divendres, 24 d’agost de 2012

La dama del llac



Où sont ceux que ton coeur aime?
Je regarde le gazon
(Pensées des morts, Lamartine)

Benvolgut Lapsus,

no sé fins a quin punt ets conscient del que remous demanant-me raons d'un lloc que per mi significa una de les històries més colpidores i estranyes que mai no n'he viscut. Em preguntes si sé de quin llac es tracta. No només reconec l'indret, Lapsus, també puc parlar-te de la noia i la roca. Ans de continuar, però, dir-te que sé de la teua reconeguda inconsciència, és a dir: dius el primer que et ve al cap sense adonar-te que pots ferir els sentiments més íntims amb la teua proverbial falta de tacte i la no menys inveterada inclinació que tens pels paral·lelismes apòcrifs. No t'ho prengues com a una admonició, sé de la teua absoluta falta de maldat, però deuries pensar dues vegades el que escrius, com ho escrius i per qui ho escrius. Pren-t'ho com consell d'amic. Són un grapat els que et tenen ganes aquí. Tu mateix. Bé, només pels fets insòlits que vaig experimentar al llac pantanós proper a la teua ciutat, València, camí de Barcelona, i que tu et vares encarregar de fer públics, és que faig l'esforç de reviure el que ara t'escric.

Era l'agost de 1877.  A petició d'un vell amic, havia acceptat una petita gira de concerts a Suïssa amb el propòsit de recaptar fons per a un asil de vells músics. La meua vida havia patit un daltabaix espantós -feia gairebé vint anys, i encara era ben viu- per la sobtada mort dels meus fills Daniel i Blandina amb una diferència que no va arribar als tres anys. No és el moment de fer-ne relat amb els greus dubtes d'ordre espiritual i moral que em varen dur a professar certs vots religiosos, però almenys podràs fer-te una idea com de depressiu era el meu estat d'ànim llavors.

Per als concerts programats, vaig rescatar les peces dels Anys de peregrinatge dedicades a aquest país de llacs d'extenuant bellesa i rellotges de cucut. I amb la música, vells records de la infantesa dels meus fills que encara ferien l'ànima. Sembla que no tot era perdut al meu dintre. Amb Al llac de Wallenstadt vaig somriure de nou amb l'estupor que les ones de la riba varen produir als ulls de Marie d'Agoult, llavors la meua amant, mare dels meus fills i amb la qual vaig fugir -ella era casada- cap a Ginebra on vaig ser professor del Conservatori. No és possible, Franz, si sembla el mar, deia entre espantada i divertida. Quin retrobament amb els meus fantasmes particulars. Va vindre'm al cap un dels desitjos mai no complits de la Marie, visitar el llac de Sils-Maria, del qual li feia gràcia la coincidència onomàstica. Per una determinada causa o per qualsevol altre motiu, el cas és que mai no varen fer la visita mentre hi vivíem. I vaig pensar que d'aquest agost de 1877 no passaria. Seria una mena d'homenatge a la Marie que ens havia deixat el cinc març del darrere any, el 1876.

Tenia raó la comtessa, la mare dels meus fills, un llac amb nom de dona, i més si és diu Maria, ha de ser excepcional. I ho era, i tant. Ja t'he dit que de vegades tanta bellesa aclapara, et deixa anorreat. Potser el meu esperit era de temps procliu a l'embadaliment, ves a saber, però allí estava jo, assegut a les pedres, i completament absort per la immensitat d'un espill que posava el cel a tocar dels dits. I un vell poema em va vindre a buscar:

O lac! l'année a peine a fini sa carrière,
Et près des flots chéris qu'ell devait revoir,
Regarde! je viens seul m'asseoir sur cette pierre
Où tu la vis s'asseoir. (1)

Potser hagués quedat transmutat en una roca més, si uns petits sorolls no hagueren distret aquesta momentània perduda de la consciència física. Una noia lluitava per enfilar-se al damunt d'una roca amb un llibre en la mà. Senyoreta, senyoreta, vaja en compte, no llisque vostè, mire que les aigües dels llacs són traïdores. ¿Em sent, senyoreta? ¿Li ajude a baixar?... Tranquil, monsieur Liszt, no patisca, sé el que em faig… ¿Em coneix, senyoreta?... I, obrint el seu llibre, va llegir-me els següents versos, que sempre recordaré:

Podria dir-te Francesco,
Francis, Francesc,
potser Francisco, François,
i no sabries recordar
el meu rostre, el meu nom,
el dia que vares marxar.

