Era la millor, la més bella melodia que mai no vaig crear. La
veu del meu jo més íntim. El meu jo impossible. Aquell que ha passat la
frontera entre els records i els ulls d'un abisme al que mai no deuria haver-me
abocat. I mai no la vaig escriure, és clar. Alguns la varen prendre al dictat,
però la seua complicada simplicitat els desorientava. Arribats a casa, i amb el
seu violí a les mans, no podien reconèixer, en aquelles poques notes preses amb
la urgència del moment, al fons de la sala on jo l'havia interpretat, el
que ells mateixos encara recordaven. Més d'un em va recriminar no ser-li fidel
a la mateixa melodia que jo havia creat, i que ho feia per maldat, per
rancúnia, per evitar que ells pogueren apressar-la amb la seua mediocre
imaginació. Sempre li vaig ser fidel, però, sempre, pose a déu per testimoni.
Només ens has deixat unes harmonies òrfenes, uns acords desolats, un paisatge
sense figures, un desassossec infinit. Quin dret tens tu a privar-nos de tu
mateix? I això, tant pel que m'ho va dir, com pel que suposava, em va fer mal,
ho reconec. No n'és cap supèrbia, us ho assegure. Tot té una explicació, unes
raons que en conèixer-les no sé si les podreu comprendre. Però que hi són.
No
deixa de sorprendre'm la melancolia com a refugi tendre de la pulsió amorosa,
la tardor com a flama incerta del desig, la difícil però possible coincidència
dels meus més íntims delers musicals i el que algunes persones volen sentir dir a les meues mans. Fins i tot ha arribat a espantar-me la transparència
de la meua ànima per a segons qui és qui mira al seu dintre. Potser la meua
música és una mena d'ambaixador que va presentant les meues credencials allà
per on passa, sense que jo m'assabente.
Així, aquestes melodies dites a persones
mai no vistes fan de mi un vell conegut de qui mai no he saludat. Potser la
meua vanitat se n'alegre, però a mi em resulta particularment trist. ¿No és tot
un gran engany? ¿Una descomunal estafa servida amb l'embolcall d'or de la
bellesa? ¿Compreneu ara les raons? Mai no escriuré aquesta melodia, aquella que
només podrà existir mentre jo visca, aquella que no podreu sentir sinó de les
meues mans. Almenys sabreu com sóc si és que arribeu a escoltar-la: un sacerdot
pèl-roig que fa música amb les paraules mai no dites i que vosaltres podreu
imaginar lliurement sempre que tingueu el desig de saludar-lo des de qualsevol
lloc, des de qualsevol temps, quan l'estiu plega la flama i només una melodia
incerta assenyala el camí cap a l'hivern.
A.V.
(1) A la meua edició, aquest tercet
correspon al sonet 246, aquell que comença: "L'aura, che 'l verde lauro e l'aureo crine"
Plou a
Viena. Plou amb la bel·ligerància ordenada d'una partida d'escacs. Una
estratègia que a poc a poc va tancant el seu setge als voltants de l'única
finestra a través de la qual el so de la pluja em bressola i la llum grisa de
cançó tan original inunda els meus records més plaents: el bes de la mare a la
nit, el bes del meu amic dels petits cantors, i el bes del pare llegint-me
aquells poemes dels Càntics. Tots hem conegut aquella felicitat que no duu
paraules. O que almenys no sap de desconfiances. Tots vàrem decidir, sense
saber-ho, quin joiós sentiment salvaríem de l'oblit. I quin lluitàrem infructuosament per recobrar. Aquell del que no ens adonàrem. Aquell que avui ens sembla la
matèria del que són fets els somnis.
Al Prater, el vaig veure per primera
volta al Prater. Era el mes d'Octubre, el vint d'Octubre d'un any qualsevol de
la infantesa. Jo havia fet tot el possible per coincidir amb l'habitual passeig
del meu amic K. i els seus pares. Però la inclemència de la Tardor va
transformar la meua espera en una incongruència, en una cita ignorada. Ningú,
llevat de mi, era als camins melancòlics on els versos dels meus poetes
preferits havien donat les seues primeres passes. El vent, venjatiu amb el meu
atreviment, sacsejava la fullaraca com si fos una recriminació. I jo esperava.
El plugim de neu insistia en confirmar les absències. Però jo esperava, era un
reincident del pitjor delit, la pena d'amor.
Ell venia pel camí cap el banc
on jo era assegut i tremolant. Cosa de nens, però el primer que em vaig
preguntar va ser què podia buscar un home gran, i per tant, assenyat, a la
solitud plujosa i freda del Prater. Potser era boig d'amor, com jo. Me n'havien
parlat d'ell, i el vaig identificar. La seua presència, però, em va produir
l'estranyesa dels rostres de marbre, aquells als quals les gotes peresoses de
la neu no els hi afecta gaire. Què fas ací, em va preguntar. I sense donar-me
temps a respondre, va afegir: no digues res, estic sord i no tinc ganes
d'intentar entendre el que ja sé que diràs. Au!, dóna'm la mà. Vine en mi.
