diumenge, 19 d’agost de 2012

In memoriam


Pero el dos no ha sido nunca un número
porque es una angustia y su sombra,
porque es la guitarra donde el amor se desespera,
porque es la demostración de otro infinito que no es suyo
(F.G. Lorca, Pequeño poeta infinito, Nova York)

Tots dos sabem, amic meu,
de l'angúnia i les ombres
del dos que no és nombre,
del dos que és més de dos.

Del nostre dos mai ben vist
i de vana esperança.
I també de la guitarra,
on l'amor desespera de saber
que només és guitarra.

¿Sents? ¿T'arriben els sons acordats,
profanats de violí i desesperança?
És per tu aquesta música
que tem oblidar-te,
aquesta guitarra d'ivori
que duu sortilegi de benvinguda
a la memòria dels homes,
de comiat als besos dels amants.

Potser arribe el dia que el dos
només senta com a seu
l'infinit i la llum.
I que hom deixe de preocupar-s'hi
pels llavis que no els pertoquen,
pel que s'amaga al darrere
del bes d'un dos.

F.P.


Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)

8 comentaris:

i*- La que canta con Lobos ha dit...

Precioso homenaje Poulenc y Lorca ¿qué más se puede pedir? Te dejo esta frase de Lorca que me a encantado para el día de hoy: "Como no me he preocupado de nacer, no me preocupo de morir." Federico García Lorca

Lapsus calami ha dit...

Gracias, Siria. Es curiosa la frase, y un buen resumen de cómo entendía la vida el poeta. Un beso.

Concha ha dit...

preciós poema ...i també la musica...enhorabona i beset meravellos record per a García-Lorca

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. Poulenc li va dedicar la sonata de violí i piano que va composar anys desprès de l'assassinat de Lorca.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Manllevo aquesta estrofa de Goethe:
"Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?"

Lapsus calami ha dit...

Magnífic epíleg, Mariàngela, als versos de l'apòcrif Poulenc. Amb el teu permís els hi afegisc, amb el manuscrit original i les dues fulles de ginkgo enganxades pel mateix Goethe que he trobat a la xarxa. Gràcies.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Permís concedit, of course! Un plaer. Jo també vaig utilitzar la fotografia que hi has posat en l'Itinerari literari autoguiat de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, que pots veure en aquest enllaç, al costat de la traducció que vaig fer del poema de Goethe. http://www.udg.edu/LinkClick.aspx?fileticket=G2hRKJvIJus%3d&tabid=7087&language=ca-ES

Lapsus calami ha dit...

Un itinerari ben profitós, sens dubte. Llàstima que les fotos, al format pdf, queden tan pixelades que gairebé no vegem ni les persones ni els arbres. Quin luxe tindre aquests arbres tan a prop del lloc de treball. Un edifici i un claustre, que deuen ser ben bonics. Gràcies per l'enllaç.