El bocí

Primer va ser la suavitat de l'aire. Aquell frec del vent com un bes inesperat. Sense llavis. Els cabells fugint-li cap el seu clatell. I els seus ulls protegint l'esguard amb l'ajuda de les parpelles. Tot va ser una. L'amor ens descobreix la màgica individualitat d'unes expressions que creiem més vulgars, d'uns gestos que hauríem dit sabuts, impersonals. Com d'especial pot resultar el rostre admirat al vent sobtat i entremaliat del capvespre. Aquella impertinència aèria em va fer tan feliç. Era descobrir alguna intimitat recòndita, d'aquelles que només, de descuit, les franqueses haurien pogut mostrar-me. Ara podria imaginar-m'hi com era d'autèntic el seu somriure només insinuat, el lleu frunzir del seu front, el moviment lateral del rostre que fuig i alhora manté la mirada, la seua mà preocupada… Havia traspassat, sense esperar-m'ho, la línia mai no dita, la frontera callada que només reconeix el salconduit d'una esperança. Què és l'amor sinó un bocí d'esperança?

El vent havia posseït l'arbreda. Tanmateix érem al recer d'unes finestres ben tancades, les dels nostres pensaments dibuixant paraules amb declaracions silencioses. O això volia creure jo. Unes passes més enllà, l'arboreda va cessar. I el vent. Aquelles branques ens havien fet l'honor d'un passadís que s'abocava al temple del crepuscle. I al seu altar, la lluna. La blancúria de la qual amagava els delicats arguments d'unes promeses que l'albada esborraria inadvertidament. Perquè la lluna hi és al matí esplendent. I només la ceguesa groga del sol pot confondre-la amb el blau d'un cel miratge. I només quedarà el record de la seua carícia. Aquella que va fregar de bellesa blanca la pell dels nostres ulls. Havíem traspassat l'incert marge sense adonar-nos-en. Perquè l'art té tota l'esperança d'un bocí d'amor i lluna al dematí.

R.S.

Podria dir

Podria dir que la seua pell blanca no feia justícia a la seua ànima impol·luta. Podria dir que els seus cabells de flama arrissada netejaven el seu esguard de les impureses típiques del temps, de la vida que passa malgrat nosaltres. Podria dir que tenia els ulls negres, tan negres com la punta d'aquella llapissera amb que dibuixava núvols blancs de cotó més blanc que els propis núvols blancs. I uns pòmuls que dulcificaven el tall melancòlic del seu rostre. Ni jo mateix entenc què vull dir ni on vull anar a parar. Però els seus llavis tenien l'estranya bellesa d'una melodia d'impossible skyline (1), si d'una cançó d'amor en parlem. Com és que uns llavis poden tindre l'encís pertorbador d'un parell d'intervals de sèptimes seguides? Com és possible tanta innocència si parlem d'amor? Les cançons d'amor són al límit de l'egoisme. Parlen de nosaltres i dels requeriments distrets de la nostra infantesa. I la seua veu m'ho va dir sense adonar-se del matí somrient que pintava al bell mig de la nit. I li vaig donar un bes de comiat a la galta esquerra. Un bes que volia ser una confessió. Un bes que somniava amb el seu front i la distància de sèptima que el separava dels seus llavis. Un bes que hagués volgut tan explícit com aquesta melodia sentimental, com l'abraçada que va quedar suspesa al llum emboirat de la plaça. Podria dir tot açò, i no aconseguiria apropar-me ni un mil·límetre a la seua diminuta figura fugint de mi per les voreres anònimes d'un adéu sobtat. Podria dir-li tot el que me l'estime i alhora pregar-li que ho oblide, que oblide tot el que li acabe de dir, que les paraules pensen per sí mateixes i que per res del món voldria que donés crèdit a la vergonya dels meus ulls de nen enamorat. Podria dir sense dir, si més no, que és el que millor sabem fer els músics.

G.G.

(1) Literalment, línia del cel. Com què és una expressió molt coneguda, hem preferit que el lector la interprete al seu gust.

Però

Tinc son, molta son. I records. Reconec aquesta son. No és que vulga adormir-me, no. Tancar els ulls, però, és tot allò que demane. I silenci. Vull oblidar. No saber que sóc. Somniar despert que no sóc. Fins i tot, no saber qui sóc. Beure conyac a les onze del matí no és un bon símptoma, ho reconec. Però és el que hi ha, i no puc penedir-me. L'art em sembla una mentida lúdica. Lúcida. Benvingut siga, però, l'ordre de les lletres. Perquè ningú no em va preguntar si jo volia ser. Ningú no pregunta a qui encara no hi és, és clar. I desprès has de lluitar per ser, per mantenir un cos que no desitges i els seus delictes. Voluntat i representació. Un cos que anomenes teu. Amb nom i cognoms. Ja hi ets escripturat. I te n'adones que l'escriptura mateixa, i només ella, assenyalarà el seu camí, que és el teu. No goses, però, dir-li-ho tu, el camí, o te'n penediràs. No digues el que han de ser les paraules. Són tan sàvies, tan ignorants, que no paga la pena. No digues el que han de ser els sons. Et suïcidaràs. Tots els homes tenen períodes de suïcidi, va dir-me l'O'Nety, l'uruguaià irlandès. Tots els suïcidis, però, tenen períodes humans, vaig pensar. I vaig callar, però. Hi havia tanta tendresa als seus ulls plens de por. Les ulleres desencaixades. Els ulls grossos d'un gos flàccid. Les parpelles desolades d'un nen que no volia ser. El glop infinit del seu delit aigualit. Delicte. Tinc son, molta son. I records, ara me n'adone, però, que mai no oblidaré, tot i la son.