Farem la resta del passeig plegats. Qui siga que esperes no vindrà, i ho saps.
Has de començar a acceptar que el que tu li demanes a la vida és ben lluny del
que busca la resta dels homes. Te'n refies, oi? I assenyalant-li la lluna
incipient rere els lleus núvols de la vesprada li vaig besar la seua mà desprès
de fer-li el característic gest amb les meues mans de petit pianista. Ell va
comprendre. T'agrada la meua sonata? Ets músic? Ja deia jo…
Plou a Viena. Sóc
al llit. Damunt la tauleta són els medicaments que amb poca fortuna intenten
que la meua mort siga menys dolorosa. I enyore la teua mà d'amic, de solitud
compartida. Pel Prater, camí de casa, semblaven la torre i l'alfil d'un escacs
de neu i lluna, d'absències i retrobaments. D'Octubre i tendresa. Quanta raó tenies.
Baixava pel
carrer costaner del riu. Sempre que sóc prop del riu em ve a la ment Heràclit.
Qui millor que ell va definir la música. Mai no et bressolaran els mateixos
sons. M'estime molt aquesta idea de la música com les aigües de riu. El
contrari seria com negar-me a mi mateix. Així, una volta s'han produït, els
sons es perden en l'aire sagnant i en davallada del passat. Ha fugit el so, ha
lliscat l'aigua i jo mai no seré el mateix. Fins i tot si els poguéssim atrapar
i repetir tantes vegades com desitjàrem, la nostra oïda canvia en la percepció
dels sons com el més sensible paladar ho fa amb les menges més exquisides o
desitjades. No sempre el vi d'Alsàcia o el vi de glaç, que tant m'agraden, em
saben amb el plaer que constantment els recorde. No sempre el cafè o el tabac,
que tant em dominen, els gaudisc amb un mínim de consciència del seu sabor
fugisser. Sí, baixava pel costat del riu i vaig recordar aquell passatge de
l'Eclesiastès: "El que va ser, això serà; el que es va fer, això es farà. Res
de nou hi ha sota el sol", i no sabia què pensar-hi.
¿I jo, no faig
sempre el mateix, tot i la impressió d'obra nova? Vanitas
vanitatis. Melodies que s'assemblen en el seu prec diari. Veus que
s'enllacen per camins que s'entrecreuen i s'allunyen d'aquell bes que ha de
semblar fortuït; pactat, però, amb la ciència del matrimonier contrapunt. No sé
qual és la raó. Hi ha dies en que l'acordament dels sons el sent com
impossible. Tot em sembla desafinat, fora de temps, indecís, destemprat. I sé
que no és tan lluny del que a l'endemà pot resumir el mot bellesa. Què és el
que passa, doncs? Li ho vaig comentar al meu estimat amic Franz, el luthier. Em
va parlar del grau d'humitat, la temperatura, la fusta, fins i tot la qualitat
de la crinera dels cavalls… coses que jo ja havia contemplat, però li vaig dir
que no era ben bé aquest tipus de variacions, que era alguna cosa més propera a
la pell de la música i que influïa poderosament el seu propi sentit. És el
paladar de la oïda, que canvia, m'entén?, li vaig confessar... Va quedar
confós. Si el que acabe de sentir no ho hagués dit un dels millors músics que
mai no he conegut, diria que és una bajanada, mestre Bach -va contestar.
Però
ho he experimentat, i no de forma aïllada, no només una vegada. I amb
instruments tan estables d'afinació i timbre com l'orgue. Potser m'estic
tornant boig, he arribat a pensar. Alguna cosa no acaba de funcionar
correctament al meu cap o a la meua oïda. Déu meu aquesta dessabor pot arribar
a ser més punyent que la sordesa. No em digues que és un càstig merescut. ¿Sóc
massa gran? ¿Tan atapeïda és la meua memòria que res del que escolto duu la
mínima dosi de record d'innocència? ¿Mai més no trobaré el so adient de la
música? Em produeix un infinit desassossec no trobar la precisa instrumentació
del meu Art de la Fuga. Tant de bo la
veu humana no necessités els cantants. I perdona'm pel que acabe de dir.
