divendres, 31 d’agost de 2012

Quasi blau



M'agrada el començament de les coses. M'agrada el dematí del món, pel que significa d'un cel quasi blau que clareja i trenca l'obscuritat dormida de la nit. M'agrada l'alba, perquè sembla, com si fos l'altra gota d'aigua del famós parell, el començament de la nit, aquell moment conformat per un seguit d'instants que va dels blancs de llet vessada per tot arreu, als fanals grocs que acaben dominant els esguards mentre esmicolen el blau del cel.

A vegades pense que la bellesa d'aquesta ciutat, d'aquest petit tros a l'abast dels meus ulls, només depèn dels besllums, de les coloracions equívoques entre el dia i la nit, i de les pinzellades impressionistes que els lluminosos i la tristesa urbana escampen per les voreres mullades del capvespre. De fet, a ciutat no trobe la bellesa de les formes, les harmonies d'estructures conciliades. Tot s'acaba reduint a les comptades possibilitats que la llum té de saludar-nos. De dir-nos: encara estic viva, ajudeu-me.

Plou a la ciutat del que cadascú sap el nom que li pertoca. Però només cau una polvorització de sec perfum d'aigua que ofega, però, les esperances d'un daltabaix torrencial. Obro les finestres a l'aire turmentós. M'agrada que la pluja, massa lleu però, esquitxe la sobretaula d'hora canviada. La llum de la nit nova entra a casa pel got amerat, mig ple de cervesa, mig buit de set, per l'ampolla mig oblidada, mig insultant de besllums gairebé blaus, gairebé morts. M'agradaria plorar. Drenar tanta melancolia amb llàgrimes. Però no puc.

Perquè n'hi han tristeses enganxoses. Tristeses més pegalloses que la brea, que les mentides que ens diem per poder seguir respirant. Tristeses amb memòria, amb més records que els ulls d'un gos abandonat. Tristeses del dia desprès. De quan vaig adonar-me que mai no podria viure sense ella. Sense aquesta prolongació del cant. Una mena de conciliació entre l'esòfag i els budells, entre el que diem i el que sentim, amb només tres botons, i de lluents reflexos quasi blaus. El dia que el meu pare va dur-me la trompeta vaig comprendre el que significava el començament de les coses, l'amor. I el desencís de la plenitud que no retorna, del malbaratament de temps que és la vida, la malversació de vida que és el temps. D'una lucidesa que vaig viure amb la intensitat dels perdedors. Flirtejar amb el desastre és una obscenitat. Només al foc rau el blau de la flama.

M'agrada el dematí de les coses. La passió insubornable. L'engany conscient que suposa creure en quelcom que semble de sentit més sòlid que la quimera. L'esperança d'una felicitat mantinguda. Creure't que podràs abraçar el pare, besar la mare, perquè avui has fet allò que mai no vareu fer tots plegats, tot i desitjar-lo. Només era l'instant del començament, el quasi blau de la flama, l'ànima de la música, la indeclinable necessitat de morir per a ser, aprofitar la bellesa dels altres per a parlar de tu mateix. Transformar la vida en alguna cosa que no hi arriba, però gairebé sembla un record. Quasi blau, quasi tu, quasi jo.

Ch.B.

dimarts, 28 d’agost de 2012

Charme


Havia arribat a París amb vanes esperances. Ara me n'adone. Tot era insistir-li al mestre Ravel: vull aprendre el que no sé. Entre vostès em sento com un músic passat de moda. Un romàntic esquifit. Un que no sap sinó fer-ne boniques melodies. ¿I li sembla poc, monsieur Gershwin?. No sabia com interpretar les seues paraules. ¿No n'era poc fer-ne una bonica melodia; o no era poc per mi, que potser aspirava a massa coses, i ja en tenia prou amb estar on estava gràcies a les maleïdes cançonetes? Però no m'atrevia a preguntar-li-ho directament. Temia que la seua resposta confirmés les meues pitjors previsions.

Li duia els meus treballs d'orquestració. Què vol que li diga?, era la seua única resposta. Com devia de prendre-m'ho? ¿Volia dir-me que ja tenia prou domini de l'orquestra i una imaginació instrumental desperta, o més bé devia llegir entre línies: pa' qui és i com li diuen, ja li està bé. Però és el cas que el refinament al que el mestre Ravel havia arribat a les seues composicions orquestrals era indiscutible. Havia elevat el color musical, el timbre, a la categoria de protagonista principal. I jo volia saber com és que es feia.