O molt distreta dir-te Franz,
i seriosos dubtes tindries
per poder-me precisar
les dones i els dies
que a dojo vares solcar.

Segur, però, que si et dic
alguna cosa com Ferencz,
el teu pit, arronsat de nit,
pregarà: mare on ets.

Però si t'anomeno pare,
sabràs no només qui sóc,
sinó el que he vingut a…

L'esguard se'm va fer fosc, i sembla vaig perdre la noció de la realitat. Em varen retornar al món dels vius les campanades de l'església de Sils. La xica no hi era, és clar. El llibre, sí. Un llibre de poemes amb les fulles buides. Aquella mateixa nit vaig compondre el nocturn per les campanes que ressonaven al meu cap amb el dolor d'un temps recobrat ple de buidor. Tal i com li vaig confessar a Lina Ramann, anys desprès: "duc una profunda tristesa al meu cor que de tant en tant esclata en sons". Atentament,

F.L.

(1) Aquesta estrofa pertany a un poema de Lamartine intitulat Le Lac.

10 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Quantes referències conegudes! I ben recreades! Preciós. I trist. Gràcies per l'enllaç al bloc. És que potser quan vas escriure el comentari ja havies decidit d'escriure aquest post? Ets ràpid!

Lapsus calami ha dit...

La idea em va vindre llegint el teu Viatge a Suïssa. Mai no he estat a Suïssa sinó gràcies als Anys de peregrinatge del Liszt. I una cosa em portà a l'altra. D'això, que al comentari avancés el llac de Wallenstadt, que és el títol d'una d'aquestes peces, sense saber com aniria la cosa. La resta, coneixent un poc la vida de Liszt, com és el meu deure, i ja que estem de vacances, doncs amb escoltar la seua música només tinc que fer de taquígraf, perquè sovint parlen massa de pressa els músics.

ohma ha dit...

Una música preciosa.
Fins demá

Lapsus calami ha dit...

Pensem el mateix, ohma. Fins demà.

Concha ha dit...

preciós ,el post i la musica...!!!
enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. És un Liszt menys conegut, però encisador. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

L'interfecte va rebre en paga que Còsima s'aparellés amb un cap de pardals protegit per un rei melòman de romàntica i fatal bogeria, encarnat al cinema per un Helmut inoblidable.
La mort d'aquest príncep la vaig traslladar a la meva novel·la "Cerimònia privada" (Columna)

Lapsus calami ha dit...

Olga, sempre vas tres passes per davant. No m'ha sorprès que ja hagueres escrit sobre el Ludwig. Miraré de trobar-lo. Saps que m'interessa. Pobre Liszt, no?. Se li moren dos fills i la Còsima fa el que fa. Per cert, al film d'en Visconti no n'ix molt ben parada. ¿Coses del Luchino?, ves a saber. Una abraçada.

Olga Xirinacs ha dit...

Que felices són les complicitats, Lapsus...
No vull que et pensis el que no és: el meu model, traslladat al castell de Tamarit, és la tràgica mort del germà Hannover, cunyat de la Carolina. Em va colpir saber que la seva jove muller, Isabella, se suïcidés deixant una filla de 18 mesos. En trobar-la morta, l'Hannover, després d'haver avisat el germà gran i cap de la casa, va al pavelló de caça, vora el llac i es pega un tret, igual que Ludwig. El motiu era, en el meu cas, saber per què se suïcida una persona com ella. Àlex Susanna diu que és una de les meves millors novel·les.
Gràcies per l'interès, Lapsus.

Lapsus calami ha dit...

I tant que són felices les complicitats. Aclarit queda, Olga. Una abraçada.