E.S.

El perfum de la rosa

Tantas veces le había oído decir estas cosas, que ya no tenían para él nada de original. Emma era como todas las amantes, y, al caer como un vestido el encanto de la novedad, dejaba al desnudo la eterna monotonía de la pasión, que tiene siempre las mismas formas y el mismo lenguaje." 

(Flaubert, G. Madame Bovary)

Al principi potser no va ser el verb. Al principi potser només va ser el mar. Hi érem tots. La vida sense noms ni cognoms. La vida no se sabia viva. Ni el temps, camí cap a l'eternitat que el dissol. No hi havia persones. Només la monotonia. La passió. L'amor encara no era la metàfora del desig. Fins i tot el desig no era la prevenció del sexe. Heus ací, que tots aquells que deploren la metàfora mai no coneixeran el desig d'amor. ¿Qui coneix l'amor? ¿Qui sap la raó de la metàfora? ¿Estic avui lacònic? ¿Tant o més que els ulls d'un mort? Què difícil és tancar-li els ulls als morts. ¿I l'oïda? ¿Qui tanca l'oïda als morts?. Llavors, només l'escuma elevava pel damunt de les aigües a uns pocs. Ben pocs. I només eren bombolles sense platja. Bombolles iridiscents d'una escuma pretèrita. Suspeses a l'aire daurat miraven d'aprendre el no retorn. I no sabien que volaven. I no sabien com dir-ho. I vaig intentar quedar-me només amb els sons de les seues ales. I vaig llevar les paraules a la rosa. Fins a tres cops vaig deixar de banda la metàfora. I la bombolla va desfer-se sense escuma, sense paraula. I l'escuma va perdre's a l'aigua. I no podia tancar els seus ulls morts. Els del pare. Els de la mare. Ni la seua oïda callada. La paraula, la metàfora, també té la seua melodia d'escuma. Ah!, quantes fronteres cal travessar per arribar al perfum de la rosa.

F.L.

Adéus

Puc acceptar que donem els nostres més sentits adéus sota l'atmosfera gris dels records. Puc admetre el plor contingut a la darrera abraçada vigilada de ben a prop pels habituals núvols de ferro dolç que ens bressolen els dies. El cel vergonyós que ens cobreix. L'aire cendrós i penedit que respirem. El bes infreqüent dels germans com a incòmoda proba d'un amor tacat pel carbó que ens escalfa i alimenta. Tot puc comprendre-ho. Perquè el meu germà se'ns va a la guerra. I ja estaria tot dit. El meu benvolgut i estimat germà Johann Jakob, oboè de sa majestat Karl XII, rei de Suècia, ens deixa, i la tristor d'aquestes terres fangoses acompanyaria convenientment la punyent posada en escena. Els germans i els amics deixant anar l'abraçada com una avançada d'altres despreses. I ja estaria tot dit i beneït, si no fos perquè vares reservar, déu meu, aquell sol italià tan estrany per a una data tan senyalada. Com si no hagués altre lloc al món on vessar la llum oceànica que el sol mai no escampa sobre nosaltres. Així, mentre li deia sense dir tot el que el meu cor callava, el meu germà i jo no podíem deixar d'enyorar el nostre admirat Vivaldi, i tot el que hauríem gaudit interpretant, en aquell mateix moment, la música veneciana que aquella llum esplendent, tot i el dolor de la separació, ens demanava amb petits somriures. I la plaça semblava una ciutat buida sobre la qual el mar buscava precipitar-s'hi. Un espai mut sota el silenci d'un sol aclaparador. I perdona'm, déu meu, però tot plegat em va semblar un sarcasme recargolat, la crueltat del qual era immerescuda. Perquè vaig comprendre com és que jugues amb el que nosaltres diem realitat. Com és que vares portar el cel major de la teua Itàlia al cel menor i abrusat que sempre cobrirà els alemanys. Jo sé el que em dic. I també com dues ciutats poden confondre's de lloc estant, tot i que només per un parell de segons, d'eternitats, de sentiments. I com d'agraït podia estar el meu germà, ja per sempre soldat músic de la guàrdia reial, d'aquesta inesperada visita de la lluminosa melodia dels mestres transalpins. Malgrat tot, una inquietud va anar envaint la meua ànima mentre el postilló feia sonar la seua corneta i ell s'allunyava cap a un cel tallat amb el plom de les bales i la neu bruta del nord. Què raó hi havia perquè aquell íntim desig del meu germà, escoltar el sol de Vivaldi, hagués estat concedit capritxosament el matí venecià que ens va reunir a Eisenach tot just el dia de la seua partida?