Hi ha dies
que la bellesa del món desfà el temps de les coses. I sembla que ningú no ha
posat l'esguard al seu sobre, que cap ésser humà existeix. Potser sents la
inquietud de l'arbre, la vergonyosa mirada de la rosa, la impostura de
l'horitzó, la súplica de l'herba. L'aigua de mar arribant-te als peus amb la
promesa del llençol amb que la mare cobria la solitud de la nit sobre els teus
somnis. El suau vent de capvespre besant-te sense conèixer què són els llavis.
La llum del dematí a la teua pell sense haver après el verb que transforma els
dits en amor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta paraula ignota, trenca la
vanitat del que se sap mortal. Tímidament perceps la bondat del silenci, la discreció de l'ocell que no sap els
esponerosos sons que la seua solitud li demana. Dies, en que la muntanya és
presa de la més profunda melancolia. I els rius estan convençuts de la
inutilitat manifesta de la seua davallada. Dies, en que sortir al món implica
una allau de salutacions, una continua i humil demanda de disculpes per haver
gosat trepitjar allò que ningú no sap per què surt de matinada.
Hi ha dies
que la bellesa del món esmicola l'espai de les coses. I sembla que ningú no ha
posat la paraula al seu sobre, que cap idea existeix. Potser sents la súplica
de l'arbre, la impostura de la rosa, la vergonyosa mirada sobre l'horitzó, la
inquietud de l'herba. Les ones del mar com un endemà de naufragi. El vent com
una seguretat de mort. El dematí groc com el temps perdut que mai no
recobraràs. La veritat de les coses que no podem sinó recordar amb la feblesa
del seu olor. Hi ha dies que la bellesa, aquesta vella desconeguda, et fa
creure el que no és. I el món, que mai no ha creat la seua quietud sense
futur, et dóna la benvinguda.
La llum del
matí s'esmicola pel cristall opac de la finestra. En arribar al vidre de
l'espill ix llençada cap el racó de l'estança on ella seu. Em dóna la sensació
que sóc capaç de tocar els meus sentiments, que d'alguna forma ells han trobat
a l'atmosfera tancada de la cambra l'oportunitat de prendre cos. I que ella
també ho sap. I tinc por. El polsim que hi és per tot arreu sembla un delator
dels meus goigs més íntims. Mai no hagués pensat que aquesta volàtil matèria en
suspensió pogués ser una finestra oberta al meu cor, i que ell, a poc a poc, li
pogués dir, de sota veu, tot el que l'amor mai no deu descobrir. Perquè certes
generositats mai no seran compartides.
De cua d'ull vigile el seu somriure
dolç, lleu, pendent com sóc del més mínim moviment que l'intensifique, i que jo
prendria com a prova fefaent de la consciència que ella comença a tindre
d'aquesta llum delatora. De fet, faig custòdia de la seua quietud com a
confirmació de posseir-ne encara la clau dels secrets no revelats. Aquesta
aparent fredor seua, molt lluny d'incomodar-me, m'apaivaga. M'agraden els seus
ulls absorts, que fins i tot ignoren la proximitat del feix lluminós que li
arriba al seu pòmul dret. Potser ha decantat una mica el seu rostre fugint la
calidesa del sol reflectit. Jo diria, però, que els seus cabells segueixen
semblant els d'una deessa ofesa, malgrat la seua indiferència, i que no s'han
mogut gens. Mire dissimuladament les seues mans. Descansen amb la placidesa
dels morts. Com si fos adormida i l'aroma dels seus somnis s'escampés
barrejant-se als meus sentiments de llum.
Tanque els ulls. Una imatge
s'imposa a l'inrevés de les parpelles. Una imatge que no sé com interpretar i
que m'obliga, però, a obrir-los en la desconfiança de que ella haja pogut
endevinar-la. És quieta, però. Fins i tot més tranquil·la que fa una breu estona.
Torne a tancar-los. La imatge profunda es repeteix amb més força que la primera
vegada. Som al jardí de les estàtues. Ella vesteix aquell vestit blanc que tant
m'agrada. Gairebé no puc distingir la seda del cosset de la seua pell de
marbre. Comparteixen una fredor que ara m'inquieta, i que puc constatar al
besar-li la mà d'afinada pell. Tinc por. Res del món, me n'adone, em resultaria
ara més cruel que obrir els ulls, perquè al racó de l'estança ella continuarà
distreta de segur per la llum del meu amor sobre la quietud dels seus llavis de
pedra.
