dimarts, 14 d’agost del 2012

Prosòdia sentimental


(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.)
Álvaro de Campos

No sóc gens agosarat, però la discutible transcendència del tema em demanava d'actuar. Sabedor del seu retir més que espiritual, existencial, tenia greus dubtes per si destorbava pau tan epigramàtica. Però em vaig lligar la manta al coll, vaig agafar el meu cabasset d'epístoles apòcrifes -doblement esdrúixoles- i vaig enviar-li una, planera de mena, amb requeriment d'auxili i noteta lloadora al mestre. Heus ací baix el que va fer arribar, al meu nom i com a resposta, a l'entresol de la casa de menjars on Fernando va conèixer fa anys i panys al desassossegat i agut Bernardo Soares.

Benvolgut Lapsus,

agraït als déus pel seu interès, torne a agafar la ploma amb les limitacions pròpies de l'edat (sic) l'estat -estic fet pols, la veritat siga dita- i l'enteniment -absolutament capficat a l'exquisit ball del pols d'estels. Em demana vostè les raons que uneixen indefectiblement la tipologia accentual de les paraules amb els sentiments o respostes i actituds socials que els representen. És a dir, em demana pels últims versos del meu poema sobre els epistolaris amorosos: Todas as cartas d'amor são ridículas. Va ser qüestió que mai no em va quitar la son, li sóc sincer. Però si vostè insisteix… He de dir-li, que la literatura al respecte és ben difusa -que no prolífica, sortosament- i amb una vessant críptica que a mi, personalment, m'irrita d'allò més. Perquè si les paraules ho diuen tot amb una senzillesa enganyosa, admetem-ho, pretendre una hermenèutica de tal tipus de opaca transparència o picardia és cosa ben antipàtica. Intentaré fer-li, si més no, un resum el més entenent possible.

Podríem establir com a categories principals aquelles que corresponen a les paraules agudes, planes i esdrúixoles (i sobreesdrúixoles, no ho oblidem) que tothom coneix, i que a efectes de la seua consulta poden ser més que suficients. Però sàpiga, que la combinació de categories tan fundacionals amb la capritxosa variable accentual (greu / agut) de certs idiomes -castellà a banda, que ha tirat pel dret, com sempre-, ens proporciona una pseudo-tipologia -i dic pseudo, pel que desprès afegiré- amb variada i complexa casuística inclosa, que, si en bona mesura matisa els valors generals, d'altra banda ha produït les més possibilistes de les polèmiques dins l'escolàstica acadèmica moderna. Accepte'm vostè la redundància i la contradicció (1).

Anem a pams... No, millor, que som a l'estiu canicular: llancem-nos a la piscina. Per què és ridícula la paraula esdrúixola -agafem el toro per les banyes- i al seu torn el sentiment esdrúixol que produeix?... Doncs ben senzill, amic Calamitos: perquè no pot evitar posar-s'hi en evidència així que surt a escena. Patinada assegurada (2). Actriu i actor esdrúixols -paraula i sentiment esdrúixols- són petulants, pretensiosos, i llisquen amb summa facilitat per les costeres de la vida. Pura faroneria. No ben bé comencen a parlar, i ens aclaparen amb el seu contundent, urgent i obvi accent. En conseqüència: patapam. El súmmum del qual patapam el trobarà vostè a les sobreesdrúixoles, que gairebé se'ls endevina la seua obvietat accentual i ensopegada al seu estat de gestació, al si matern, com si diguérem. ¿Sap el que vull dir? És aquell mot o sentiment que només arribar a la piscina -ja que estem- fa un capbussó ben sorollós, xooooofff, desprès de lliscar a la vorera humida, pegar una entropessada i caure de panxa a l'aigua, amb el resultat final que tothom s'assabenta de la seua arribada, cridant l'atenció general. "Va ser arribar, va ser petar" o "En arribar la va espifiar". Són les dues modalitats de llegenda al seu escut d'armes. Ridícul, oi? Ara em fan un xic de pena i tot. És la seua naturalesa, però. Una mena d'auto amour fou, l'amor esdrúixol, sobtat, però d'opereta, que no d'amorosa i folla ultratomba allanpoeiana, ni de llengua tan aguda com el francès, bien sûr. Fins i tot en Cupido arriba sempre a deshora, quan tot és ja dat, beneït i llenegat. Què li sembla? La paraula esdrúixola al igual que el seu sentiment són la quintaessencia del narcisisme, la fatxenderia i el patapam, carpetovetònica essència o lusitana, tant s'hi val, tots dos coneixem i suportem el que vull dir. Què hi farem?

