6/9/11

Com que avui és el meu aniversari, he decidit prendre'm un xicotet respir en la traducció, confrontació i comentari dels presents textos apòcrifs. Aprofite aquest lleure, d'una banda, per a demanar disculpes als possibles lectors apòcrifs que hagen tingut a bé passar-s'hi per aquí, ja que la meua irrupció al món blogaire ha estat gairebé sense presentació ninguna; i, de l'altra, per a fer-vos cinc cèntims sobre les circumstàncies que envolten al denominat llegat d'Els Sis Apòcrifs, més conegut als àmbits acadèmics com Els Sis.

Des de fa no menys de quinze anys que aquest llegat d'arrels blytonianes per a uns -5+1- o ben bé pirandel·lianes -cercant l'autor- o, si més no, musicals - Le Groupe des Six-  es va donar per perdut. Les investigacions policials fracassaren estrepitosament en desaparèixer el manuscrit original -l'únic que es conservava- del lloc on havia estat dipositat d'un principi, el reconegut Fons Museu dels Impossibles, més conegut com a FMI. La recuperació del còdex va produir-se d'una manera totalment casual al juliol passat quan Lapsus Calami -pseudònim que utilitzaré mentre ho considere oportú per a la meua seguretat personal- és a dir, jo mateix, vaig entrar a una llibreria de vell situada a la Rue de l'Absinthe, cantonada al Boulevard de la Reine. Aquest local, paret tocant amb el magatzem del H. Verdoux, un dels principals apòcrifs del llegat, té fama d'albergar una col·lecció de facsímils de difícil abast a qualsevol altre lloc de París-Valencia.

Revisant els prestatges, vaig notar que els dedicats a la mítica ciutat de Clotlandia eren prou nombrosos. Algú em va dir, com qui no vol la cosa, al darrer congrés internacional de setembre passat sobre Els Sis (tot i estar més perdut que el vero lignum crucis, encara l'hi fem de congressos -per cert, i perdoneu la digressió, la major part de les comunicacions, perquè ponències ja seria massa surrealista, la major par de comunicacions, deia, gairebé sempre comencen: "Mai no n'he pogut veure Els Sis, però…" i desprès parlen de qualsevol altra cosa. Si serà l'altra cosa d'estupor ontològic, que un reconegudíssim catedràtic de la Universitat de Tanqueray, Ginebra, va dir, feta la introducció de rigor "Mai no n'he…" (el mainoné, que li diem) que la seua dona, amb un rampell de seny, li havia dit "I tu què saps d'això?"… Bé, pel que varen sentir dels seus llavis, la paraula res és excessiva, perquè l'arrel llatina significa cosa, alguna cosa, tot el contrari del que va dir el famós catedràtic de semiòtica, que semblen com els escarabats, estar per tot arreu i brunzir de tot-) Per on anaven?... Ah, sí. Aquell algú em va dir que la teoria per la qual el lloc inicial de redacció d'Els Sis és focalitza a Clotlandia prenia cos tal i com anaven passant els anys de perdició, del manuscrit, s'entén.

Doncs revisant els prestatges, com us deia, no vaig trobar-hi res de res. I ja em disposava a eixir, quan la meua gosseta Mona, franceseta de Madagascar, començà a rascar amb les patetes davanteres en un racó on de segur se li hauria amagat qualsevol paperet o plàstic o… amb el que estigués jugant. I com és francesa i dona, no cap altra possibilitat que posar-te a furgar a quatre potes amb un palet o el que et trobes a mà, fins que li traus el que ella desitja, o ben bé alguna cosa que li faça el pes. I heus ací, que cap per terra, agenollat -en posició genuflexa, com gairebé en diuen de tots els personatges del Misteri d'Elx- veig al llom d'un llibre gros i escrit en caràcters gòtics imitant els claus de Crist en el vero lignum, el següent títol: Els Siscents. Ja era meu…

L.C.