12/8/11

He d'admetre que me'n vaig precipitar en dir no. Aquesta dèria de no espantar a l'opinió pública potser m'ha traït. No volia crear una alarma innecessària deixant viva la possibilitat de que la noia del riu tingués cap relació en la sèrie de desaparicions o assassinats de dones grans que des de fa temps em preocupa i ocupa. París, i els seus voltants semblen a hores d'ara, una mena d'escorxador difús de somriures definitivament trencats, de boques que han callat per sempre mai.

A la noia del riu, l'assassí o els assassins, que encara està per veure, li varen deixar a una de les butxaques del vestit un sobre amb una recepta de morfina i unes fotos obscenes de una dona gran. La prescripció mèdica em portà a un vell conegut, el doctor Díaz Grey, un tipus que sempre camina amb l'habilitat d'un funàmbul per la dubtosa línia entre el bé i el mal. No sé què pensar de las fotos en relació a ell. Ni del que va dir sobre un tal Tom. És el Ripley? El mateix que volia comprovar a l'expedient Greenleaf desaparegut de prefectura? No li vaig dir res de les fotos, i ell, que no en té un pèl de tonto, ni les va insinuar. Però el fet que aquesta dona pornògrafa és, ara per ara, l'última víctima als carrers de París, li dona un gir inesperat al cas. O bé tenen alguna connexió natural -el que em costa de creure- o bé algú està molt interessat en donar-lo a entendre. Han utilitzat un modus operandi similar, crueltat, acarnissament amb el rostre del cadàver i ejaculacions sobre les cuixes. Per les anàlisis ja podem descartar un sol culpable.

I ara ve la segona part de l'afer. Hi han detalls, només relacionats als informes policials, coincidents en aquestes dues darreres morts. I si afegim aquesta dada a la desaparició de l'informe sobre el cas Greenleaf, la xarxa de sospites i sospitosos comença a fer-se massa extensa i complexa, amb l'agreujant de tindre algú d'ells dins de casa nostra, a la pròpia prefectura, fent-nos el salt.

Que al doctor Grey ja li havien fet avís de la meua visita i de les circumstàncies forenses del cadàver del cobert des del mateix dipòsit, és més que evident i ho done per fet, però les informacions que a dia d'avui han traspassat el secret de la investigació són preocupants, gairebé inquietants. Fins a quin punt puc confiar en els que m'envolten? Sembla que tot està podrit pels diners.

I tot plegat em porta a una mena de deliri pel qual comence a pensar en corpuscles força organitzats que tenen com a únic objectiu sembrar el caos, el terror, mitjançant el crim gratuït i despietat, la bogeria de la sang vessada només per l'atzar. He d'admetre que el meu insomni el faig passar davant de la tele mirant una i altra volta certes pel·lícules. Ahir, hi vaig posar-me El doctor Mabuse, i potser encara no l'he paït del tot.

J.M.