divendres, 2 de setembre de 2011

2/9/11


Encara no he trobat el moment d'arribar al Maigret. Crec que l'encontre podria aclarir-ne algunes coses. A més, m'agradaria, i molt, que fera coneixement del vell del riu, del Dersú. Potser estiga més que equivocat, però només unint-nos podríem fer front comú al desgavell que darrerament campa per París, pel món. Perquè si és el Clouseau el que té que posar ordre, aviats anem.

Passejant París, que, al capdavall, és la meua ocupació principal, he anat a parar a la llibreria de l'Henriette. L'he torbada com descomposta, aigualida. Anava vestida, com gairebé sempre, de rigorós negre. Brusa de moaré negra amb faldilla negra de tub i un tocat del cap amb barriola que ja havia deixat sobre el mostrador junt a una cartera negra. Li he demanat per les últimes novetats. Contestava amb l'ànim desmaiat mentre feia com que posava ordre als llibres d'un prestatge proper. No tant per curiositat sinó per a retornar-la un tant a la realitat del moment, li he fet veure que em preocupava la seua absència. No, i ara, estic perfectament. Gràcies pel seu interès, monsieur Dupin.

L'Henriette no és una noia molt extravertida, ho reconec, però d'habitud exhibeix una subtil ironia en la conversa. És intel·ligent i té una bellesa molt particular. Còmplice, però distant. Una mena d'aixopluc per a iniciats. I he de acceptar que les seues cames són les millors que n'he vist mai. Sempre que em detinc a admirar-les, em venen al cap els versos d'un poeta que va escriure un Llibre de Meravelles que vaig trobar en aquesta mateixa llibreria i que n'està escrit en una llengua que molts neguen afirmant-la, una cosa ben rara. I jo em recite aquells versos però canviant el lloc, de València hi faig París:

No hi havia a París dos cames com les teues
Dolçament les recorde, amb el ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.

I és en aquest fugisser instant que me n'adone del que pot arribar a ser la felicitat lluminosa de que algú que mai no podràs conèixer haja aclarit un sentiment esvarós com l'argent viu, un sentiment que no havia forma d'atrapar-hi amb altres paraules.

Hui ha estat un d'aquells dies en que la meua atenció no acabava d'estar pels llibres. Només feia que observar i intentar explicar allò que podia haver-li passat a la llibretera. Hi havia als seus ulls una barreja estranya de melangia i frustració. Un desencís dolorós que semblava tindre rampells d'ira. Alguna cosa greu li ha passat.

La llum daurada del sol esmortit s'ha fet pas entre la pluja que amb prou feines ha mullat els carrers de París. I aquesta llum d'or verdós me n'ha fet pensar en els besllums omnipresents del riu sobre la ciutat. La manera delicada amb la qual l'aigua ondulant de les seues voreres pot arribar ha bressolar els seus habitants reclosos.

Jo recorde unes cames, les teus cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a París dos cames com les teues. 

A.D.

2 comentaris:

Concha ha dit...

el post és preciós peró dins la meua ment no hi ha cap claredat...esperarem.beset.

Lapsus calami ha dit...

Concha, gràcies. Doncs dins la meua menys encara. Un bes.