dilluns, 5 de setembre de 2011

5/9/11


Carregar la pipa, la de fumar, no l'altra, és una qüestió gens banal. Com tampoc ho és en l'altre cas, evidentment. Els que no són fumadors podran pensar que exagere, que només són manies de l'addicció. Res més allunyat de la realitat. La tria del tabac podem deixar-la a banda. Cadascú té uns hàbits i una història, per tant la mixtura adient és quelcom molt personal. Ara, carregar la pipa, n'és tot un art. Això sí, com tots els arts s'aprèn però no s'ensenya.

Jo n'estic convençut que posar els fins bris de tabac és cosa pausada que requereix una pressió constant però lleu. De tal manera que el gruix de les fibres quede ben oxigenat, però sense massa espais interiors o cremarà amb molta intensitat i rapidesa. Al contrari, si premem amb massa dedicació, compactarem de tal forma el tabac que l'ofegarem, i sense oxigen cremarà mal, s'apagarà constantment i el sabor final de cada glopada es ressentirà. Heus ací que trobar el tempo, l'equilibri entre la resistència i flexibilitat final és un misteri, gairebé com la vida mateixa. Perquè també podem fumar-nos la vida d'una sola glopada, o fer-la tan avorrida com unes cendres d'impossible reviscolada.

Avui no em venia de gust tornar a prefectura desprès de dinar. Escric aquestes notes que tant m'ajuden a pensar, mentre fullege l'edició vespertina del Miroir de l'Absinthe. El cas de la noia del riu m'entristeix. Potser mai arribem a saber no només qui o quins la varen assassinar, sinó el més terrible: ni tan sols sabrem com era el seu rostre ni com es deia. I el pensament ve a compte dels anuncis del periòdic, que per tot arreu demanen noies joves amb les més inversemblants ofertes de treball. No puc estalviar-me un sentiment de fàstic per al que em sembla una mena de mercaderia ramadera. Només la seua carn és oferta d'una demanda que obeeix tan a les lleis de la natura salvatge del desig com criminal de les frustracions. Qui pense que pot diluir la grisor dels seus dies al damunt d'una pell de borrissol daurat i suau com les melodies dels músics venecians del sègle XVIII no només s'equivoca, sinó que corre el grandíssim perill de convertir-se en un assassí.

De tots els anuncis ullats, un m'ha cridat l'atenció. Aquesta agència, més enllà del acostumat "farem de tu la més encisadora de les top-model" o qualsevol cosa semblant, promet una primera plana als diaris més importants de la ciutat. Garanteix, a més, que l'interès per la persona que contracte el servei continuarà un mínim de quinze dies, tot i que no es comprometen a que la notícia continue sortint a primera plana. He d'admetre que no saben què inventar-se per a fer negoci a costa de promocionar les carències de qualsevol. Potser m'acoste i els demane pressupost, ara que d'ací no res tindré molt de temps per a mi, no em vindria mal un poc de publicitat. Què diria la meua dona si em veu a la passarel·la del Bois de l'Absinthe. Tot i que el que deu ser un model d'elegància és el Verdoux, segons em va dir la llibretera de la cantonada quan em vaig trobar tancat a pany i forrellat el seu magatzem.

J.M.

2 comentaris:

Concha ha dit...

bó segeix el mistéri,el post m'agradat molt ,peró...estem en un impass.¿?.beset.

Lapsus calami ha dit...

No sé, crec que aquest anunci té molt a dir. Un bes.