dijous, 9 d’agost de 2012

La peau douce


Estimada Péronne, tinc la plena seguretat de que mai no llegiràs Le voir dit que ara escric. Si més no, mentre jo siga viu o el meu enteniment puga decidir el que vol fer i dir. Me n'adone del terrible error que vàrem cometre; que jo vaig cometre. Tu ets massa jove: encara no saps vestir la hipocresia amb les enganyoses blondes i sedes d'una fingida innocència per sobtada. No pots ser responsable d'una maldat que desconeixes. Tant de bo la vida mai no t'iniciï en certs enteniments.

¿Com és que se't va acudir declarar-me el teu amor? Trencares el protocol -saviesa de necis, ara ho sé- de les cortesies amoroses, tal i com vàrem ensenyar-me els mestres trobadors, i voltejares la realitat en un poema viu. Tot just el contrari del que fem els poetes. Vaig deixar que la seducció de gaudir el ritme de la teua mètrica s'apoderés de mi. Però a l'endemà vaig sentir la por del que actua contra la seua naturalesa. Perquè, dissortadament, jo vaig del poema a la vida, o veig la vida a partir del poema, i no a l'inrevés.

Mai no sabré com és que estimeu les dones. No cauré en l'error de conjeturar a partir del que els homes sentim i estimem. No. Podria pensar que et vares deixar enlluernar per la meua fama, els meus versos i les meues cançons. Però seria injust amb la maduresa que vares demostrar en entregar-te a mi. Què poca cosa sap un home d'una dona enamorada. Què poca cosa sap qualsevol ésser dels altres. El que sí puc assegurar és no haver-me adonat el moment de la meua vida que l'amor per la dona és desvinculà per sempre mai de l'amor per la bellesa. Vaig comprendre, així, que només la supèrbia pot esperar trobar-hi a la vellesa el que la joventut dóna amb displicent inconsciència.

Ara sé que dec demanar-te perdó. Perquè jo era totalment sabedor del que et prenia, i tu no crec t'adonares del que entregaves tan generosament. Mai no ens tornarem a veure, Péronne. Ric en amors, mendique l'amant. Aquesta és l'ociosa realitat del poeta. Si més no, del poeta ancià, vençut pel temps, i que com vaig llegir on no recorde: res no arrisca perquè les ruïnes són indestructibles.

No. Mai no deixaré que lliges aquesta confessió. Perquè no han passat un parell de mesos i el teu rostre s'ha esvaït en la penombra de l'oblit. Eres rossa o bruna, segons l'hora o el calendari. D'ulls clars d'àngel o negres de passió, segons el grau de tristesa que embarga la meua ànima. Recordar el teu cos em fa mal. Perquè l'única cosa que mai no podré oblidar serà la  pell dolça que vaig besar, la bellesa d'un record que sempre ha estat immerescut. L'amor és una cerimònia secreta de la que els seus oficiants, els vertaders amants, mai no acaben de conèixer la litúrgia, el protocol. I el que ara faig no és sinó l'única insensata manera que conec de no perdre't. Adéu.

G. de M.

2 comentaris:

Concha ha dit...

preciós,meravellós la musica perfecta.beset i enhorabona!!!

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. T'agrada Machaut? Un bes.