Anava cap a
Rouen. No m'agraden els viatges, em deprimeixen força. Mai no acabe de deixar
el meu lloc d'origen. Odio l'estranyament. I de tornada sempre tinc el
sentiment de ser-hi un nouvingut a casa meua, els habituals habitants de la
qual són certament ofesos per la meua absència: el piano, les partitures, el
llibres, la compota de cireres i el conyac. Només entenc el viatge com anada,
un desplaçament sense retorn. Un canvi. Un episodi. El full que mai no tornaré
a llegir. Mala cosa per a un músic, ho reconec, i més si està tan enamorat de
París que el seu esperit nòmada només queda com a recurs literari. Però no
podia rebutjar aquella oferta. Aquella substanciosa oferta que una dama de
Rouen m'havia fet per sentir la meua música interpretada per mi mateix. Vaig
eixir de l'Estació del Nord i res no em feia sospitar el que em trobaria. Nina. Acabaven de deixar Cergy, i la melangia
dolça dels trens m'envaïa. Distreia els meus ulls en la monotonia del paisatge.
L'obsessiu ritme del tren allunyava els matisos de la natura, i el capvespre
començava a reflectir el meu rostre a la finestra. Era com ser a l'altra banda
de l'espill. I un Claude Debussy cada vegada més consistent observava des d'un
racó de la tarda com s'acostava la noia demanant-me permís per entrar al
compartiment i seure, tot i que no feia cap falta que m'ho preguntés. Duia un vestit
impropi. ¿A qui se li acut posar en perill aquelles aprimorades sedes per les
andanes fumoses i sutjoses dels baixadors? I una mussolina massa misteriosa
pels temps que corren cobria el seu rostre. I se la va llevar. Tenia la posa
insegura de les belleses obvies. El deler de confirmar per enèsima vegada el
seu atractiu. Una mena d'avarícia per acumular mirades furtives i embadalides.
I el Debussy d'horabaixa s'emocionà tant o més que el del tren al constatar que
la demoiselle élue tenia els ulls
vidriosos de les dones perdudes, aquelles que entre galanteigs començaren a
acceptar un dia sí i l'altre també que mai no dormiran a les nits. Aquelles de
les quals, també un dia qualsevol, el seu amant començà a recordar els vells
temps en que hagués pogut predir tot allò que ella faria. Em vaig presentar.
Ella va dir el seu nom, i un somriure va aflorar al meu semblant. No
s'equivoque, monsieur Debussy,
l'avarícia, en totes les seues variants, diners o somnis, no és sinó el deler
d'eternitat. I va començar a nevar a l'altra banda de l'espill.
Neus. Anava cap a París. El recital m'havia
deixat el sentiment de buidor habitual. Aconseguir determinades coses té molt a
veure amb un abandonament definitiu. A la mort. I els que ho han viscut ni se
n'adonen de tu. Agafes els diners. Dones uns efusius agraïments i toques el dos
el més aviat possible. Fa mal el silenci. Fa mal la lloança. Fa mal el condol.
Fa mal la continuïtat de la vida. No tinc prou amb que m'estimeu. Mai no tindré
prou, perquè els sons són uns maleïts flocs de neu que es desfan a les mans.
Érem al costat de l'Estany dels dos Amants quan aquella dona entrà al
compartiment. El seu vestit de rigorós negre senyalava el seu dol. Li vaig fer
una petita salutació a la que ella no va contestar. De cua d'ull vaig percebre
[uns ulls terrosos que semblaven negres per causa de les seus pestanyes. Un
esguard que arribava francament a les persones, com un atreviment càndid] (1)
Els sorolls del tren, que només feia un instant m'acompanyaven, intensificaven
i emmarcaven ara el silenci sobre el qual s'alçava el xiulet com un
dit acusador. Per què em sentia culpable, mai no ho podré dir. Potser els meus
inquilins parisencs serien tan cruels o més que aquella dona jove de perfil
antic. La tensió creixent m'impedia dirigir francament sobre ella els meus
ulls. Podria sentir-se ben ofesa si gosava fer-ho. El que no acabava de
comprendre és d'on sortia aquesta autoritat atàvica amb la que imposava la seua
presència: de la seua posa gèlida o del negre vestit de dol. O de totes dues
coses alhora. Al capdavall, i mirant de dominar l'ansietat del meu propi reflex
al cristall de la finestra, em vaig presentar. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'eternitat del ball és a la
seua ingravidesa. I va començar París a l'altra banda del mirall.
C.D.
(1)
Aquest passatge senyalat entre claus el pren Debussy de la descripció de
l'esguard d'Emma Rouault que Flaubert fa a la seua famosíssima novel·la. A la
meua edició és a la pàgina 64.
N'hi ha de
dies que fugen d'u mateix amb el deler d'un full blanc que no vol ser calcigat.
Te n'adones que la pell de paper de jorn és d'una bellesa més subtil que tot el
que hi pugues posar, perquè conté la superfície esperançada dels bons desitjos.
Paraules, paraules que van i venen. Mots que proven el seu primer bes. Que
s'estimen ara sí i desprès no. Que acabaran enllaçats, però, víctimes propícies
d'un amor desfermat, d'una passió maleïda que és per sobre de les seues
diferències de classe. Orografia i bes. Rugositat i òscul. Pell i epiteli.
