dimarts, 28 d’agost de 2012

Charme


Havia arribat a París amb vanes esperances. Ara me n'adone. Tot era insistir-li al mestre Ravel: vull aprendre el que no sé. Entre vostès em sento com un músic passat de moda. Un romàntic esquifit. Un que no sap sinó fer-ne boniques melodies. ¿I li sembla poc, monsieur Gershwin?. No sabia com interpretar les seues paraules. ¿No n'era poc fer-ne una bonica melodia; o no era poc per mi, que potser aspirava a massa coses, i ja en tenia prou amb estar on estava gràcies a les maleïdes cançonetes? Però no m'atrevia a preguntar-li-ho directament. Temia que la seua resposta confirmés les meues pitjors previsions.

Li duia els meus treballs d'orquestració. Què vol que li diga?, era la seua única resposta. Com devia de prendre-m'ho? ¿Volia dir-me que ja tenia prou domini de l'orquestra i una imaginació instrumental desperta, o més bé devia llegir entre línies: pa' qui és i com li diuen, ja li està bé. Però és el cas que el refinament al que el mestre Ravel havia arribat a les seues composicions orquestrals era indiscutible. Havia elevat el color musical, el timbre, a la categoria de protagonista principal. I jo volia saber com és que es feia.

Jo sóc així -va aclarir-me en Ravel- una mena de prestidigitador, faig jocs de màgia amb els sons, ho va dir Debussy, no sense una bona dosi de verí, és clar, però tenia tota la raó, sóc així, no ho puc evitar. Per què busca imitar-me?, em va confessar. És que per mi aquest charme és el més important de la música, -no vaig saber sinó dir-li. És que vostè ja n'és charmant, benvolgut George. Per què creu que sempre ens en recordarem de Schubert, pels seus inacabables rondós, pels seus previsibles imprevists, per les seues ocioses construccions formals? Ja li ho dic jo que no. Sempre el tindrem present per les seues melodies d'encís inapel·lable, insubornable, davant les quals no podem sinó agenollar-nos i donar-li gràcies als déus, tal i com Debussy deia hauríem de fer tots els matins del món amb Bach, sense verí. Ell, el Schubert, era així, i ho va comprendre, si més no, des que tenia catorze anys.

Al costat del Sena, camí del Ritz, anava rumiant-me tot el que m'havia dit monsieur Ravel. Al final de la visita, i amb un mig somriure, havia afegit: farem una petita prova, estimat George. Li done només tres notes: do-re-la. Poca cosa, ja ho sé. Amb aquestes tres notes, però, han començat desenes i desenes de melodies al repertori gregorià. ¿Seria capaç de fer-ne una que no ho semblés, una oració, vull dir? Faré el que puga mestre Ravel, li vaig contestar. A l'endemà li la vaig portar.


I de sobte els carrers de París eren amplies avingudes sota el capvespre d'un sol lluent d'acer com una poma d'esperança i no de perdició. I l'home jove del barret no podia caminar sinó moure's al ritme del ball d'una cançó d'amor que l'havia posseït, com si la vorera no fos l'ociosa forma de la solitud extrema sinó la catifa dels somnis perduts. I la noia de la faldilla d'escuma i els llavis dibuixats al lluminós donava voltes entre els arbres ensinistrats amb l'elegància natural dels besllums de Central Park, buscant l'oposat costat de la catifa dels silencis compartits amb qui mai no havia conegut. I va complir-se el sortilegi del nen. Del rerefons de la història tres notes, només tres notes, pètals d'una flor desconeguda, havien estat el començament de tantes i tantes pregàries que a hores d'ara els déus havien decidit per fi regalar el seu fruit amagat per mirar de compensar l'esforç de viure dies i dies de desolacions i quimeres, hores i hores de malsons i éssers estimats que ens diuen adéu sense saber on van. Petita recompensa, però essencial, pel sofriment de l'aventura humana, de les vanes esperances, de la irrenunciable necessitat des charmes.

G.G.

5 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Quin charme, Lapsus! M'ha encantat, ja t'ho pots imaginar. El text i les dues versions de la peça. Llisquen dolces, dolces, les notes enmig de la grisor del dia. I transporten. Encara que només siguin tres. Bé!

Olga Xirinacs ha dit...

Aquí dalt només m'arriben les melodies del vent a les branques, però conec de què va avui la música que proposes.
Però, ¿no és oració tota música? I a la inversa.
Les anotacions de Debussy a les partitures ja són poesia per elles mateixes.

Lapsus calami ha dit...

Mariàngela, moltes gràcies, un plaer si t'ha encantat. El Gershwin és meravellós. Molt més gran del que molts diuen.

Olga, em sap greu que no t'arribe la música. Tens raó, d'alguna forma la música és pregària, i viceversa.

Concha ha dit...

M'encanta,charme-charme...i la musica també!!!enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Es vegem d'ací no res. Un bes.