diumenge, 5 d’agost del 2012

Cantonada en gris


He viscut el suficient per a desconfiar dels plors de les dones i de les raons dels homes. Sé com de mentidera és la paraula de la núvia estesa i l'abraçada de l'amic que et diu germà. M'agradaria flotar al dintre de les veus secundàries d'un quartet de corda, d'un melancòlic adagi, però només tinc un piano que m'ajude a conviure amb el silenci.

És diumenge al dematí. Els núvols atlàntics cobreixen per enèsima el cel d'Arcueil. Assegut davant la finestra m'arriba la cantonada en gris que és al front de casa. El silenci estant pinta la gama de grisos, i el blau fosc de la porta del taller augmenta les tonalitats plumboses del carrer. A la seua esquerra, tot un seguit de maons de pedra gairebé semblen la continuació vertical de les llambordes que la calçada llueix d'humitat argentina. Hom no hi ha al món, sinó el meu esguard. I la cantonada és en sí mateixa una immensitat closa en una cruïlla: una travessia que passa pel melic de l'univers.

M'estranya l'absència de passejants. Algú dirigeix entre bambolines aquest mutis general, però no seré jo qui el destorbe. M'estime més aquest sentiment d'escenari teatral, de lloc obert a la imaginació més indesxifrable. Podria arribar un home. O ho podria fer una dona. Si fos ell, el seu impecable vestit gris -tal i com el que jo tinc repetit per enèsima a l'armari- faria joc amb els seus guants de fina pell grisa. El de la mà esquerra el duria, a més, a l'altra mà, la dreta, junt al mànec del paraigües, perquè fuma, i la cigarreta és als dits esquerrans. Llança la punta del cigarret a la vorera, i mentre la xafa amb la punta del peu dret, fa un lleu toc de salutació al seu barret, per a continuació desaparèixer a l'altra banda del cantó.

Perquè en realitat és ella, i no ell, la que arriba a l'encreuament. Sembla contrariada. ¿Esperava que ell hi fos?, però ja sabeu que la cantonada està ben buida. Porta una maleta no molt gran, lo suficient per a dur les pertinences personals si t'endinses pel cantó inesperat del destí. Potser plou. Ella mira de mantenir l'endreç. Només plorarà al recordar les raons que ell li va donar. I, tanmateix, sembla va decidir vindre motu proprio, imaginant unes paraules que ell mai no va dir, un destí comú que tenia a la cantonada la solitud en gris dels somnis.

E.S.

4 comentaris:

Concha ha dit...

preciós...!!!el texte,les raons i la musica.enhorabona i beset.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Hui, besets per a tots, que venen els francesos. :)

Olga Xirinacs ha dit...

Gràcies per la teva benvinguda, amic dilecte.
Per raons sentimentals, d'una petita peça de Satie en viuré sempre, ho vaig dir una vegada i ho he escrit a "Llavis que dansen" (Premi Carles Riba). Veig que la teva prosa continua exquisida. Bé.
La lentitud en Internet em farà descortesa, però passat l'estiu faré les paus.
Quan tingui temps i traça he pensat un petit collage inspirat en la teva capçalera. Costa trobar els elements precisos, però ja sortirà.
Abraçada.

Lapsus calami ha dit...

De segur que sortirà, Olga, i serà ben preciós. La ploma Proust a les teues mans ens parlarà amb saviesa i harmonia. Paciència en la connexió. Mai no seràs descortesa, faltaria més. Una abraçada.