Saliva i mucosa. No paga la pena tocar el pètal de la rosa. No paga la pena
tocar el paper del dia que no és teu. Fes l'esforç d'imaginar la suavitat
extrema i aspra de la trama d'un somni. Doncs encara tindràs davant teu un
desert de sorra vellutada. Pensa, ara, la primíssima pel·lícula de llum que hi
deixa l'aquarel·la, i la ferida de sobtada cicatriu que és l'escriptura. Doncs
encara tindràs davant teu un malson d'esquinçades. Al capdavall, quina cosa és
aquesta que malmet l'arbre a esquinçalls per dibuixar-lo, que l'esmicola per
poder cantar-lo. N'hi han dies que mai no els viuràs tot i que veus i sents els
seus fulls immaculats i fugissers. Fulls fets foc abans de nàixer. Abocar-se a
l'abisme té l'endemà d'una passió cremada, d'un full que fuig del seu bosc
calcinat, i la cendra del qual s'enganxa per sempre a l'ànima, que, a poc a
poc, transfigurarà, a la nit, la blancúria ambigua del paper pel cendrós verí
dels desenganys.
20 de gener,
Praga. Any del senyor de 1787. Necessite aclarir-me a mi mateix, o almenys
intentar-ho, el que va passar ahir a la nit, dia 19, desprès del concert on
s'estrenava la meua darrera Simfonia. Si estigués a Viena no dubtaria en
contar-li-ho als meus amics, fins i tot a Constance, però en la seua absència,
i en aquesta solitud de ciutat, no em queda sinó el recurs de l'escriptura.
El concert va ser un èxit. En acabar, el príncep K. va invitar-nos al seu
palau. Hi havia un munt de gent. Noies bellíssimes, bones menges, bons vins,
ball… I jo sé com fer de divertida qualsevol
reunió social. Tinc certa experiència, és clar… des dels quatre anys. A
vegades pense si no n'he fet altra cosa de profit a la meua vida sinó distreure
els ociosos. Què som els suposats artistes sinó titellaires? Bé, deixem-ho
córrer.
Al capdavall, totes les festes són el mateix: el desencís de la
felicitat forçada. Els excessos que produeix la mentida. I estava força cansat.
Mig adormit a un cantó de la sala, sentia, de lluny, l'intent de contradansa
que una noia amb el pit breu i descobert, i massa jove per a festes tan
llibertines, assajava al teclat. El príncep va acabar de desvetllar-me. ¿Dorm,
Herr Mozart?... I ara! No, només ho intentava, però la feixuguesa musical és
més forta que la meua son… Ah, és clar, però la seua pell de vellut ho disculpa
tot, oi?... I tant, ja m'agradaria que fos la meua última mirada sobre aquest
món… ¿L'importaria acompanyar-me, vull ensenyar-li una cosa?... Estic a la seua
disposició, li vaig dir, tot i que em temia el pitjor. N'he vist de tantes. Que
si què li sembla aquest minuet a la manera antica.
Que si creu vostè que les meues cançons tenen
charme. Per no parlar de tots els nens que odien la música i dels quals
n'he tingut que suportar la seua mediocritat. Pobres ells, i pobre jo. Maleïts
siguen els seus pares.
Varen deixar el palau, la qual cosa em va estranyar de
debò. On anem?... No s'inquiete, mestre, li ho sabré compensar. Per si de cas
desconfia… I em va regalar un anell amb una pedra del cel que em va recordar a
la meua benvolguda Marie Antoinette, i tots els excessos de Versalles… Molt
agraït, príncep, però mai no desconfiaria de sa excel·lència. No ho puc
acceptar, és massa esplèndid pel que encara no he fet… Però farà. És de vostè.
No m'ho pot rebutjar. Uns tenim els diners, el poder; d'altres, mestre Mozart,
el talent. Ningú dels dos s'ho ha guanyat amb el seu esforç. Sempre serem deutors.
Hem nascut així. Mai no li pagarem prou per la seua música. Mai no s'acabaran
els privilegis del poder. Estem en paus. El que avui li demane és un favor,
deixe'm ser generós… No es parle més, senyor… El vaig col·locar al meu polze
dret, de gros com era, però començava a sentir-me força inquiet, i el
desassossec em dominava. A més, els carrers de Praga són una mena de laberint
de pedra humida, la sortida del qual només pot estar als seus famosos i
desconeguts subterranis, comunicats, diuen, amb el castell que domina la
ciutat.