Jo sóc així -va aclarir-me en Ravel- una mena de prestidigitador, faig jocs de màgia amb els sons, ho va dir Debussy, no sense una bona dosi de verí, és clar, però tenia tota la raó, sóc així, no ho puc evitar. Per què busca imitar-me?, em va confessar. És que per mi aquest charme és el més important de la música, -no vaig saber sinó dir-li. És que vostè ja n'és charmant, benvolgut George. Per què creu que sempre ens en recordarem de Schubert, pels seus inacabables rondós, pels seus previsibles imprevists, per les seues ocioses construccions formals? Ja li ho dic jo que no. Sempre el tindrem present per les seues melodies d'encís inapel·lable, insubornable, davant les quals no podem sinó agenollar-nos i donar-li gràcies als déus, tal i com Debussy deia hauríem de fer tots els matins del món amb Bach, sense verí. Ell, el Schubert, era així, i ho va comprendre, si més no, des que tenia catorze anys.

Al costat del Sena, camí del Ritz, anava rumiant-me tot el que m'havia dit monsieur Ravel. Al final de la visita, i amb un mig somriure, havia afegit: farem una petita prova, estimat George. Li done només tres notes: do-re-la. Poca cosa, ja ho sé. Amb aquestes tres notes, però, han començat desenes i desenes de melodies al repertori gregorià. ¿Seria capaç de fer-ne una que no ho semblés, una oració, vull dir? Faré el que puga mestre Ravel, li vaig contestar. A l'endemà li la vaig portar.


I de sobte els carrers de París eren amplies avingudes sota el capvespre d'un sol lluent d'acer com una poma d'esperança i no de perdició. I l'home jove del barret no podia caminar sinó moure's al ritme del ball d'una cançó d'amor que l'havia posseït, com si la vorera no fos l'ociosa forma de la solitud extrema sinó la catifa dels somnis perduts. I la noia de la faldilla d'escuma i els llavis dibuixats al lluminós donava voltes entre els arbres ensinistrats amb l'elegància natural dels besllums de Central Park, buscant l'oposat costat de la catifa dels silencis compartits amb qui mai no havia conegut. I va complir-se el sortilegi del nen. Del rerefons de la història tres notes, només tres notes, pètals d'una flor desconeguda, havien estat el començament de tantes i tantes pregàries que a hores d'ara els déus havien decidit per fi regalar el seu fruit amagat per mirar de compensar l'esforç de viure dies i dies de desolacions i quimeres, hores i hores de malsons i éssers estimats que ens diuen adéu sense saber on van. Petita recompensa, però essencial, pel sofriment de l'aventura humana, de les vanes esperances, de la irrenunciable necessitat des charmes.

G.G.

divendres, 24 d’agost de 2012

La dama del llac



Où sont ceux que ton coeur aime?
Je regarde le gazon
(Pensées des morts, Lamartine)

Benvolgut Lapsus,

no sé fins a quin punt ets conscient del que remous demanant-me raons d'un lloc que per mi significa una de les històries més colpidores i estranyes que mai no n'he viscut. Em preguntes si sé de quin llac es tracta. No només reconec l'indret, Lapsus, també puc parlar-te de la noia i la roca. Ans de continuar, però, dir-te que sé de la teua reconeguda inconsciència, és a dir: dius el primer que et ve al cap sense adonar-te que pots ferir els sentiments més íntims amb la teua proverbial falta de tacte i la no menys inveterada inclinació que tens pels paral·lelismes apòcrifs. No t'ho prengues com a una admonició, sé de la teua absoluta falta de maldat, però deuries pensar dues vegades el que escrius, com ho escrius i per qui ho escrius. Pren-t'ho com consell d'amic. Són un grapat els que et tenen ganes aquí. Tu mateix. Bé, només pels fets insòlits que vaig experimentar al llac pantanós proper a la teua ciutat, València, camí de Barcelona, i que tu et vares encarregar de fer públics, és que faig l'esforç de reviure el que ara t'escric.

Era l'agost de 1877.  A petició d'un vell amic, havia acceptat una petita gira de concerts a Suïssa amb el propòsit de recaptar fons per a un asil de vells músics. La meua vida havia patit un daltabaix espantós -feia gairebé vint anys, i encara era ben viu- per la sobtada mort dels meus fills Daniel i Blandina amb una diferència que no va arribar als tres anys. No és el moment de fer-ne relat amb els greus dubtes d'ordre espiritual i moral que em varen dur a professar certs vots religiosos, però almenys podràs fer-te una idea com de depressiu era el meu estat d'ànim llavors.

