20/9/11

Estic lluitant i no sé ben bé contra que o qui. El malson d'aquesta nit travessa tots els hidrargirs dels espills. Fins a quin punt els somnis no són part de la nostra memòria ofesa. Semblen no tindre la continuïtat del que anomenem realitat, i tanmateix la profunditat al que pot arribar l'espavent, l'estupor, al seu dintre és desconcertant.

Plou a París. Camine per l'empedrat acerat dels carrers sota la pluja. Tot i la intempèrie, em trobe bé dintre els meus vestits gruixuts, el meu abric, l'escalfor dels quals és una mena d'úter matern que m'allibera, com un aixopluc itinerant, de la fredor i humitat de la ciutat. Plou damunt del riu, plou sobre el Sena, i jo camine cap a un lloc incert en busca d'una dona gran que em preocupa, que sap el que no es pot dir de mi, un negoci que hauria hagut de tancat fa temps i encara rutlla.

La ciutat la defèn amb urpes i carrers giravoltats, duc sang a les mans ferides. Té igual. Però la pluja de plata, l'argent viu de les gotes, llisca i talla el teixit que em cobreix. Déu meu, què passaria si em toqués la pell. Busque el recer d'un pati obert a les ombres. Sortosament, tot i que no trobe l'interruptor del llum, el pati interior és cobert d'una claraboia, i el besllum esmortit em dona un petit respir desprès de l'ensurt. És clar, estic en la casa que buscava i que la ciutat m'amagava. He estat capaç de travessar el laberint, només et queda actuar amb fermesa, Henri.

L'escala té un buit de forma piramidal invertida. Comence l'ascensió i me n'adone que camine per una espiral eterna, com la closca d'un caragol, des del seu centre cap el no-res. No n'hi han de replans. Les portes de les vivendes semblen cel·les d'una presó que puja cap al cel. Scala dei, i faig un mig somriure. Bufets d'advocats. Notaris. Agències de tota mena és repeteixen. Gairebé sembla que només és un edifici d'oficines, però de tant en tant alguna de les portes no té rètol algú. Deuen ser les vivendes. On és la de la dona gran? Sé que he estat a casa seua. Qual era? Per què no he fet una ullada a les bústies?

De sobte, faig atenció al soroll de les meues passes a l'escala. I pense que aquesta disposició arquitectònica fa que tots els veïns han de sentir les passes dels caminants sobre el seus caps. Com era aquell conte, de quin escriptor? Les passes al sobre de l'habitació on vivia no el deixaven en pau. Com una pluja seca de sorolls. Les sentia a tothora, i a poc a poc cau en una espiral obsessiva on el soroll l'acompanya fins a la seua anihilació.

Tot i que veig un rètol a la porta -només tres lletres, VSI- empeny la porta i entre a la casa que és la de la dona gran. Duc les mans ensangonades i l'espill em dóna resposta. Al pis de la cuina una dona està sent ofegada per mi mateix. Quan deixa de defensar-se, la remate amb el primer que trobe -una llanda de 5 k. de confitura de tomata- d'un parell de colps al cap. Desprès la part obscena que algú m'ha dit faça com a signatura del nostre grup, i que em negue a seguir a través del mirall. Isc de la cuina. Però ho pense millor, torne a entrar i li acomode les faldilles, em sap greu. I al fons del passadís una veu demana per la dona.

Ella vivia a soles, de segur. Qui és al passadís?. M'acoste sigil·losament, i veig una porta entreoberta. M'he llevat les sabates. Mire d'esbrinar qui hi ha dintre de l'habitació. Duc un ganivet de cuina a la meua mà dreta. Veig el llit completament buit. A poc a poc òbric la porta per mirar de tindre un major angle de visió. Passa, Henri, no comprens que el mateix podia estar succeint-me a mi mateixa?... He de tornar a París. La meua dona era a l'habitació, i el que m'ha dit ho feia al dintre d'un mirall.

H.V.