Arribàrem a una vil·la com si fos a les afores, però que jo diria era
al centre de la població. Coses de Praga. Semblava un casalot dessolat, nevava,
tot i el cel sense núvols, i l'edifici era prou modest si pensem en qui m'hi
portava. Una petita parcel·la, al bell mig de la qual s'elevava un palauet que
retallava la seua silueta al clar de lluna. Només un feble llum a l'entrada
denunciava la presència del servei. Però va ser el mateix príncep qui amb les
claus a la mà va obrir la porta d'entrada i la del saló principal. Ja dins, va
descórrer les cortines de dues grans finestrals. La llum cendrosa de la lluna
va envair l'estança. Un piano va reflectir a mitges la llengua de llet i la
nit. A poc a poc, el mateix príncep va encendre les espelmes que envoltaven la
sala. I, a poc a poc, vaig reconèixer, un per un, alguns dels objectes que
l'habitaven.
El meu primer piano. Els autògrafs de les meues composicions. En
llegir alguns, em vaig espantar. No comprenia res. Un maniquí amb la roba que
vaig vestir a la meua presentació a la cort de Versalles. El violí del pare.
Els cabells que li vaig regalar a un amor oblidat. Les cartes d'amor que mai no
reconeixeria haver escrit davant de Constance. Fins i tot els meus primers tacs
de billar i la figura dissecada de la meua gosseta predilecta. Què hi feia tot
allò en mans del príncep? No sé què dir-li, vaig llaviejar. Deuria estar
agraït. Però no sé fins a quin punt aquesta admiració seua no té alguna cosa de
malal… Però ell, el príncep, em va interrompre. Deixe'm que li ensenye el
millor. Va descórrer una tercera cortina. Al seu darrere no hi havia un
finestral sinó una porta metàl·lica. Una planxa del gruix de tres dits, em va
dir el príncep, i un pany d'obertura amb mecanisme de combinació numèrica molt
sofisticat que ens donà pas a una cambra sense finestres, asfixiant, que em va
semblar un taüt descomunal, una mena de panteó.
¿Vol seure, Herr Mozart?
Aquesta serà la seua última residència. Farem creure que els seus no varen
tindre més opció que llançar el seu cadàver a la fosa comú. Què lluny de la
realitat, oi?. Heus ací el seu taüt. Ara hi he posat una figura de cera. D'ací
pocs anys, quan ens diga adéu mentre compon el seu propi Rèquiem,
l'embalsamarem, i podrà descansar amb totes les garanties de formar part, la
més important, no cal dir, d'aquest museu que he creat com a mostra de la meua
total admiració.
I vaig despertat del malson, esbufegant, acovardit i
cridant. El príncep K. se'm va aproximar. ¿Somniava, Herr Mozart?... Això
sembla, excel·lència… Voldria ensenyar-li una cosa… Deixem-ho per demà, si no
l'importa, estic molt cansat, potser, fins i tot, massa cansat… Faltaria més,
mestre Mozart, ja sap que sóc un admirador incondicional de vostè i no m'agradaria
atabalar-lo… No ho dubte… I va guardar a la butxaca dreta de la seua casaca
unes claus que duia a la mà, mentre jo admirava l'anell que el meu polze dret lluïa.
Només arribar a l'hotel, vaig començar a transcriure el primer temps d'un
quintet de corda en sol menor que havia llegit per primera vegada entre els meus
suposats autògrafs del casalot i que mai no recordava haver compost. Ni el
quintet ni aquesta relació dels fets acaben d'aclarir-me el que va passar.
Potser en arribar a Viena…
Era el dia
dels adéus. Acabava l'estiu. Acabaven les vacances. I acabava el passeig de les
noies en flor sota el meu atent esguard de la finestra. El poeta hagués dit que
l'enyor dolç, l'spleen, bastia el pont
apressat de la tardor. I jo deuria sentir-me pres, que no apressat, per
l'artística deessa melancolia. Però la realitat s'obstinava en contradir l'art
i els artistes. I aquesta primavera cromàtica, que sovint és el temps autumnal,
prenia cos al meu esperit amb la força delicada dels primers vents i tempestes,
de les primeres fulles caigudes, del setembre sempre malalt i sempre viu.
Estava neguitós. Els meus dits intentaven alguna melodia filla irredempta de monsieur Chopin, o ben bé feien cabrioles més
pròpies de les papallones que de les primmirades aspiracions del virtuós del
piano que, deien, me n'estava convertint. Ah!, monsieur
Chopin mai me'l trobe quan el busque. Me l'estime tant, però. Els seus versos són inimitables. Mai no es pot copiar,
tot i que ho intentem, la forma en que algú altre tradueix el món.
I, ben vist, com que avui estic de comiats, no se m'acut millor cosa que donar-li la
benvinguda a la boira que fa uns dies ens visita al dematí. I l'adéu, perquè
d'ací uns dies torne a Píter (1) i ja no hi seré davant d'aquests matins
enfarinats d'humitat i paisatges que retornen a poc a poc, al recer del sol,
d'allà on la boira se'ls havia endut.
