18/9/11

No jugues amb foc o acabaràs pixant-te al llit. Era una dita infantil que lligava el perill del foc i la dificultat que alguns nens tenien per a controlar els seus esfínters. Jo no li veia la gràcia, mai no vaig tindre problemes per a educar els meus esfínters. Però quan Maurits Cornelis, el meu amic filòsof de la línia, em va dir que jugant amb espills tens el perill de perdre la teua imatge, un calfred salvatge em va recórrer l'espinada, tal i com de matinada sents el pixum al llit. El Maurits Cornelis em va regalar el dibuix que il·lustra aquesta entrada, L'espill màgic. No vaig fer-li cas ni al dibuix ni a la meua inquietud, a la meua intuïció, i avui, quan porte traduïts 48 fragments, 8 per cadascun dels 6 dramatis personae, faig una parada per mirar d'entendre el que m'està passant. On sóc. Qual és la meua realitat.

Potser el primer avís em va arribar gràcies al Dersú, quan explicava com va acudir en ajuda d'un ciclista accidentat al riu. Com que al post anterior el Dupin rep, de l'home vell de la botiga d'antiguitats, l'encàrrec de trobar al ciclista que va veure a la primera xica assassinada, vaig lligar els dos ciclistes com a una sola persona. Però, i aquí ve la meua inquietud, al caure, el ciclista, rep un fort colp al colze esquerre. El 24 del present mes de setembre, farà dos mesos exactament, que vaig caure de la bicicleta i em vaig donar, jo també, un fort colp al colze esquerre. Bé, una casualitat, direu, potser, però la cosa té més llargada.

Gràcies als seguidors d'aquest blog, pocs, només dos, però elegits dels déus, no cal dir, vaig assabentar-me de l'existència d'un altre blog, Viciclisme.blogspot.com, on el seu autor parla del vici de la bici. Bé, aquest tipus sap el que jo no sé, de segur. I em vaig quedar ben parat, de pedra, quan investigant pel blog, vaig trobar aquest post que us enllaço aquí, i on parla de com va caure de la bici el 24 de juliol -casualitat també?- donant-se un fort colp… On diríeu?... Ho haveu encertat, al colze esquerre. I a més a més, aquest tipus passa de tant en tant temporades a París. Hi té casa -bé, balcó amb geranis- a la Rue de l'Ansinthe, com jo mateix. I he conclòs que al ciclista que va ajudar el Dersú, i que el vell antiquari busca desesperadament és aquest. No pot ser ningú més. No pot ser ningú altre. I tot i que diu que no, sap molt bé el que ens està passant, que ha posat un enllaç especial al seu blog "El que Vicicle no sap…" que us envia directament aquí, al meu.

I no he pogut estar-me d'aprofundir als seus escrits per provar de traure l'aigua clara. La qual cosa no he aconseguit, és clar. Però coneix al Verdoux. De fet, és ell, el Vicicle aquest, el que va comprar el peix al mercat de la Cabane. I ha vist al Tom i al Maigret, i al Dersú. Crec que els coneix a tots, perquè al seu blog ixen les seues imatges ben reflectides. Efectivament, parla d'una noia que visita el xalet suís del doctor Grey, del qual, en un moment donat, cap el final de l'escrit, ix el Dorian, i s'acomiaden tots dos, o tres, que ja no ho sé. Hi són tots, menys el Dupin, l'Auguste Dupin. Qual és la raó d'aquesta absència, no ho sé. Però en qualsevol moment li trobarem resposta, no només a la darrera pregunta, sinó també a tantes incògnites plantejades que no resoltes.

Estic neguitós. Encara no he començat a sentir por. Però potser ben aviat el sentiment pel qual som capaços de les majors bestieses i heroïcitats, la por, acabe posseint-me. Perquè sembla que algú mou el fils dels fets, i que els dietaris només fan que donar fe del que indefectiblement succeeix, com una mena de notaris apòcrifs del que ja estava determinat per endavant. I ara que me n'adone tots els números son parells: 48 fragments, 4+8=12, com els apòstols i els mesos de l'any. Dia 24, la caiguda, 2+4=6, la meitat de 12. Avui, 18, 1+8=9, com el mes, 9, setembre, 9+9=18. I 9x9=81, 18 al mirall és 81. Sembla que algú ho té tot ben lligat.

L.C.