Per als concerts programats, vaig rescatar les peces dels Anys de peregrinatge dedicades a aquest país de llacs d'extenuant bellesa i rellotges de cucut. I amb la música, vells records de la infantesa dels meus fills que encara ferien l'ànima. Sembla que no tot era perdut al meu dintre. Amb Al llac de Wallenstadt vaig somriure de nou amb l'estupor que les ones de la riba varen produir als ulls de Marie d'Agoult, llavors la meua amant, mare dels meus fills i amb la qual vaig fugir -ella era casada- cap a Ginebra on vaig ser professor del Conservatori. No és possible, Franz, si sembla el mar, deia entre espantada i divertida. Quin retrobament amb els meus fantasmes particulars. Va vindre'm al cap un dels desitjos mai no complits de la Marie, visitar el llac de Sils-Maria, del qual li feia gràcia la coincidència onomàstica. Per una determinada causa o per qualsevol altre motiu, el cas és que mai no varen fer la visita mentre hi vivíem. I vaig pensar que d'aquest agost de 1877 no passaria. Seria una mena d'homenatge a la Marie que ens havia deixat el cinc març del darrere any, el 1876.

Tenia raó la comtessa, la mare dels meus fills, un llac amb nom de dona, i més si és diu Maria, ha de ser excepcional. I ho era, i tant. Ja t'he dit que de vegades tanta bellesa aclapara, et deixa anorreat. Potser el meu esperit era de temps procliu a l'embadaliment, ves a saber, però allí estava jo, assegut a les pedres, i completament absort per la immensitat d'un espill que posava el cel a tocar dels dits. I un vell poema em va vindre a buscar:

O lac! l'année a peine a fini sa carrière,
Et près des flots chéris qu'ell devait revoir,
Regarde! je viens seul m'asseoir sur cette pierre
Où tu la vis s'asseoir. (1)

Potser hagués quedat transmutat en una roca més, si uns petits sorolls no hagueren distret aquesta momentània perduda de la consciència física. Una noia lluitava per enfilar-se al damunt d'una roca amb un llibre en la mà. Senyoreta, senyoreta, vaja en compte, no llisque vostè, mire que les aigües dels llacs són traïdores. ¿Em sent, senyoreta? ¿Li ajude a baixar?... Tranquil, monsieur Liszt, no patisca, sé el que em faig… ¿Em coneix, senyoreta?... I, obrint el seu llibre, va llegir-me els següents versos, que sempre recordaré:

Podria dir-te Francesco,
Francis, Francesc,
potser Francisco, François,
i no sabries recordar
el meu rostre, el meu nom,
el dia que vares marxar.

O molt distreta dir-te Franz,
i seriosos dubtes tindries
per poder-me precisar
les dones i els dies
que a dojo vares solcar.

Segur, però, que si et dic
alguna cosa com Ferencz,
el teu pit, arronsat de nit,
pregarà: mare on ets.

Però si t'anomeno pare,
sabràs no només qui sóc,
sinó el que he vingut a…

L'esguard se'm va fer fosc, i sembla vaig perdre la noció de la realitat. Em varen retornar al món dels vius les campanades de l'església de Sils. La xica no hi era, és clar. El llibre, sí. Un llibre de poemes amb les fulles buides. Aquella mateixa nit vaig compondre el nocturn per les campanes que ressonaven al meu cap amb el dolor d'un temps recobrat ple de buidor. Tal i com li vaig confessar a Lina Ramann, anys desprès: "duc una profunda tristesa al meu cor que de tant en tant esclata en sons". Atentament,

F.L.

(1) Aquesta estrofa pertany a un poema de Lamartine intitulat Le Lac.

dimarts, 21 d’agost de 2012

La raó del mar


D'antuvi, va semblar-me casa meua. A Nàpols, el sol també busca l'horitzó d'aigua per adormir-se. És ben curiós, però, que el crepuscle napolità és ple a vessar de cançons d'amor amb coloratures i tota mena d'ornamentacions, de lluminoses i vespertines o nocturnes demostracions vocals, de passaggi que freguen el ridícul més espantós si no fos pel que jo anomene l'honestedat del titot, del gall dindi, que no pot sinó vanar-se, és la seua naturalesa. Què diferent el capvespre a ciutat blanca. L'esponerosa sensualitat dels núvols trencats de sang a l'amarada carn anònima de l'amor napolità, del seu estiu calcinat de passions i flames sonores, es transmuta en la dolça tristesa d'una intimitat complida però mai no sentida ni sostinguda a Lisboa. Massa enyor. Intente esbrinar la raó que separa dues formes tan distants d'entendre el bes. ¿Només la mar sobirana té la resposta?

