21/9/11

Mai deixarà de sorprendre'm el meu treball. Per la seua tasca, el policia ha de sospitar constantment de l'aparença de les coses. Perquè l'activitat criminal té com a un dels seus principals ingredients la gran distància que habitualment la separa de la seua façana social.

L'expedient Greenleaf ha confirmat les meues sospites inicials. Hi figura la foto de l'escut del club del Dickie que vaig reconèixer al darrere dels pantalons del Tom Ripley. Però el Tom encara no n'ha fet ningú moviment estrany. Viu amb l'Heloise, que està folrada de calés, i no té res que li preocupe, o això sembla. Un cert desencís he d'acceptar, el que vaig pensar d'antuvi ara em duu a la desolació. No són la generació que ens salvarà de l'abisme, almenys aquest Tom no ho farà, prou té en salvar-se a sí mateix. I un detall que la meua intuïció em diu he d'aclarir. Al Tom l'han vist força interessat  pel joc del billar. Assisteix regularment als campionats locals i comarcals, on hi participa, i es mou amb certa familiaritat en aquest món. Sembla que vol mantenir a l'ombra la seua identitat real perquè els jugadors el coneixen com a Dorian, Dorian Gray. Caram, quines coses. Potser que el citem el doctor i jo mateix per fer-li la consulta ambdós. No sé si dir-li-ho al Clouseau, la possible relació amb el cas de l'home assassinat als billars només és una conjetura, però d'aquestes especulacions han sortit moltes voltes encerts majúsculs. I em ve al cap Grenoble, In speculum veritas. Quina fosca connexió pot haver-hi en tot plegat.

El xic de l'Henriette no n'és menys sorprenent. Més coincidències. Treballava per a l'agència que em va sorprendre l'altre dia al diari. Primera plana assegurada als diaris i quinze dies de seguiment. Agència VSI. He estat a l'adreça on indica la seu social, i havien acabat de desmantellar-la. Quina casualitat.

O això semblava, perquè l'edifici era força estrany. Una escala circular com mai no hi havia vist. Tant i com la pujaves semblava que hi eres sempre al mateix lloc. La porta del pis era oberta. Només el nostre precinte barrava el pas. Una retícula de petites habitacions intercomunicades s'escampava com una mena de cel·les d'una figurada bresca d'abelles. Calaixos buits. Arxius només amb papers publicitaris caient per terra. Totes les cambres se semblaven com les gotes d'una pluja de cubs. VSI, l'agència que farà una realitat dels teus somnis. ¿De tots els teus somnis, fins i tot els més foscos?.

Era fàcil perdre's en aquest laberint de cubs connectats on gairebé tots els llocs semblaven el mateix. Què pot haver esbrinat el Clouseau en aquesta enramada d'habitacions buides? Em temo que res. Crec que els mètodes tradicionals de la policia judicial no en tenen res a fer en un lloc com aquest. Necessitem algú que puga orientar-s'hi en esta mena de cub de rubik de dues dimensions, com un full de paper. Per un moment m'ha vingut al cap una pel·lícula de ciència ficció que vaig veure a casa, Cube, i que diria era la segona part del Doctor Mabuse. Ací, però, el problema no n'és eixir, sinó poder entrar-hi. I em sembla que necessitem un guia. I m'ha vingut al cap l'Stalker. On trobar l'Stalker?

J.M.