Ben diferent, of course, el cas de les paraules planes i els seus sentiments meridians, no cal dir. Més equilibrades, tenen paciència amb l'entorn i els seus delers. Cerquen l'apropament, no la imposició. Saben esperar la penúltima síl·laba per a obrir-te el seu cor. A més, ho fan, d'habitud, amb la boca petita. Parlem, imagine's vostè, d'un salt de trampolí. Prens impuls amb suau carrera i al penúltim moment: alehop... I caus amb silenciosa discreció dins l'aigua. L'interès radica a l'elegància i duració -llarga vida al César- de la pirueta -que no la seua originalitat- i no al capbussó espatarrant de l'esdruixolitat, categoria que m'acabe d'inventar pel seu bé. En honor a la veritat, deuríem acceptar que al terreny romàntic resulten un poc avorrits, previsibles, massa seriosos, potser mediocres fins i tot, aquests sentiments de paraula tan plana.

I acabe, Lapsus, no s'impaciente. Sé que només em consultava l'esdruixolitat. Però les meues predilectes són les agudes, és clar. La seua pirueta mai no acaba, i és plena de matisos nouvinguts. Desprès del bot al límit del precipici només li queda el no-res, pols d'estels. Per tant, mai no caurà. Sembla que tot és conclòs, però és un amor infinit que posa l'accent à bout de souffle. Un amor intel·ligent, agut i passional, que s'adapta als esdeveniments. Que mai no acaba de consumar-s'hi -al contrari de l'efímera espurna esdrúixola- ni suporta la comoditat gris i previsible del bes pla i greu. Amor agut, que, com deia Txékhov: "no desaparece, sino que aparece con el paso del tiempo", amb la prolongació sine die de la pirueta i le souffle, diria jo. Més enllà de la mort de la paraula o el final del bes.

Bé, m'acomiade, amic meu. Els darrers maldecaps en aquesta matèria me'ls duu, actualment, entre pols i pols (d'estels, s'entén) la incòmoda pregunta que recorre, com si d'un reguer de pólvora encesa es tractés, els més exclusius cercles de sapiència celeste: ¿Pot existir l'esdruixolitat introvertida? Perquè si tothom accepta la bimodalitat greu-agut (obert-tancat / extravertit-introvertit) a les categories de sentiments i paraules planes i agudes, no tots estan disposats a admetre la introversió al món esdrúixol. Jo, a més, afegiria un dubte molt pessoà: em pregunte, gairebé tots els dies, per la conveniència de l'amor agut-agut -molt d'existencialisme francès, tot s'ha de dir- súper o sobreagut (¿metaagut?) pseudocategoria -tal i com avançava més amunt- que em sembla emparentada amb la metafísica. I ja sap vostè el que opine de la metafísica. Amb els meus millors desitjos, i esperant haver tranquil·litzat el seu pessoà desassossec, s'acomiada

F.P.

P.S. Sí, ja sé el que està pensant, Lapsus: ¿i què fem amb el portuguès nom d'Ofélia? Escolte, amic Calamitos, aquestes coses tan personals millor no meneallas, d'acord? De fet, vaig escriure el poema sota l'advocació del proparoxíton Álvaro.

(1) Les paradoxes inherents a les dualitats greu=obert; agut=tancat; són la mare de totes les polèmiques més emergents, és clar. Un pensament greu mai no n'és d'obert i clar enteniment; al igual que un d'agut, per la seua natural inclinació a la llum de la intel·ligència, la lucidesa, no és tancat de mena com el trobar clos, que deien els vells poetes. Però és el que tenim.
(2) La seua etimologia ho diu ben a les clares: del it. sdrucciolo,  llenegadís, pendent.


4 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Han estat a punt de cremar-se'm les pomes (i no és literatura), mentre alegrava els meus ulls amb la lectura de la prosòdia sentimental de Pessoa. Ens podem donar per ben satisfets amb aquesta seva resposta. Secretament, penso, que devia criticar Rubé Darío, encara que no ho confessi. Li pot donar records meus, Calamitos, quan li respongui la carta!

Lapsus calami ha dit...

Crec que l'has encertada de ple amb el que dius del Darío, Mariàngela, però és que en Fernando era, bé, és, molt discret. Em sap greu les pomes, a mi em va passar amb les pestanyes, desxifrant la seua impossible cal·ligrafia. De segur que li donaré records teus al justificant de recepció. Moltes gràcies per passar.

Concha ha dit...

m'encanta, molt agut el text ... i també molt esdrúixola la cançó meravellosa de Brel.Enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

M'agraden els sentiments aguts!! Esdrúixol Brel?... Mai ho havia pensat. :) Un bes