Quina cançó oculta no hi ha al darrere
dels núvols que són a peu de terra, oi, Serguei? -em va dir aquell jueu, el
Gershovitz (2) que tenia al poble una petita tenda de queviures i tocava el
violí a les festes que acomiadaven -què si no- l'estiu. De segur -va continuar-
que només un rus pot fer-li melodies a la boira amb la suficient solvència
artística… Diuen -li vaig contestar- que Londres n'és la ciutat de les boires
eternes… Doncs li farem menció a la lletra, però la compondrà un rus, faltaria
més…
Bé, no sé quin acabarà sent el compositor d'aquesta cançó de la boira, o
d'un dia de boira. Potser, serà un rus que viatge a Londres o Nova York -lloc
que té encisat al Gershovit, per cert- o un anglès de visita a Rússia, vés a
saber. Només puc assegurar que el meu preludi d'avui, dia dels adéus, amb la
seua indecisió, amb la seua broma sonora no acaba d'escampar el meu desfici
boirós. Un dessabor fet a parts iguals per la tendresa trista dels adéus i les
papallones que sovintegen la boira fugint dels seus caçadors irredempts, de
tots els Nabokov d'aquest món. (3)
S.R.
(1) San Petersburg (2) Gershovitz és el
cognom original, abans de ser americanitzat, de Gershwin, famós compositor
nord-americà, descendent d'immigrants jueus d'origen rus. (3) La menció de la
família Nabokov és molt adient. Aristòcrates de
San Petersburg, els Nabokov varen tindre que fugir al 1917, ja
consolidada la revolució bolxevic. Potser el Rachmaninov va conèixer el pare
del famós escriptor; i, pel que sembla, també, com el seu genial fill,
aficionat de mena a l'entomologia. Vés a saber.
Tenia uns
llavis… ¿Com ho diria? Era l'equilibri màgic d'un arc lleument tibat, d'un tros
de marbre cisellat amb la bondat d'un somriure, d'un bes que acarona les pors
que mai no ens llevarem del damunt. No és que fos guapa, era bella. El tall
dels seus ulls seguia de ben a prop la curvatura d'or de la seua boca generosa.
Era rossa i amable, com un perfum extremadament suau del que mai ja no podríem
prescindir.
Venia a missa de vuit amb la seua cosina, una morena de cabells
carnosos i desigs que mai no deuríem tindre tan a prop d'un orgue. De fet,
tots els meus delers es resumien, al principi, en el discret desassossec que
l'observació d'aquell desbordament sensual en forma de dona em produïa. A poc a
poc, però, vaig començar a fixar-me en ella, en la noia rossa, de manera que en
pocs dies, la seua cosina venusiana havia passat a ser el teló de fons del meu
profund i soterrat amor. Jo, molt jove, tímid, gaudia el dolor dolç dels amors
amagats.
Un dia, Filippo, el sagristà, en acabar la comunió, em va dir que un
parell de senyoretes volien parlar en mi, eren elles. De vegades els déus
escolten els nostres més íntims pensaments. Com dir-ho?, semblava una novel·la
d'amor romàntic per episodis. Tot era tan previsible. La noia rossa, Teresa,
volia prendre lliçons de música, de piano. Tenia cert domini del solfeig i de l'instrument que va aprendre a l'internat, però com que mai no havia hagut piano a
casa seua... em va dir. Ara, tenia la possibilitat d'estudiar a casa de la
cosina, on, si jo n'estava d'acord, podríem recomençar les classes de música.
De vegades els déus escolten els nostres més estimats desigs i certa vulgaritat
d'esdeveniments s'imposa en la realitat.
El primer dia, en arribar-hi, ella
m'esperava. Li vaig demanar que toqués alguna cosa al piano. No es preocupe,
només vull saber el terreny que trepitgem. Deuria llevar-se els guants,
benvolguda senyoreta, no li sembla?... És que… Eren una mena de mitenes de
ganxet, prou sobris, però dels que jo li vaig fer veure la seua
incompatibilitat amb un teclat d'ivori. Les seues mans eren plenes de
penellons. Érem al començament de la primavera. El fred i humit hivern de Lucca
havia passat a l'oblit a qualsevol indret de la ciutat. Les seues mans, els
seus dits, però, encara el recordaven. Ho sento, Teresa... No es preocupe. Però
si a vostè li fa nosa, ho puc comprendre… No, i ara. Molt al contrari… Molt
amable, mestre Puccini, però no em dirà que li agraden?… Perdoni'm, Teresa,
només volia… Ja sé el que volia, no s'atabale.
