2/10/11

Ja vaig, Henriette...

Majestuosa, meravellosa, com si del darrer ball que voldríem fer abans de deixar aquest món es tractés. Així va creuar el carrer l'Henriette. Diria, fins i tot, que va ser la primera volta a la meua vida que comprenia el que significava caminar: un conjunt de moviments elevats des de la seua hipnòtica coordinació a la categoria de ritus, de celebració màgica. Era la quintaessencia del que significa caminar. Res a veure en la patètica cadència, en l'astorament tràgic d'una noia a la passarel·la. Podríem pensar que la terra se sotmetia als peus de l'Henriette, i que l'avançament es produïa només perquè ella deixava rodar el món cada volta que els alçava. Més que caminar amb el seu esforç, era l'Henriette la que permetia lliscar la terra sobre el seu eix. Un planeta que esdevenia satèl·lit sota els seus peus.

Al arribar davant el banc de l'entrada del xalet del doctor Grey, l'Henriette se'l va mirar com a un punt i final, una meta pactada. Amb la suavitat d'un floc de seda, girà sobre la verticalitat del seu cos i donà el sentit màxim al banc de pedra que instantàneament adquiria el valor sempre dubtós dels pedestals. Asseguda, i amb la mirada fixa a l'horitzó contradictori de la façana d'enfront, ens va fer comprendre que era allí per aclarir el que va succeir amb la noia del riu, per descansar la seua consciència: la confessió imposada pel protocol d'una comunió o d'un sacrifici.

Efectivament, el ciclista va abocar-se a la finestra. I el seu somriure va reconèixer aquella xica que ara feia exactament dos mesos i desset dies va asseure's al banc per primera vegada, i que posà el seu ofès esguard primer al jardí clos del xalet, i desprès, amb la desesperança dels fets consumats, als propis ulls del ciclista. Un bucle ominós que ha estat repetint-se amb la precisió dels rellotges suïssos tots els darrers dies, i que el ciclista va anotar a la seua ànima a l'espera que hom trobés les causes del crim. Demanant-li comptes a tot aquell que gosés sostenir la seua mirada transparent, clara i precisa com un espill.

Aquesta va ser la comanda que el seu xicot li va fer, la condició de l'amor. Has de suplantar una noia que ha encomanat el seu darrer somni. Una pobre xica que va llegir el conte equivocat, potser, el conte del qual vol ser la protagonista principal. I que gràcies a ell, pensa ser notícia un grapat de dies als periòdics. Només et demane això. Tu saps del que et parle. Em vares conèixer en un dels teus somnis d'encàrrec.

Però l'Henriette va anar lligant caps, i s'adonà que el darrer somni de la noia que suplantava als vespres, incloïa el seu propi assassinat. És clar que aquell conte era el conte equivocat. És clar que aquell somni era el seu darrer somni. I només el seu amor aturava la denúncia. Desprès, la gratuïta mort de l'home, la persecució de l'organització, la bogeria del germà… Tot va precipitar-se cap el no-res dels sacrificis. De l'absurda necessitat de passar comptes deixant el deure a zero.

I el ciclista, amb la còmplice presència dels que assistien a l'espectacle des de la botiga d'antiguitats, ha quedat impassible tot i comprendre que el banc de pedra acabaria mostrant la seua veritable condició, la d'altar dels sacrificis. Això espera la dona. Això espera l'Henriette mentre manté l'esguard sobre l'home abocat a la finestra, sabent que el seu final vindrà del magatzem d'art de la vorera d'enfront.

Gràcies al diari d'A.D. sé de l'amenaça del VSI. Potser deixe de banda aquesta història que sembla voler concloure. I potser que així em deixen tranquil. Però per les paraules de l'O'Nety sé que mai no em perdonaran, i tindré que anar amb molt de compte. Però el nombres em diuen que millor girar la cantonada i buscar altres dietaris perduts i menys angoixants. 10 apunts per cadascú d'ells, són 60. Més 4 intervencions pròpies. Total, 64. 6+4=10. 10-10=0. Potser hem passat comptes…

L.C.