J.S.B.

Vals sospir

Un sospir. Ai, només un sospir tardava. Avui la recordava. La noia rossa i la trena daurada. La boca somniada. Tots els dies a l'hora senyalada. I jo l'esperava. Ella, que d'un sospir no passava. Ella, que només girar la cantonada el carrer enfilava. I en arribar a la meua alçada feia el pas del ball que al piano escoltava. Llavors, la realitat el poema semblava. Però no em mirava. I un sospir se l'emportava. El sospir que a mi em robava. I vaig fer-li una altra dansa. La meua valse per atrapar-la. I ja venia. I ja arribava. I jo tocava el vals sospir que la besava, que l'enllaçava. El vals que la somniava. El vals sospir que ella ballava girant la cantonada. Ella, que el meu esguard esperava, però que mai no em mirava. Ella, que d'un sospir mai no passava.

S.P.

Et buscava

Et buscava.

Et buscava com qui escolta

el brunzit a l'aleteig mut de la papallona.

Et buscava.

Et buscava com qui veu

a la boira dels llavis l'esguard d'un bes.

Et buscava.

Et buscava com qui olora

el perfum del mar a les petites flors del romaní.

Et buscava.

Et buscava com qui paladeja

la desesperança plena del retrobament.

Et buscava.

Et buscava com qui acaricia

la possibilitat impossible de perdre's.

Et buscava.

Et buscava com qui mor

el dia que la crisàlide canta el brunzit mut de la papallona.

R.S.

Conte en Nadal

El Nadal té la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre, només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès, m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït. Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares, germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.

Jo tocava el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres, accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants. Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal, d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes. Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit em va pujar la febre.

F.Ch.

Punt ignorat

"Miro la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo estuve viviendo en tu ausencia." 

(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)

Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles d'Acratòforos.

By Bacchus, li dic alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit… Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí. Brausito, verdade que não me mientes? I el seu esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir de la por i la desesperança. Sem mim, você não seríais. I em recorda a mi mateix: Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.

Li faig veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu, l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella… Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.

F.P.

Kyrie

La neu havia endolcit les ja de per sí suaus línies de la vall que rodeja casa nostra a Bingen. Les plaques de gel hi arribaven ubi Naha a fluvius Rheno confluit. I els meus records transfiguraven la terra blanca en la dolça pell dels teus pòmuls mentre el glaç del riu era les nines grisenques dels teus ulls. Què és el que fas?, em deien. [Jo estimava la noblesa del teu tarannà, la teua saviesa i castedat, i el teu esperit i tot el teu ser, fins al punt que molts em deien: què fas?](1) Senyor, tingues pietat.

El teu germà, en Hartwig, m'escriu que ets morta. I que els teus darrers sospirs varen ser per mi, que hi volies tornar. Déu nostre senyor t'empare. I tinga pietat de mi. Perquè la meua vergonyosa rancúnia em repeteix de sota veu: ja eres morta, ja eres morta el dia que vares travessar la porta humida i freda com les dones, darrere la qual va tancar-se la tendresa a la gàbia dels adéus. Com d'egoista és la necessitat de l'altre. Perdona'm, Ricarda. Però ja saps el que em va costar separar-me de tu. [Ara, que ploren amb mi tots aquells que pateixen un dolor semblant](2) Vaig lluitar amb tot el que una dona com jo podia. Però vares partir per ser l'abadessa de Bassum. Fins a Sa Santedat li vaig suplicar. I ara només em queda aquesta darrera súplica, aquest darrer Eleison. Crist, tingues pietat.

Tot el que vaig escriure, ho vaig fer per tu. Sí, volia dones instruïdes. Però era la teua instrucció el que més em preocupava.  El meu ideal era dotar-vos d'una capacitat que el malaurat Pedro Abelardo dominava com a pocs: Sic et non. Opinió pròpia. Coneixements. Voluntat de ser, i no només d'estar. Perquè un dia qualsevol, un dia on l'epifania es produeix per la seua sobtada naturalesa, vaig adonar-me del dibuix que del teu rostre feia una i tantes vegades amb les meues melodies. I no vaig voler negar l'epifania. No vaig poder ofegar-la ubi Naha a fluvius Rheno confluit. Però m'hi vaig penjar un cor de xiprer al pit per espantar aquell a qui anomenen Diable. I vaig prendre la saba del secret de Déu (3) en dejú durant nou dies en dient el sortilegi. Senyor, tingues pietat.

H.v.B.

(1,2) Aquestes dues frases les cita Hildegarda de la carta dirigida a Ricarda ja consumada la seua partida.
(3) Significat de xiprer segons Hildegarda.