divendres, 9 de setembre de 2011

9/9/11


És nit de lluna plena. Estic a les fosques en la meua habitació. Del plaer de veure un cercle blanc sobre fons blau lluminós, he passat a la inquietud d'observar un forat d'argent al cel negre. Porte dies desconnectat del món. Em costa fins i tot deixar que les coses succeeixen, i per tant intentar establir un cert ordre entre elles. Però en un moment de debilitat suprema he obert l'edició vespertina del Miroir.

"Troben el cadàver d'un home jove al riu". I alguna cosa se'm remou pel dintre. Anava ben vestit. Duia una caixa de cartró blanca, allargada, com si fos per a una flor. Però era buida i tenia un forat lateral. No en donen detalls de les possibles causes de la mort i les circumstàncies que la poden haver rodejat. Però només pensar en què podia estar fent a la ribera del riu un home ben vestit, amb una caixa de cartró allargada se m'han encès els llums d'emergència. Què pot saber el Dersú, aquesta mena de vigilant en el camp d'herba, del que ha passat? He decidit, tot i l'hora que és, anar a parlar-ne. Potser l'espantaria?

[És igual, jo anava caminant i caminant per la Rue de l'Absinthe, sense corbata ni res. Desprès, tot d'una, em va a començar a passar una cosa que em va espantar molt. Cada cop que arribava al final d'un bloc i baixava del coi de vorera, tenia la impressió que no arribaria mai a l'altra banda del carrer. Em semblava que aniria avall, avall, i que ningú no em tornaria a veure mai més. Caram, si em va arribar a espantar. No us ho podeu imaginar. Vaig començar a suar com un malparit: la camisa i la roba interior i tot. Desprès vaig començar a fer una altra cosa.](1)

Al capdavall, he desistit. Millor demà. Demà serà un altre dia i potser jo hauré lligat de mans i peus els meus dimonis. De fet, mentre anava per la Rue tenia un sensació de falsa realitat. És quelcom semblant als pianistes dolents, que tot i baixar les tecles que pertoquen són incapaços de donar-li vida als sons. Doncs jo xafava les llambordes amb la mateixa irrealitat, amb la mateixa angoixa per intentar reviure un mort fent-li un boca a boca inútil, exasperant, fins i tot sòrdid.

A.D.

(1) El fragment senyalat és copia literal d'un passatge de la reconeguda novel·la de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, pàg. 261 de l'edició de butxaca a la col·lecció la butxaca de l'editorial Empúries. Al igual que ens succeïa amb el dietari del doctor Grey, no som capaços d'esbrinar les raons que han dut als esmentats personatges a la transcripció d'un fragment d'autoria no personal.

2 comentaris:

Concha ha dit...

realitat,falsa realitat,fantasía...deu tindre a veure amb tot açó...¿no?.beset.

Lapsus calami ha dit...

Jo diria que el cadàver és de veres, com les pedres que... Bé, ja ho saps. Un bes.