diumenge, 28 d’agost de 2011

28/8/11


Al capdavall, Grenoble ha estat la meua destinació. He pensat, que en el pitjor dels casos, la proximitat cap al sud de Marsella és una basa a tindre molt en compte. Fugir pel nord, pel canal de la mànega, em fa poca gràcia, els anglesos són tan insulars. Dit i fet. A més a més, travessar els Alps cap a l'est, tot i els inconvenients, també pot arribar a ser bona escapatòria.

Grenoble, al bell mig dels Alps, entre el massís de Vercors, el de Belledonne i el de Chartreuse, és, malgrat els jocs olímpics d'hivern del 68 i el seu reconegut velòdrom, una ciutat prou pobletana. Bé, no és Saint-Moritz. El que em ve com anell al dit per als meus afers. He llogat una habitació a l'Hotel Angleterre, a la plaça Víctor Hugo, no molt lluny de l'estació de tren per on he arribat.  Feta una primera estimació de l'entorn, i abans de pujar a la habitació, he demanat pels locals d'oci més pròxims, però d'aquells on un senyor de la meua edat i condició pogués fer unes passes de ball amb orquestra en directe, i conversa a mitja veu. La recepcionista, tot i reprimir la rialla, em deixa ben clar que d'aquestes coses no n'hi han a Grenoble, al menys que ella sàpia, però que estic de sort, perquè a l'hotel, al nostre hotel, la vetusta associació Centre d'Alpinisme de Grenoble organitza al Saló Galibier, el principal, tots els darrers diumenges del mes -avui mateixa- un sopar de germanor seguit de ball amb orquestra en directe. I que el col·lectiu de vídues d'alpinistes -que pel que sembla és  prou nombrós per aquestes contrades- i que són el alma mater de la festa, inviten a tots aquells als que els agraden els balls de saló. Li he agraït la seua informació, però no les tenia totes en mi, mentre pujava cap a l'habitació, sobre el ramat de vídues que m'esperava aquesta nit. Tot i això, cap a les deu de la nit m'he deixat caure pel ball de les vídues alpinistes.

La primera impressió ha estat desoladora. Al final de la sala, una foto descomunal del que suposo és el cim del Galibier, feia de teló de fons a l'orquestra -n'hi han d'eufemismes salvatges i malparits- baix elèctric, teclat elèctric, bateria i una mena de clarinet també elèctric que igual feia de violí, de saxo o del que fos, i que anava ja pel Danubi blau. I al bell mig de la sala no ballava sinó l'absència que brillava per la seua presència. Absència i Presència eren els ballarins solistes de la nit. Oh, déu meu!, on t'has ficat Henri?, he pensat. A les dos taules allargades que flanquejaven la pista central on la parella solista feia les seues absències, dues fileres de dones escarxofades intercalaven, de tant en tant, un petit alpinista amb el borrissol facial més evident que el d'elles. Algunes, però, en veure'm, han provat d'enciriar-se als seus seients, ficar panxa i traure pitrera com a reclam de no se sap ben bé quin pardal. He tirat pel dret. Acostant-me cap a la filada dreta, i sense deixar de mirar l'escanyolida orquestra, he comentat com sorprès: m'havien dit que el ball era ací… I no s'equivoca, monsieur. Però alguns dels nostres membres masculins estan d'escalada, com sempre… Ah!.. Al capdavall, Grenoble, potser no serà tan mala destinació. Mademoiselle, vol ballar el següent vals?... I tant, monsieur, però mademoiselle potser és un poc agosarat per a una vídua com jo… Què diu, no és possible, ho sent, madame, tan jove, qui ho hagués dit?... I els petits alpinistes han estat arrossegats a la pista com si foren joguets d'un allau de pentinats i vestits mensualment rejovenits.

H.V.

2 comentaris:

Concha ha dit...

crec que monsieur Verdoux va a la zaga altra volta estic equivacada...veurem qué pasa.beset

Lapsus calami ha dit...

Va curt de diners. Però els alpinistes són molt durs. Un bes.