dijous, 29 de setembre de 2011

29/9/11


No puc sinó rendir-me davant la saviesa d'aquest home. Dersú em porta al cap una figura mítica, potser mitificada en excés, la de don Juan Matus de Carlos Castaneda. Aquest home, el Dersú, parla amb els déus amb la facilitat que els altres ens fotem un balsàmic pernod. Va ser entrar per la porta principal de l'oficina de VSI i girar cua dient que allò era la sortida i que mai en trauríem l'aigua clara.

Com ho sap això, Dersú?... Ben fàcil, comissari. Les portes d'entrada no s'obrin cap en fora… I, doncs, on és la porta d'entrada?... Això no ho sé. Jo no més dic que per aquest costat anem mal, comissari… I què ens proposa?... L'entrada deu ser camuflada i torbar-la ens duria massa temps si és que anem amb presses. Si tenim que fer un camí cap enrere, el millor és tindre allò que ens permeta mirar per damunt de les nostres espatlles… In speculum veritas, hem dit alhora l'Auguste i jo mateix… Com diuen?... Res, Dersú, que necessitem uns espills… Sí, això pot servir…

I hem tornat a entrar. I al mateix temps que travessàvem portes, anàvem seguint de cua d'ull el que passava al nostre darrere gràcies als espills. Perquè si érem nosaltres els que ens giraven, tot semblava al mateix lloc on l'havíem deixat, però l'espill ens deia el contrari. I ens hem adonat que obrir una porta donant-li l'esquena és una mena de vertigen que, a poc a poc, s'anava incrementant. I és que quan ens enfrontem al mal, una de les coses que més costa n'és racionalitzar-lo. Adjudicar-li les categories més encertades. Distingir entre la mesquinesa i la perversió, pose per exemple.

Hem quedat prou confosos quan a mesura que ens endinsàvem dins els budells d'aquella maleïda oficina, anàvem trobant-nos amb nosaltres mateixos, com si diguérem. Portes que tenien els nostres noms escrits a l'inrevés, la qual cosa ens donava a l'espill una mena de camerino personal. Intrigat, he intentat d'obrir la que portava el meu nom. Comissari -m'ha dit el Dersú- si no vol convertir-se en un full de paper no travesse aquesta porta. Només és un reclam, com els ànecs de fusta que fan servir els caçadors. Hi eren tots. El del Verdoux, el del Ripley, el Dorian, el doctor, l'Auguste, Larsen, la noia del riu, l'Henriette… Tots, menys el Dersú. Dersú, vostè no hi és… Això sembla, comissari… I hem arribat al que semblava l'última porta d'aquell laberint del qual ja no podríem eixir, encara que ho volgués, i que l'espill nomenava rebotiga.

UN CIEGO

No sé cuál es la cara que me mira
cuando miro la cara del espejo;
No sé qué anciano acecha en su reflejo
con silenciosa y ya cansada ira.

Lento en mi sombra, con la mano exploro
mis invisibles rasgos. Un destello
me alcanza. He vislumbrado tu cabello
que es de ceniza o es aún de oro.

Repito que he perdido solamente
la vana superficie de las cosas.
El consuelo es de Milton y es valiente,

pero pienso en las letras y en las rosas.
Pienso que si pudiera ver mi cara
sabría quién soy en esta tarde rara.

Jorge Luis Borges


J.M.

2 comentaris:

Concha ha dit...

Crec que el Dersú és l'únic que sap alguna cosa de veres perque él veu a través de tots els espills,el mes important el total el de la natura...beset.

Lapsus calami ha dit...

No sé si el Dersú sap alguna cosa, en tot cas, crec que sap el que cal no fer. Que no és poca cosa. Un bes.