10/8/11

No podrás desechar los pensamientos,

ni jamás desterrar ya las visiones;

pasarán por tu espíritu

cual gotas de rocío por la yerba.

(Edgar Allan Poe, Espíritus de la muerte)

Avui he fet un descobriment excepcional. Un descobriment que té com a conclusió última una sola paraula: humilitat. Vanitas vanitatis, a partir d'ara serà el lema del meu escut d'armes. Chevalier Auguste Dupin, membre de la Légion d'Honneur, cervell privilegiat que fins ara s'estimava a sí mateix com el més poderós del món modern, i que havia fet del seu poder d'observació l'eina més potent per a la deducció satisfactòria dels fets. Chevalier Auguste Dupin, avui un vell d'aspecte descuidat i estrany, fins i tot als carrers de París, t'ha baixat dels teus núvols i t'ha donat una lliçó que mai oblidaràs. Chevalier Auguste Dupin, vanitas vanitatis.

Aquest matí, no havien passat cinc minuts des que al Sacré Coeur tocaven l'Angelus, que m'he decidit a fer un tomb pel lloc dels fets. No seria la primera volta que les meues inspeccions oculars donen llum a les investigacions mandroses, pura formalitat sempre, de la policia judicial. En arribar al riu, no m'he dirigit directament al cobert, sinó que, com sempre faig, inspeccione els voltants. La veritat, no n'he vist cap cosa d'excepcional. Assegut a la vorera del riu, un home vell, però no ancià, de moviments encara àgils i espavilats, i amb vestits de captaire, mirava de treure profit amb una canya improvisada i una corda prou llastimosa. La meua commiseració m'ha portat al seu costat. I també la remota possibilitat de que hagués estat a la guaita el dia dels fets.
 
Desprès d'interessar-me per la fortuna del pescador -per cert, ja en portava cinc peces i no feia un parell d'hores que era allí- li he preguntat pel dimecres passat. No, no estuve aquí. Pero hubo caza. Muy desigual. Una presa débil, poca presa para tantos cazadores. Nadie quedó satisfecho. De primer antuvi he pensat me'n parlava de les despulles d'algun conill, ànec o qualsevol altre animalot que puga tindre el seu cau a les voreres del riu. Però m'ha deixat ben glaçat en dir-me: Pobre chica, debió confiar en el anciano, era el reclamo. M'he quedat sense paraules, però seguia preguntant-li amb els ulls. Ve esas huellas?... Eren les que havien deixat la xica, l'acompanyant i la bicicleta, i que jo hi havia inspeccionat. Las de la muchacha están a la izquierda del surco de las ruedas, las otras son del  anciano. I tot i que el meu cervell intentava esbrinar com podia afirmar tal cosa només assenyalant les petjades, no he pogut evitar dir-li: Por qué un anciano?... Los ancianos pisan de talón. Y es hombre porque aquí las mujeres llevan todas zapatos con tacón. Ve las de la joven?, la pequeña señal del tacón bajo y la misma profundidad en todo el pie, porque los jóvenes empujan con la parte delantera del pie al salir de la pisada… Pero, usted hablaba de más cazadores… Mire ahí. Alguien se tomó la molestia de cortar esas varas de follaje. ¿Ve el corte limpio?, y después de usarlas como escoba las tiró al río. Caza al ojeo. La conoce?... Vaig assentir amb el cap. La espera es larga, aburrida, y siempre se dejan restos de comida o cualquier otra cosa… Se habrá enterado del asesinato por los periódicos?... No, no leo los periódicos… Entonces?... Las huellas acaban en el cobertizo. Sin caza habrían huellas del regreso. Si ella hubiera sido el reclamo, y el viejo la presa, qué falta hacía la bicicleta? Ninguna. Luego hubo caza al ojeo y el sacrificio fue a cubierto. Pero jamás entraré ahí. No quiero saber cómo  pasó. Lo que le hicieron… ¿Por qué dice que nadie quedó satisfecho?... La gente mala nunca es feliz…

A.D.