De llegendes parla el mar amb la facilitat que una xarxa enreda els peixos més inversemblants. Tenim herois marins, homes i dones de mar, pescadors de perles i somnis, ànimes errants, amors de port desconegut, sirenes d'assassí cant. Tenim vaixells de tota mena, nàufrags que estimar i odiar, tresors bressolats per les rimes més musicals, galernes que representar als millors teatres d'òpera. I de tot no em queda sinó la lleu sensació que la mar oceana n'és millor escenari que la mediterrània per a les grans tragèdies cantades. ¿És aquesta la raó del mar?

Li ho vaig preguntar a la noia. Potser no entenia el meu escàs portuguès, farcit com era d'Itàlia i mentides. Sí -li vaig insistir-, cada vegada que ets als meus braços el temps demana perdó d'existir, tal és la meua desesperança, saps què vull dir? A vegades un lleu somriure n'és la resposta més cruel. I els seus llavis de matinada, ara me n'adone, la frontera que mai no traspassaria. Adéu, Ofèlia, Nàpols m'espera, el meu pare és mort. I el retrobament amb el Vesuvi va aclarir-me la raó del mar.

Com era el costum, la missa de rèquiem d'un músic com el mestre Alessandro Scarlatti va congregar els millors cantants napolitans, és a dir, els millors cantants. La natura del gall dindi lluitava per amagar-se rere les circumstàncies. Però al Christe eleison, aquell castrat va desfermar la caixa dels trons. El seu pit de titot va obrir-se, i les seues piruetes vocals embogiren el públic que interrompia el seu cant amb víctors i aplaudiments. I ho vaig comprendre. La profunda tristesa mediterrània es reflecteix a la lluentor més desesperada. Una luxúria del dol. Una tragèdia pudorosa que no vol mostrar-se sinó en rialles desmesurades. Aquella nostàlgia lisboeta era l'altra cara de la lluna, la raó fosca i oceànica dels plors.

D.S.

diumenge, 19 d’agost de 2012

In memoriam


Pero el dos no ha sido nunca un número
porque es una angustia y su sombra,
porque es la guitarra donde el amor se desespera,
porque es la demostración de otro infinito que no es suyo
(F.G. Lorca, Pequeño poeta infinito, Nova York)

Tots dos sabem, amic meu,
de l'angúnia i les ombres
del dos que no és nombre,
del dos que és més de dos.

Del nostre dos mai ben vist
i de vana esperança.
I també de la guitarra,
on l'amor desespera de saber
que només és guitarra.

¿Sents? ¿T'arriben els sons acordats,
profanats de violí i desesperança?
És per tu aquesta música
que tem oblidar-te,
aquesta guitarra d'ivori
que duu sortilegi de benvinguda
a la memòria dels homes,
de comiat als besos dels amants.

Potser arribe el dia que el dos
només senta com a seu
l'infinit i la llum.
I que hom deixe de preocupar-s'hi
pels llavis que no els pertoquen,
pel que s'amaga al darrere
del bes d'un dos.

F.P.


Per respondre a aquestes qüestions
crec que tinc el sentit correcte:
No sents tu als meus cants,
que jo sóc alhora un i doble?
(Ginkgo biloba, J.W. Goethe)

dijous, 16 d’agost de 2012

La saviesa del magnolier


está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.
(Sonatina, R. Darío)

Ell no ho sap. Encara no ho sap, i potser mai no ho sabrà del tot. És baix l'arbre, el seu arbre. El magnolier que els déus varen plantar abans del dia abans. En aquell temps, les Hespèrides passaven l'estiu a l'occident del món. El seu jardí començava al meandre -avui sec- que rodejava el suau pujol dels homes, i s'allargava fins la mar incerta dels poemes i els vaixells perduts d'orient. Baobabs i araucàries flanquejaven l'Avinguda. Trepadores infinites del Babel abandonat i flors d'amor penjaven els seus pètals de mort fins l'ombria de saborosos fruits i traïdorencs vins i deesses. Palmeres gegantines i discrets magnoliers, tolerants aixoplucs de venidores febleses, regalaven la protecció de cepells i baladres esponerosos al retrobament balsàmic del futur no desitjat.

