes les llàgrimes que hi porten arraconades. M. Chopin, vous pouvez le jouer autrefois, s'il vous plait… Bien sûr, Mesdames…

F.Ch.

(1) En cursiva, frases reconegudes per aquest editor que han estat transcrites per F. Chopin directament del seu propi epistolari.

dimarts, 1 de novembre de 2011

El dia que no voldria ser jo


Ja em queda poc. Ho sé. Ho sento. A les acaballes, Ludwig, has arribat a les acaballes... I com que no podré sentir les meues pròpies exèquies, sord com n'estic, que no importa la mort si la oïda funciona, doncs he decidit compondre el que m'agradaria gaudir només un poc abans d'entrar al paradís o a l'infern. Sant Pere o Belzebú. Tant s'hi val. Oir amb l'oïda interna és un sofriment comparable a les aspiracions sensuals de l'ànima enamorada. Mai l'ànima no besarà els llavis sinó de la mort. O ben bé al deler d'eternitat de la carn enllaçada amb la carn estimada. Mai el bes no evitarà la saliva del desig.

Però mentre l'escric, lliscant la ploma sobre el paper i els sons, l'escolte perfectament. Aquestes veus que s'entrecreuen, que s'enllacen, que respiren allà on la resta semblen prendre's un respir ofegades com són per les paraules. Aquesta música que mira de rebutjar els grans moments, els cerimonials, els homes que creuen d'importància fer dels altres una mena de titelles de les seues pensades errònies, de les seues decisions preses amb la por d'un raonament d'abast ridícul i mesquí. D'aquests homes que algú els hi va dir, quan eren petits, que guiarien la resta de l'aventura humana. Aquesta dolçor punyent dita música és l'única cosa que m'interessa.

Conversa premeditada i, tanmateix, profunda. Quatre veus que es coneixen tot i no haver-s'hi sentit encara les seues paraules agermanades. Primer ho diu una, però fins que no ho han dit totes quatre res no té sentit. De fet, la solitud de la primera veu es converteix en amable fraternitat a la quarta entrada. Una mena de Pau als homes de bona voluntat, o així ho espere. Veus independents que caminen acoblades per les passes isòcrones dels dols compartits -com els cors del meu estimat Haendel- de l'orfe destí que uns pares adoptats i capritxosos, els déus creats, ens ofereixen com la més gran de les ofrenes, la vida que ningú mai no ha demanat viure. Conversa d'amic i comiat de germà. Parents de sons, de somnis, que no de sang.

I és que n'hi han coses tan íntimes que les paraules no hi arriben. Sentiments de fulla morta arrossegada pel vent. D'una llengua de llum incerta al vaivé de les branques que deixen anar les fulles mortes. Dels arbres solitaris del Prater que aixopluguen els enamorats en un racó quiet envoltat dels procel·losos mars dels odis brollant, i les sabates dels quals juguen amb les fulles trencades de la Tardor. I el fil conductor d'aquesta escena només pot dibuixar-ho la música. La línia continua que a través dels senyals deixats a terra per les petjades, se'n fa ressò del meu enterrament. Vet aquí les dues rodes de la carrossa que tots segueixen, i al davant les altres dues que segueixen als cavalls, la cua dels quals porta bossa pels excrements. Quatre línies a terra, més la línia imaginaria del meu fèretre al bell mig del camí, darrer pentagrama dels meus últims pensaments. Dia de difunts.

L.v.B.