El meu amor, no cal dir, es va
anar modelant amb les seues paraules dolces, intel·ligents, amb els pètals
d'una modèstia i uns silencis ben significatius i que alguna cosa em deien dels
seus més íntims sentiments. Li vaig escriure una carta d'amor, que havia pensat
posar-li dintre un pomell de violetes, la seua flor més estimada: Benvolguda Teresa, estic profundament enamorat de
vostè. Li demanaria que es casés en mi, però tem em rebutge. Qui sóc jo, sinó
un humil organista de segona. Seguiré estimant-la, però, per damunt de totes
les coses d'aquest món i cadascun dels minuts que puc passar amb vostè n'és com
estar a la glòria; no vull avorrir-la, però li faria invitació de que me'n
portés al lloc on vostè volgués i quan vostè volgués, em sembla, però, que mai
no tindrà temps per a mi. Li prego, si més no, em faça saber si n'estic
equivocat o quan és que puc… (1)
Com
que la Teresa era prou receptiva de la disciplina musical, el seu pare va cedir
a la seua intenció d'adquirir-ne piano propi, i van demanar el meu parer. Ens
ofereixen un de segon mà, un Clementi, però que ha estat molt ben conservat i
gairebé és nou, m'informà el seu pare. Anàrem a la hisenda dels Settembrini, el
seu pare i jo, on era el piano. La Teresa, pel que es veu, havia tingut un atac
de ciàtica. Li donen de fa anys, cosa de família, sap?. El Clementi s'ho valia
el que demanaven per ell. Tancaren el tracte, i quan ens dirigíem al carro que
ens havia dut fins allí, en Settembrini li demanà al pare de la Teresa pel
promès de la seua filla, i el poc que quedava ja pel casament. Mai no vaig
tornar a donar-li classes a la Teresa, ofès i dolgut com em sentia amb ella i
amb mi mateix vaig buscar les excuses més inversemblants per evitar tornar a
veure-la.
Passaren els anys. Era a París. L'estrena de La Bohème havia estat un gran èxit. I
passejant al costat del Sena em vaig trobar, cara a cara, amb la cosina del meu
amor adolescent, si és que l'amor no sempre és una adolescència. Estava
majestuosa. Anava amb el seu home. Ens vàrem saludar molt cordialment. I li
vaig preguntar per la Teresa mentre fèiem un cafè pels vells temps a una
terrassa propera. Va deixar-nos ben prompte, mestre Puccini. Tenia una salut
fràgil. Va trencar el seu compromís. I no volia sinó el seu piano i tocar la
música de les seues òperes que adorava. I a poc a poc anava consumint-se. Mai
no arribàrem a saber què és el que tenia. I ens va deixar. Qui sap el què
passava pel seu cap, mestre. Com una flor tallada que es pansís. Què li
sembla?... De vegades els déus escolten els nostres més íntims pensaments. Com
dir-ho?, sembla una novel·la d'amor romàntic per episodis, com la meua Bohème. Tot tan previsible. La noia rossa,
Teresa, volia prendre lliçons de música, de piano. I acabà convertint-se en una
de les meues heroïnes. El que jo no vaig tindre la valentia de fer, ella m'ho
retornà amb una fidelitat més enllà del que és la realitat física… No sé si
acabe d'entendre'l, mestre Puccini… No és preocupe, jo tampoc.
Quan vaig
tornar a Lucca vaig visitar la Teresa al cementeri. Vaig entrar a la
floristeria del carreró estret. Volia un pomell de crisantems. Per qui són,
Giacomo -em va preguntar la vella Concetta… Per una noia que vaig abandonar i
ara és… Però em va interrompre: mai no està tot perdut, hi ha que conservar la
fe, posarem unes violetes blaves; i tot i que ara ets un compositor d'òperes
famós, has de mostrar-te sempre modest en l'amor, violetes de sempre. I vaig
agafar el pomell que hauria somniat anys abans per a la meua carta. Els
crisantems haurien d'esperar millor ocasió. Ho vaig deixar sobre la seua tomba,
i al seu dintre la nota que mai no li vaig entregar. Havíem arribat, ¿com
dir-ho?, a un punt d'intimitat al qual la sensibleria o la vulgaritat
romàntiques de certes accions o esdeveniments troben la seua raó de ser.
G.P.
(1) Increïblement, aquesta curta epístola amorosa és copia quasi literal
d'una trobada al recull de cartes del pianista canadenc del S. XX, Glenn Gould,
que han estat editades per John P. Roberts i Ghyslaine Guertin. Tal
coincidència és totalment inexplicable, ja que no està documentada
l'oportunitat d'accés que el genial pianista haja pogut tindre als presents
Dietaris Apòcrifs.