Ell no ho sap, però. És massa petit i prim, de poca carn. Fi esquelet de nina al canell. Pot estar a la gatzoneta -tot i no ser una nimfa- les hores perdudes. Furga, amb el palet, la terra humida del jardí. La fulla encartonada del magnolier és arreu encatifant-li els records. Potser la mare li deixe el pinxo de recollir fulla morta. Serà l'enèsima sessió d'esgrima. Ara no. Ara és a terra, de cames, espantat. Espantat pel revés de la falguera i els seus ulls de peix mort. Arranca una. Posa els dits polze i índex baix del tot i tira amb força cap amunt. Les fulletes van quedant-li als dits fent flor de margalida verda. Mira la flor i no la desfulla. Llança els pètals de l'amor nouvingut i conserva la vareta. Trenca un parell de trèvols i els mastega fins a les fulles de la baralla. Un parell més. Li agrada la seua aspror avinagrada. Li grinyolen els dents. L'esparreguera borda té espines de rosa i fulles de regal amb cel·lofana. Les boletes negres de la llavor van directes a la butxaca dels perdigons i el canut. I la sang del dit, als llavis d'un conte de princeses. Tanca els ulls i el somieig li obri el món. Canta l'au del Paradís i la resta d'ocells deleren retenir els sons.


La llavor roja del pinyó de la magnòlia ni la toques. Però ell li passa el dit per la lluenta i tibant pell carmesí. Olora el pinyol de nerviós flaire repel·lent. Té por. Tot comença. Li dóna un parell de colps amb la pedra de punta. Veu el moll de l'os. L'escampadissa nerviosa i àcida l'impregna. Llança el trencat i verinós robí al rerefons del mur enjardinat i els ulls verds del gat negre li fan ociosa admonició. Té raó la mare. És un verí, el pinyol, de nen mort al fullam d'un conte, al marge d'un camí, al fons herbaci de la sèquia fonda del costat, i un home s'allunya a les fosques amb les homicides mans amagades a les butxaques plenes de caramels. Veu les cales. Toca aquell dit groc del lliri envoltat de només un pètal blanc amb guarnició de verds ganivets tous reflectits a l'aigua, i el seu li queda tot de polsim de papallona. Els geranis li avorreixen. Aquestes fulles que volen ser flor i aquesta flor sense el misteri laberíntic de la rosa i el clavell. Enganyosa planta, que en pomells i floreres enlluerna, però en la intimitat decep l'amor apressat. Ni tant sols pots xuclar-li el nèctar, tan deliciós al gessamí o la celinda -la xeringuilla, aquesta mena de mestissa filla de gesmiler  i tarongina.

Els pètals de la magnòlia s'oxiden de coure, lleument deshidratats ja exhalen l'agror del que la nit passada va ser narcòtic perfum i impune assassí de nenes. En caure, només conserven la ivoriana aparença una breu estona. I si toques la seua pell, li quedarà estampada la petja dactilar com si fores un lladre. Tenen alguna cosa de piano antic i lliçó de música esvaïda. Tenen alguna cosa de la carnositat dels cucs que viuen sota terra, la morbositat dels cossos anellats en moviment.

A hores d'ara, el nen duu els genolls plens de brutícia. S'escup als dits i els hi refrega allà on més empastifat li sembla. S'ha tacat lleument els pantalonets curts i la camisa blanca, sempre blanca, com un càstig d'impossible immaculada. És dempeus. Al seu costat, el cactus que el pare va plantar el mateix dia que ell va nàixer. Compara les alçades fugint-li les punxes. Fa temps que l'esquerp vegetal li guanya, però ell no perd l'esperança. S'estira al graó de pedra. Potser dorm amb els ulls oberts, com les belles princeses adormides al bosc. La fronda del magnolier és el cel protector del seu esguard. Potser espera el bes que el desperte al jardí que occident va perdre. Potser algun dia vindrà la princesa valenta, i lleve la magnòlia desmaiada al got, aquella que li pren la vida. La teranyina que l'envolta qual fulla de lliri d'aigua i ha fet d'ell una minúscula gatzoneta.

Ara pensa si aquella noia potser tindrà els seus ulls. I té por, però dorm. Li arriba el perfum vivificador de la marialluïsa. Però no sap despertar. La flor amazònica de la magnòlia el posseeix. Algun dia llegirà, com un retorn de cucs oblidats, aquell llibre d'Alain-Fournier que ara desconeix. I sabrà de la saviesa del magnolier. Molt desprès, però, de que els homes abaixen del pujol i, a poc a poc, però amb avidesa, parcel·len el Paradís. El nen viu la metàfora; la realitat s'imposarà, però, amb llàgrimes de cocodril. Ell, és clar, no ho sap, ho ignora.

C.D.

