dimarts, 21 d’agost del 2012

La raó del mar


D'antuvi, va semblar-me casa meua. A Nàpols, el sol també busca l'horitzó d'aigua per adormir-se. És ben curiós, però, que el crepuscle napolità és ple a vessar de cançons d'amor amb coloratures i tota mena d'ornamentacions, de lluminoses i vespertines o nocturnes demostracions vocals, de passaggi que freguen el ridícul més espantós si no fos pel que jo anomene l'honestedat del titot, del gall dindi, que no pot sinó vanar-se, és la seua naturalesa. Què diferent el capvespre a ciutat blanca. L'esponerosa sensualitat dels núvols trencats de sang a l'amarada carn anònima de l'amor napolità, del seu estiu calcinat de passions i flames sonores, es transmuta en la dolça tristesa d'una intimitat complida però mai no sentida ni sostinguda a Lisboa. Massa enyor. Intente esbrinar la raó que separa dues formes tan distants d'entendre el bes. ¿Només la mar sobirana té la resposta?

De llegendes parla el mar amb la facilitat que una xarxa enreda els peixos més inversemblants. Tenim herois marins, homes i dones de mar, pescadors de perles i somnis, ànimes errants, amors de port desconegut, sirenes d'assassí cant. Tenim vaixells de tota mena, nàufrags que estimar i odiar, tresors bressolats per les rimes més musicals, galernes que representar als millors teatres d'òpera. I de tot no em queda sinó la lleu sensació que la mar oceana n'és millor escenari que la mediterrània per a les grans tragèdies cantades. ¿És aquesta la raó del mar?

Li ho vaig preguntar a la noia. Potser no entenia el meu escàs portuguès, farcit com era d'Itàlia i mentides. Sí -li vaig insistir-, cada vegada que ets als meus braços el temps demana perdó d'existir, tal és la meua desesperança, saps què vull dir? A vegades un lleu somriure n'és la resposta més cruel. I els seus llavis de matinada, ara me n'adone, la frontera que mai no traspassaria. Adéu, Ofèlia, Nàpols m'espera, el meu pare és mort. I el retrobament amb el Vesuvi va aclarir-me la raó del mar.

Com era el costum, la missa de rèquiem d'un músic com el mestre Alessandro Scarlatti va congregar els millors cantants napolitans, és a dir, els millors cantants. La natura del gall dindi lluitava per amagar-se rere les circumstàncies. Però al Christe eleison, aquell castrat va desfermar la caixa dels trons. El seu pit de titot va obrir-se, i les seues piruetes vocals embogiren el públic que interrompia el seu cant amb víctors i aplaudiments. I ho vaig comprendre. La profunda tristesa mediterrània es reflecteix a la lluentor més desesperada. Una luxúria del dol. Una tragèdia pudorosa que no vol mostrar-se sinó en rialles desmesurades. Aquella nostàlgia lisboeta era l'altra cara de la lluna, la raó fosca i oceànica dels plors.

D.S.

4 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Qui més qui menys es diu Ofèlia...

Lapsus calami ha dit...

I sempre vindrà en la nostra ajuda, oi?

Concha ha dit...

preciós...el texte és molt poètic...i la musica preciosa també beset i enhorabona!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Quina meravella de sonata la d'Scarlatti, la veritat. I què moderna. Un bes.