El meu cel protector

dimarts, 14 d’agost de 2012

Prosòdia sentimental


(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.)
Álvaro de Campos

No sóc gens agosarat, però la discutible transcendència del tema em demanava d'actuar. Sabedor del seu retir més que espiritual, existencial, tenia greus dubtes per si destorbava pau tan epigramàtica. Però em vaig lligar la manta al coll, vaig agafar el meu cabasset d'epístoles apòcrifes -doblement esdrúixoles- i vaig enviar-li una, planera de mena, amb requeriment d'auxili i noteta lloadora al mestre. Heus ací baix el que va fer arribar, al meu nom i com a resposta, a l'entresol de la casa de menjars on Fernando va conèixer fa anys i panys al desassossegat i agut Bernardo Soares.

Benvolgut Lapsus,

agraït als déus pel seu interès, torne a agafar la ploma amb les limitacions pròpies de l'edat (sic) l'estat -estic fet pols, la veritat siga dita- i l'enteniment -absolutament capficat a l'exquisit ball del pols d'estels. Em demana vostè les raons que uneixen indefectiblement la tipologia accentual de les paraules amb els sentiments o respostes i actituds socials que els representen. És a dir, em demana pels últims versos del meu poema sobre els epistolaris amorosos: Todas as cartas d'amor são ridículas. Va ser qüestió que mai no em va quitar la son, li sóc sincer. Però si vostè insisteix… He de dir-li, que la literatura al respecte és ben difusa -que no prolífica, sortosament- i amb una vessant críptica que a mi, personalment, m'irrita d'allò més. Perquè si les paraules ho diuen tot amb una senzillesa enganyosa, admetem-ho, pretendre una hermenèutica de tal tipus de opaca transparència o picardia és cosa ben antipàtica. Intentaré fer-li, si més no, un resum el més entenent possible.

Podríem establir com a categories principals aquelles que corresponen a les paraules agudes, planes i esdrúixoles (i sobreesdrúixoles, no ho oblidem) que tothom coneix, i que a efectes de la seua consulta poden ser més que suficients. Però sàpiga, que la combinació de categories tan fundacionals amb la capritxosa variable accentual (greu / agut) de certs idiomes -castellà a banda, que ha tirat pel dret, com sempre-, ens proporciona una pseudo-tipologia -i dic pseudo, pel que desprès afegiré- amb variada i complexa casuística inclosa, que, si en bona mesura matisa els valors generals, d'altra banda ha produït les més possibilistes de les polèmiques dins l'escolàstica acadèmica moderna. Accepte'm vostè la redundància i la contradicció (1).

Anem a pams... No, millor, que som a l'estiu canicular: llancem-nos a la piscina. Per què és ridícula la paraula esdrúixola -agafem el toro per les banyes- i al seu torn el sentiment esdrúixol que produeix?... Doncs ben senzill, amic Calamitos: perquè no pot evitar posar-s'hi en evidència així que surt a escena. Patinada assegurada (2). Actriu i actor esdrúixols -paraula i sentiment esdrúixols- són petulants, pretensiosos, i llisquen amb summa facilitat per les costeres de la vida. Pura faroneria. No ben bé comencen a parlar, i ens aclaparen amb el seu contundent, urgent i obvi accent. En conseqüència: patapam. El súmmum del qual patapam el trobarà vostè a les sobreesdrúixoles, que gairebé se'ls endevina la seua obvietat accentual i ensopegada al seu estat de gestació, al si matern, com si diguérem. ¿Sap el que vull dir? És aquell mot o sentiment que només arribar a la piscina -ja que estem- fa un capbussó ben sorollós, xooooofff, desprès de lliscar a la vorera humida, pegar una entropessada i caure de panxa a l'aigua, amb el resultat final que tothom s'assabenta de la seua arribada, cridant l'atenció general. "Va ser arribar, va ser petar" o "En arribar la va espifiar". Són les dues modalitats de llegenda al seu escut d'armes. Ridícul, oi? Ara em fan un xic de pena i tot. És la seua naturalesa, però. Una mena d'auto amour fou, l'amor esdrúixol, sobtat, però d'opereta, que no d'amorosa i folla ultratomba allanpoeiana, ni de llengua tan aguda com el francès, bien sûr. Fins i tot en Cupido arriba sempre a deshora, quan tot és ja dat, beneït i llenegat. Què li sembla? La paraula esdrúixola al igual que el seu sentiment són la quintaessencia del narcisisme, la fatxenderia i el patapam, carpetovetònica essència o lusitana, tant s'hi val, tots dos coneixem i suportem el que vull dir. Què hi farem?

Ben diferent, of course, el cas de les paraules planes i els seus sentiments meridians, no cal dir. Més equilibrades, tenen paciència amb l'entorn i els seus delers. Cerquen l'apropament, no la imposició. Saben esperar la penúltima síl·laba per a obrir-te el seu cor. A més, ho fan, d'habitud, amb la boca petita. Parlem, imagine's vostè, d'un salt de trampolí. Prens impuls amb suau carrera i al penúltim moment: alehop... I caus amb silenciosa discreció dins l'aigua. L'interès radica a l'elegància i duració -llarga vida al César- de la pirueta -que no la seua originalitat- i no al capbussó espatarrant de l'esdruixolitat, categoria que m'acabe d'inventar pel seu bé. En honor a la veritat, deuríem acceptar que al terreny romàntic resulten un poc avorrits, previsibles, massa seriosos, potser mediocres fins i tot, aquests sentiments de paraula tan plana.

I acabe, Lapsus, no s'impaciente. Sé que només em consultava l'esdruixolitat. Però les meues predilectes són les agudes, és clar. La seua pirueta mai no acaba, i és plena de matisos nouvinguts. Desprès del bot al límit del precipici només li queda el no-res, pols d'estels. Per tant, mai no caurà. Sembla que tot és conclòs, però és un amor infinit que posa l'accent à bout de souffle. Un amor intel·ligent, agut i passional, que s'adapta als esdeveniments. Que mai no acaba de consumar-s'hi -al contrari de l'efímera espurna esdrúixola- ni suporta la comoditat gris i previsible del bes pla i greu. Amor agut, que, com deia Txékhov: "no desaparece, sino que aparece con el paso del tiempo", amb la prolongació sine die de la pirueta i le souffle, diria jo. Més enllà de la mort de la paraula o el final del bes.

Bé, m'acomiade, amic meu. Els darrers maldecaps en aquesta matèria me'ls duu, actualment, entre pols i pols (d'estels, s'entén) la incòmoda pregunta que recorre, com si d'un reguer de pólvora encesa es tractés, els més exclusius cercles de sapiència celeste: ¿Pot existir l'esdruixolitat introvertida? Perquè si tothom accepta la bimodalitat greu-agut (obert-tancat / extravertit-introvertit) a les categories de sentiments i paraules planes i agudes, no tots estan disposats a admetre la introversió al món esdrúixol. Jo, a més, afegiria un dubte molt pessoà: em pregunte, gairebé tots els dies, per la conveniència de l'amor agut-agut -molt d'existencialisme francès, tot s'ha de dir- súper o sobreagut (¿metaagut?) pseudocategoria -tal i com avançava més amunt- que em sembla emparentada amb la metafísica. I ja sap vostè el que opine de la metafísica. Amb els meus millors desitjos, i esperant haver tranquil·litzat el seu pessoà desassossec, s'acomiada

F.P.

P.S. Sí, ja sé el que està pensant, Lapsus: ¿i què fem amb el portuguès nom d'Ofélia? Escolte, amic Calamitos, aquestes coses tan personals millor no meneallas, d'acord? De fet, vaig escriure el poema sota l'advocació del proparoxíton Álvaro.

(1) Les paradoxes inherents a les dualitats greu=obert; agut=tancat; són la mare de totes les polèmiques més emergents, és clar. Un pensament greu mai no n'és d'obert i clar enteniment; al igual que un d'agut, per la seua natural inclinació a la llum de la intel·ligència, la lucidesa, no és tancat de mena com el trobar clos, que deien els vells poetes. Però és el que tenim.
(2) La seua etimologia ho diu ben a les clares: del it. sdrucciolo,  llenegadís, pendent.


dijous, 9 d’agost de 2012

La peau douce


Estimada Péronne, tinc la plena seguretat de que mai no llegiràs Le voir dit que ara escric. Si més no, mentre jo siga viu o el meu enteniment puga decidir el que vol fer i dir. Me n'adone del terrible error que vàrem cometre; que jo vaig cometre. Tu ets massa jove: encara no saps vestir la hipocresia amb les enganyoses blondes i sedes d'una fingida innocència per sobtada. No pots ser responsable d'una maldat que desconeixes. Tant de bo la vida mai no t'iniciï en certs enteniments.

¿Com és que se't va acudir declarar-me el teu amor? Trencares el protocol -saviesa de necis, ara ho sé- de les cortesies amoroses, tal i com vàrem ensenyar-me els mestres trobadors, i voltejares la realitat en un poema viu. Tot just el contrari del que fem els poetes. Vaig deixar que la seducció de gaudir el ritme de la teua mètrica s'apoderés de mi. Però a l'endemà vaig sentir la por del que actua contra la seua naturalesa. Perquè, dissortadament, jo vaig del poema a la vida, o veig la vida a partir del poema, i no a l'inrevés.

Mai no sabré com és que estimeu les dones. No cauré en l'error de conjeturar a partir del que els homes sentim i estimem. No. Podria pensar que et vares deixar enlluernar per la meua fama, els meus versos i les meues cançons. Però seria injust amb la maduresa que vares demostrar en entregar-te a mi. Què poca cosa sap un home d'una dona enamorada. Què poca cosa sap qualsevol ésser dels altres. El que sí puc assegurar és no haver-me adonat el moment de la meua vida que l'amor per la dona és desvinculà per sempre mai de l'amor per la bellesa. Vaig comprendre, així, que només la supèrbia pot esperar trobar-hi a la vellesa el que la joventut dóna amb displicent inconsciència.

Ara sé que dec demanar-te perdó. Perquè jo era totalment sabedor del que et prenia, i tu no crec t'adonares del que entregaves tan generosament. Mai no ens tornarem a veure, Péronne. Ric en amors, mendique l'amant. Aquesta és l'ociosa realitat del poeta. Si més no, del poeta ancià, vençut pel temps, i que com vaig llegir on no recorde: res no arrisca perquè les ruïnes són indestructibles.

No. Mai no deixaré que lliges aquesta confessió. Perquè no han passat un parell de mesos i el teu rostre s'ha esvaït en la penombra de l'oblit. Eres rossa o bruna, segons l'hora o el calendari. D'ulls clars d'àngel o negres de passió, segons el grau de tristesa que embarga la meua ànima. Recordar el teu cos em fa mal. Perquè l'única cosa que mai no podré oblidar serà la  pell dolça que vaig besar, la bellesa d'un record que sempre ha estat immerescut. L'amor és una cerimònia secreta de la que els seus oficiants, els vertaders amants, mai no acaben de conèixer la litúrgia, el protocol. I el que ara faig no és sinó l'única insensata manera que conec de no perdre't. Adéu.

G. de M.

diumenge, 5 d’agost de 2012

Cantonada en gris


He viscut el suficient per a desconfiar dels plors de les dones i de les raons dels homes. Sé com de mentidera és la paraula de la núvia estesa i l'abraçada de l'amic que et diu germà. M'agradaria flotar al dintre de les veus secundàries d'un quartet de corda, d'un melancòlic adagi, però només tinc un piano que m'ajude a conviure amb el silenci.

És diumenge al dematí. Els núvols atlàntics cobreixen per enèsima el cel d'Arcueil. Assegut davant la finestra m'arriba la cantonada en gris que és al front de casa. El silenci estant pinta la gama de grisos, i el blau fosc de la porta del taller augmenta les tonalitats plumboses del carrer. A la seua esquerra, tot un seguit de maons de pedra gairebé semblen la continuació vertical de les llambordes que la calçada llueix d'humitat argentina. Hom no hi ha al món, sinó el meu esguard. I la cantonada és en sí mateixa una immensitat closa en una cruïlla: una travessia que passa pel melic de l'univers.

M'estranya l'absència de passejants. Algú dirigeix entre bambolines aquest mutis general, però no seré jo qui el destorbe. M'estime més aquest sentiment d'escenari teatral, de lloc obert a la imaginació més indesxifrable. Podria arribar un home. O ho podria fer una dona. Si fos ell, el seu impecable vestit gris -tal i com el que jo tinc repetit per enèsima a l'armari- faria joc amb els seus guants de fina pell grisa. El de la mà esquerra el duria, a més, a l'altra mà, la dreta, junt al mànec del paraigües, perquè fuma, i la cigarreta és als dits esquerrans. Llança la punta del cigarret a la vorera, i mentre la xafa amb la punta del peu dret, fa un lleu toc de salutació al seu barret, per a continuació desaparèixer a l'altra banda del cantó.

Perquè en realitat és ella, i no ell, la que arriba a l'encreuament. Sembla contrariada. ¿Esperava que ell hi fos?, però ja sabeu que la cantonada està ben buida. Porta una maleta no molt gran, lo suficient per a dur les pertinences personals si t'endinses pel cantó inesperat del destí. Potser plou. Ella mira de mantenir l'endreç. Només plorarà al recordar les raons que ell li va donar. I, tanmateix, sembla va decidir vindre motu proprio, imaginant unes paraules que ell mai no va dir, un destí comú que tenia a la cantonada la solitud en gris dels somnis.

E.S.